Fatoumata Diawara: L’Àfrica i la lluita contra l’oblit

Quan Fatoumata Diawara (a.k.a Fatou) diu Àfrica alça el puny, treu la llengua, posa els ulls en blanc i riu amb crits aguts impossibles de reproduir pels 'germans del Nord' que omplen el club de la Sala Barts. Però, què és Àfrica?

Quan Fatoumata Diawara (a.k.a Fatou) diu Àfrica alça el puny, treu la llengua, posa els ulls en blanc i riu amb crits aguts impossibles de reproduir pels ‘germans del Nord’ que omplen el club de la Sala Barts. Però, què és Àfrica?. Inocular aquesta pregunta i omplir de matisos un relat uniforme que, sovint, relega Àfrica a continent fallit és l’objectiu de la cantant i guitarrista que arriba a Barcelona per passejar les primeres cançons del nou àlbum: Fenfo (Shanachie, 2018).

Àfrica, sobre l’escenari de Diawara, no és l’indret on conflicte, pobresa i salvatgisme troben un caldo de cultiu immillorable per proliferar, sinó que és la lluita d’una generació per purgar l’herència de colonialismes i salvaguardar el patrimoni cultural dels seus avantpassats. I el petit escenari de la Barts Club, permet a la maliana de transmetre dosis de compromís i alegria de forma efectiva.

La calma intensa dels primers compassos del recital en què mostra complicitat amb el teclista català Arecio Smith i l’àmplia tessitura d’unes cordes vocals que dominen aguts suaus i greus aspres, dóna pas a la nova proposta. ‘Fenfo’ una expressió que significa ‘tinc moltes coses a dir’, ha pres forma durant els llargs set anys en què la cantant ha fet la volta al món al costat de genis de la talla del pianista cubà Roberto Fonseca, el virtuós bateria nigerià Tony Allen, la llegenda del jazz Herbie Hancock i l’estrella del rock francès Matthieu Chedid “M”.

No és casual que Kokoro, que és un cant que plasma un diàleg entre la maliana i els seus compatriotes, sigui la cançó triada per obrir el meló del nou àlbum. “Necessitem una conversa entre la nostra generació. Com podem fer del nostre un continent millor? La guerra embogeix, hem de lluitar per les nostres arrels, com podem estimar Àfrica si els nens no poden viure en pau a casa seva?”, pregunta a la petita sala atapeïda.

Tot i que la manca de fluïdesa en anglès pugui reduir a estètiques i ambigües les seves paraules, Fatoumata Diawara és una artista que ha hagut de lluitar molt per alçar la veu i que, per tant, té un discurs molt pensat. De pares malians, neix a Costa d’Ivori el 1982 i conrea una infància i adolescència insubmisa. A causa del seu rebuig a anar a l’escola, els seus pares l’envien amb dotze anys a Bamako, capital de Mali. En lloc de disciplina, la jove Fatou coneix el món de la interpretació i de la intransigència amb les dones no casades: amb 19 anys, la seva família l’obliga a televisar en directe la renúncia a la seva prometedora carrera d’actriu.

Busca refugi artístic a França on aprèn a tocar la guitarra i comença a compondre. La seva inspiració creativa, la música de regió d’origen de la seva família Wassoulou, al sud-oest de Mali, denominat pels musicòlegs com un dels ancestres precolonials del blues. El seu far artístic, la diva wassoulou Oumou Sangaré.

El blues hipnòtic i les lletres lúcides tant del debut musical, Fatou (World Circuit, 2011) com del nou àlbum, encarnen l’esperit d’una generació que reivindica a través de la cultura el seu dret a constituir-se en llibertat, sense tuteles externes i contra estereotips. Un corrent artístic que es fa fort a l’Àfrica Occidental: a Ghana, a Nigèria, a Angola, a Burkina Faso i a Mali; que no vindrà de nou al visitant que acudís a l’exposició Making Africa, que va acollir el CCCB.

La veu mesuradament sensual de Diawara desfila per un conjunt de temes del primer disc mentre, entre cançó i cançó, alliçona el públic que, de ben segur, està perdut a l’hora d’entendre la llengua wassoulou en què canta. Així, explica que si Oyane es posa a la pell dels nens que “esmorzen, dinen i sopen bombes” al nord de Mali, on molts no van a l’escola des de 2010 per la presència de Boko Haram; Kanoudan és la història de dos enamorats separats per ser d’ètnies rivals.

El funk de Negue Negue, de marcat ritme afrobeat, ajuda a l’audiència a entendre que, per la maliana, la funció de l’art és la preservació de la memòria col·lectiva. Segons l’artista, “l’afrobeat és una herència africana. Tocant aquest ritme que ja no es troba entre nosaltres estic fent la meva feina. És cosa de la meva generació recuperar-lo”. L’afrobeat es torna poderós en mans dels músics, però especialment amb el solo del baixista Sékou Bah, que la Barts aplaudeix especialment.

L’atmosfera de la sala canvia amb la introducció, a cops de maluc i moviments de marioneta, d’una apoteòsica versió de Sinnerman de Nina Simone. La fixació pel ball l’allunyava de l’escola però l’acosta al públic. I no és un parlar per parlar: les hores que la petita Fatou dedicava als balls populars en detriment dels estudis és una de les raons que van provocar la seva migració forçada a Mali.

I és que mentre acompanya la naturalitat d’uns moviments divertits amb una cua de pèl i d’una espècie de ceptre de fusta trencat, no costa gens imaginar-la movent-se a la llum d’una foguera. Quan el turbant de la cantant es desfà triga poc més d’un segon a remenar les rastes en cercles i a deixar el públic bocabadat amb una artista a qui la guitarra obliga a ser estàtica, però la sang la fa moure com una serp enrabiada.

Com si la roba que li lligava els cabells també refrenés l’animaló inquiet que porta dins, a partir d’aquest moment, totes les cançons enèrgiques són pista de ball i les calmades, un oasi que deixa respirar el públic. La contrapartida a Nina Simone és, doncs, el groove hipnòtic de N’terini, tema del nou àlbum que narra una “història de migració positiva”.

Tot seguit, el solo del bateria Jean-Baptiste Ekoué Gbadoé marca un ritme entusiasta que porta a la Barts a intentar, amb poc èxit, moure els braços com les ales d’un ocell al so de la suau Takamba, nom del ritme pare del blues a Mali i títol d’una cançó de Fenfo que denuncia la violència masclista.

Si ja havíem començat a veure la cantant donant tombs al voltant del foc, l’última cançó abans dels bisos ens regala una imatge màgica: es cobreix la cara i el tors amb una peça de tela blanca i dedica un minut de saltimbanquisme que fa pensar que devia brodar el paper de fetillera malvada al musical Kiriku i la bruixa Karaba. Així, Sowa, l’última cançó pròpiament dita del concert, ens mena a un final embogit amb una classe de ball col·lectiva en què el guitarrista Yacouba Koné regala un parell dels solos més memorables de la nit.

Fent gala d’allò que deia Emma Goldman: “Si no puc ballar, no és la meva revolució”. Les consciències es poden regirar de moltes maneres i Fatou tria abordar els problemes dels seus compatriotes amb esperit positiu perquè els caps europeus que no només ballin, també pensin com malians tota la nit. El Festival Cruïlla donarà una segona oportunitat al públic de la capital catalana per gaudir en directe d’una artista que torna el continent a la seva mida real (literal i figurada). I és que en les cançons de Fatoumata Diawara l’única paraula a més d’Àfrica que mereix el puny alçat és revolució.

Fatoumata Diawara
Fatoumata Diawara
Sékou Bah, Fatoumata Diawara
Fatoumata Diawara
Arecio Smith, Fatoumata Diawara
Fatoumata Diawara
Fatoumata Diawara

Autores de este artículo

Víctor Parreño

Víctor Parreño

Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que nos proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para gestionar los comentarios que realizas en este blog. La legitimación se produce con el consentimiento del interesado. Como usuario e interesado te informo que los datos que me facilitas estarán ubicados en los servidores de  (proveedor de hosting de Qualsevol Nit) dentro de la UE. Ver política de privacidad del proveedor de hosting. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no atender pueda tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en info@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.

Primavera Sound, sábado: La traca final​

A estas alturas del festival ya poco importaba que grupos habíamos visto o cuales nos habíamos quedado sin ver. Seguramente lo importante era que aún nos quedaban un montón de conciertos por delante.

Primavera Sound © Víctor Parreño

Primavera Sound, viernes: Del chill

Todavía con el empacho del jueves, afrontábamos el viernes ‘amb il·lusió’. Para empezar a pillar el ritmo, una buena ración de indie, pop y rock nacionales (Último Vecino, La Bien Querida, Marion Harper y Doblecapa) y, una vez a tono de nuevo, otro tanto de garage, rock alternativo y r&b americano (Waxahatchee, The Breeders y Ryhe).

Primavera Sound 2018

Primavera Sound, jueves: Una noche de leyendas

Jueves de paella. Así se presentaba el segundo día de festival. Un plato contundente, variado y nutritivo, con ingredientes para todos los gustos: mar y montaña. Y el preferido de lxs guiris…

Morgan, Apolo

Morgan: Un puto milagro

Sábado 19 de mayo. Luces apagadas. Silencio. Cuatro hombres con los ojos cerrados, inmóviles, las cabezas agachadas.

Fantastic Negrito, La [2]

Fantastic Negrito: ¿Quién era Robert Johnson?

La figura de Robert Leroy Johnson, uno de los mejores guitarristas de la historia del blues, es un auténtico referente para Xavier Dphrepaulezz, alias Fantastic Negrito, hasta el punto de estar convencido de que todo el mundo debería conocerle.

Suscríbete a Qualsevol Nit

¿Quieres recibir las novedades musicales de Barcelona? Apúntate a nuestra newsletter. Te enviaremos contenidos de autor y sorteos exclusivos de entradas. En primicia. Mola, ¿eh?

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que me proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para enviarte nuestras publicaciones, promociones de productos y/o servicios y recursos exclusivos. La legitimación se realiza a través del consentimiento del interesado. Te informamos que los datos que nos facilitas estarán ubicados en los servidores de MailChimp (proveedor de email marketing), a través de la empresa The Rocket Science Group LLC, ubicada en EEUU y acogida al EU-US Privacy Shield. Ver la política de privacidad de The Rocket Science Group LLC. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no podamos atender tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en hola@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.