Kamasi Washington, o de com construir el crescendo etern

I ell entra, com un lleó. I amb ell dos bateries, Toy Austin i Robert Miller; un trombó, Ryan Porter; un contrabaix, Miles Mosley; un teclat, Brandon Coleman i una cantant, Patrice Quinn.

Com un lleó, entra com un lleó.

Dilluns a les nou de la nit. Sala 2 de Razzmatazz, plena d’una combinació estranya de persones. Hipsters confessos i enorgullits, senyors grans, joves que surten de la feina, estudiants de tot arreu que suats carreguen apunts i compren cervesa, fotògrafs amuntegats.

I ell entra, com un lleó. I amb ell dos bateries, Toy Austin i Robert Miller; un trombó, Ryan Porter; un contrabaix, Miles Mosley; un teclat, Brandon Coleman i una cantant, Patrice Quinn. Retomba la sala amb xiulets i aplaudiments i una eufòria pròpia d’estrella del rock (i no de jazz, com és el cas).

Explota una bateria estratosfèrica. I una altra. Dos vents huracanats,  toquen com si d’un concert de heavy metal es tractés. Sublim entrada de teclat després del daltabaix de percussió. Beu del bop, es llegeixen influències clàssiques. Amb tot i darrere de tot, un contrabaix de presència ineludible.

I al capdavant, Kamasi. Alt, gran, amb una silueta inconfusible. Penetra el micròfon la boca del seu saxo. Es marca un solo hereu de moltes coses. D’Ornette, de Coltrane, dels scats d’Ella a la Côte d’Azur. S’hi llegeix una mica de la història del jazz, com deia Christian Scott a Tunde adjua. Un solo que tot i això acaba confonent, perquè desemboca en aigües turbulentes. Amb una explosió de so.

Com tot el que fa. Perquè constantment torna a l’eco, al terratrèmol, a la sobredosi de soroll i de força i al parlar simultani de set músics les veus dels quals es trepitgen constantment.

Però hi ha una mena d’acord tàcit. El volum és altíssim, potser massa. Reboten la pell i les entranyes, es confon l’harmonia i sona brut. I, tot i així, s’aconsegueix explicar una història.

Kamasi Washington dona entrada al seu pare, Rickey Washington, al crit de “l’home que m’ho va ensenyar tot”. Nova presència masculina, senzilla, bonica i modesta, amb flauta travessera i saxo soprano a la mà.

Són tot homes llevat d’una. Una presència absoluta i hipnòtica al costat esquerre de l’escenari. Una dona negra, alta, de cos prim i cabells llargs, trenats fins a la panxa. Porta collars i arracades grans. I es mou com si fos xaman. Reafirma la seva diferència a través del discurs corporal d’un trance.

Una dona que canta com si portés a dintre totes les veus dels seus ancestres a la vegada. Sense por ni pena sobrepassa als set altres músics amb una veu andrògina, greu i angular, profunda, de vibrato sublim i pueril als alts. Ensenya les dents i escup les entranyes, mentre es mou frenètica i posseïda.

Això és Truth: mentre passa aquest espectacle ancestral a una banda de l’escenari, l’altra meitat viatja, explicant la història de “l’harmonia de la diferència”. Hi ha alguna cosa aquàtica. Canvis de ritme, canvis de to, canvis de direcció i canvis d’influència. Del jazz més clàssic, als ecos heretats de mixtapes de hip hop. De simfonia a tema de rock dur dels 70. Kamasi, ferm guia en la travessia, està en una altra òrbita, però nosaltres ja fa estona que ens hem perdut.

Proper quan toca, sense pretensió. Sembla que expulsi l’aire per les espatlles en bufar. Toca al costat del seu pare, que sona més net i més clàssic que ell. Mira amb amor a totes i cadascuna de les persones que té al voltant, conscient del potencial i de la grandesa del conte que ens estan explicant.

Truth s’acaba i estem com a trastocats.

Però la història segueix. Hora i mitja de concert que fa ressonar el cap i els pulmons. Hem passat per The epic (Brainfeeder, 2015) i per Harmony of difference (Dom Chi, 2016), i ara anem al més nou. Fists of fury, interpretat des de la parla negra, amb una banda negra de vestimenta ètnica, anells, collars i moviments ancestrals.

En un entorn occidental, colonial i de classe social mitjana-alta com ho és la discoteca Razzmatazz, tal discurs és una metàfora de la reafirmació de ser negre en aquest nou món global. Una oda a la que canta aquest tema i a la qual els punys aixecats d’ingenus (i/o ignorants) espectadors (blancs) no estan convidats.

Tot s’acaba però és massa èpic per deixar-ho tan amunt. Tornen amb un bis provocat per aplaudiments escalfadors. I la melodia que sembla sonar per darrere recorden les quatre notes d’un ‘my love, my love, my love, my love’ en discret crescendo.

Kamasi Washington, Razzmatazz
Kamasi Washington
Kamasi Washington, Razzmatazz
Kamasi Washington
Kamasi Washington, Razzmatazz
Kamasi Washington
Kamasi Washington, Razzmatazz
Kamasi Washington
Kamasi Washington, Razzmatazz
Brandon Coleman, Kamasi Washington

Autores de este artículo

Sergi Moro

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que nos proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para gestionar los comentarios que realizas en este blog. La legitimación se produce con el consentimiento del interesado. Como usuario e interesado te informo que los datos que me facilitas estarán ubicados en los servidores de  (proveedor de hosting de Qualsevol Nit) dentro de la UE. Ver política de privacidad del proveedor de hosting. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no atender pueda tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en info@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.

Primavera Sound, sábado: La traca final​

A estas alturas del festival ya poco importaba que grupos habíamos visto o cuales nos habíamos quedado sin ver. Seguramente lo importante era que aún nos quedaban un montón de conciertos por delante.

Primavera Sound © Víctor Parreño

Primavera Sound, viernes: Del chill

Todavía con el empacho del jueves, afrontábamos el viernes ‘amb il·lusió’. Para empezar a pillar el ritmo, una buena ración de indie, pop y rock nacionales (Último Vecino, La Bien Querida, Marion Harper y Doblecapa) y, una vez a tono de nuevo, otro tanto de garage, rock alternativo y r&b americano (Waxahatchee, The Breeders y Ryhe).

Primavera Sound 2018

Primavera Sound, jueves: Una noche de leyendas

Jueves de paella. Así se presentaba el segundo día de festival. Un plato contundente, variado y nutritivo, con ingredientes para todos los gustos: mar y montaña. Y el preferido de lxs guiris…

Morgan, Apolo

Morgan: Un puto milagro

Sábado 19 de mayo. Luces apagadas. Silencio. Cuatro hombres con los ojos cerrados, inmóviles, las cabezas agachadas.

Fantastic Negrito, La [2]

Fantastic Negrito: ¿Quién era Robert Johnson?

La figura de Robert Leroy Johnson, uno de los mejores guitarristas de la historia del blues, es un auténtico referente para Xavier Dphrepaulezz, alias Fantastic Negrito, hasta el punto de estar convencido de que todo el mundo debería conocerle.

Suscríbete a Qualsevol Nit

¿Quieres recibir las novedades musicales de Barcelona? Apúntate a nuestra newsletter. Te enviaremos contenidos de autor y sorteos exclusivos de entradas. En primicia. Mola, ¿eh?

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que me proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para enviarte nuestras publicaciones, promociones de productos y/o servicios y recursos exclusivos. La legitimación se realiza a través del consentimiento del interesado. Te informamos que los datos que nos facilitas estarán ubicados en los servidores de MailChimp (proveedor de email marketing), a través de la empresa The Rocket Science Group LLC, ubicada en EEUU y acogida al EU-US Privacy Shield. Ver la política de privacidad de The Rocket Science Group LLC. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no podamos atender tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en hola@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.