Adrià Puntí a la Sala Barts: una partida caòtica

L’artista gironí Adrià Puntí, va presentar el seu nou espectacle ‘Pasen i vean’ a la sala Barts de Barcelona dintre de la programació del Guitar Bcn 19.
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on whatsapp

M’hauria agradat escriure una crònica diferent, però l’espectacle de dimecres a la Sala Barts ho fa difícil. Sempre m’ha fet mandra allò de “Adrià Puntí és capaç del millor i del pitjor”, etc. Etc. Puntí és Puntí i a aquestes alçades de la pel·lícula qui va a veure un espectacle seu ja sap que hi pot passar de tot, des de concerts genials de més de dues hores i mitja, fins a espectacles caòtics en que hi sonen cançons comptades. Aquest dimecres va ser més aviat d’aquest segon tipus de nits.

Amb barret i camisa de quadres, apareixia assegut, mirant al sostre de la sala davant d’un públic expectant amb ganes de tornar a retrobar-se amb l’artista de Salt. Al fulletó informatiu del Guitar Bcn 19 sota el títol de l’espectacle, Pasen i vean, “amb i llatina”, com remarcava l’artista en la seva primera intervenció, l’actuació es presentava com un espectacle de teatre, fet que encara sumava més misteri al que passaria a continuació. Sense moure’s de la butaca, Puntí arrencava amb una Enriu-te’n del seu últim disc Enriu-te’n fins que el cor et digui prou (Autoeditat, 2018), només disponible als concerts. Murmurant mentre es dirigia a l’altra banda de l’escenari, l’artista feia riure al públic amb una ironia afilada i començava una El boig del telèfon roig a piano que semblava encarrilar el concert cap a bon port.

Amb un ritme fluid durant el primer quart d’hora d’actuació també va sonar el ‘no et suïcidis, hauràs de fer l’amor’ de la Nina ensucrada d’Umpah Pah o Tornavís del seu genial La clau de girar el taller (Adrià Puntí – Salélite K, 2015), sense exagerar un dels discos en català de la dècada. A partir d’aquesta cançó, apareixia a escena un home amb samarreta fosca que Puntí presentava al públic com a Ramon García. En el moment més còmic del concert, aquest descobria una taula de billar al fons de l’escenari i el reptava a guanyar-lo.

Aquests primers segons d’un diàleg autèntic i fins i tot entranyable que feia somriure al públic van marcar l’inici d’una segona part de l’actuació en que la taula de billar va passar a tenir més protagonisme que els instruments. El ritme del concert es va perdre completament i el van substituir jocs amb el públic sobre qui volien que guanyés la partida, ‘passen o vean’, cançons esporàdiques amb la incorporació de versos en anglès inventat o Puntí abandonant l’escenari durant més de deu minuts i posant al límit la paciència del públic. Durant aquesta segona part també van aparèixer els músics Pedro Martínez i Dani Pujol que es miraven desconcertats mentre improvisaven i Ramon García passava a ser el protagonista de l’actuació en absència de Puntí. Per ser justos, per allò que diuen que qui avisa no és traïdor, Puntí en una de les seves primeres intervencions ja havia advertit que allò era un assaig i que a un assaig també hi ha d’haver estones per passar-s’ho bé.

Al tornar a l’escenari mentre alguns assistents abandonaven la sala en plena actuació, el músic va tornar a intentar-ho amb una Esbrina entrellaçada amb Ull per ull, que durant alguns versos van fer entreveure la genialitat de Puntí, però la situació ja era difícil de remuntar i l’acció tornava massa sovint a la taula de billar. Minuts més tard, els quatre personatges abandonaven l’escenari.

La sensació general era que ni músics ni públic havien sentit el que esperaven, però sempre ens quedarà l’Apolo i pensar que això de dimecres va ser realment un assaig per la seva nova actuació el 8 de març.

Adrià Puntí | © Aitor Rodero
Pasen i vean, Adrià Puntí | © Aitor Rodero
Adrià Puntí | © Aitor Rodero

Autores de este artículo

Aitor Rodero

Aitor Rodero

Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.

PUBLICIDAD

¿Te ha gustado? ¡Compártelo!

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on whatsapp

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que nos proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para gestionar los comentarios que realizas en este blog. La legitimación se produce con el consentimiento del interesado. Como usuario e interesado te informo que los datos que me facilitas estarán ubicados en los servidores de  (proveedor de hosting de Qualsevol Nit) dentro de la UE. Ver política de privacidad del proveedor de hosting. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no atender pueda tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en info@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.

Toots & The Maytals: Inmortal

Toots Hibbert y su séquito no decepcionaron en la reciente visita a Barcelona alargando así, más si cabe, la leyenda de los Toots & The Maytals.

Stacey Kent al Teatre-Auditori de Sant Cugat, Festival de jazz de Barcelona 24/11/2018. FOTO: MARINA TOMAS ROCH.

Stacey Kent: La magia de la sencillez

La artista estadounidense Stacey Kent presentó, en el 50 Festival de Jazz de Barcelona, su último trabajo ‘I know I dream’ (OKeh Records, 2017) con un Teatre – Auditori de Sant Cugat lleno a rebosar.

Concert de MC50 a l'Apolo, Festival Mil·lenni. Foto © Víctor Parreño

MC50: los gamberros del rock cumplen 50 años

Wayne Kramer revive el espíritu de la mítica banda MC5 para celebrar el 50 aniversario de su formación, en una gira bajo el nombre de MC50 en compañía de Marcus Durant, Kim Thayl, Billy Gould y Brendan Kanty.

Dulce Pontes en el Palau de la Música Catala, Barcelona

Dulce Pontes: Dolç caminar

Crònica del concert de la portuguesa Dulce Pontes, considerada una de les millors veus del fado actual, dins del Guitar Festival al Palau de la Música. Text de Marina Tomàs.

Suscríbete a Qualsevol Nit

¿Quieres recibir las novedades musicales de Barcelona? Apúntate a nuestra newsletter. Te enviaremos contenidos de autor y sorteos exclusivos de entradas. En primicia. Mola, ¿eh?

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que me proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para enviarte nuestras publicaciones, promociones de productos y/o servicios y recursos exclusivos. La legitimación se realiza a través del consentimiento del interesado. Te informamos que los datos que nos facilitas estarán ubicados en los servidores de MailChimp (proveedor de email marketing), a través de la empresa The Rocket Science Group LLC, ubicada en EEUU y acogida al EU-US Privacy Shield. Ver la política de privacidad de The Rocket Science Group LLC. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no podamos atender tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en hola@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.