30 discos de 1969 per a entendre el present (I)

Els discos són un mitjà de comunicació. El 1969 va deixar en herència un manat de documents sonors, un equipatge de qualitat que ignora la nostàlgia. No tothom va morir en l’intent. Molts d’aquells creadors continuen en actiu.
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on whatsapp

PUBLICIDAD

El final d’una dècada no deixa de ser un sumatori de molts factors i esdeveniments que sovint de minsos han passat a vitals i a l’inrevés. Entremig hi ha un munt de fets i persones que són elements decisius perquè la música avanci.

En la visió industrial del negoci musical, el fet que hi hagi un abans i un després –és a dir, un reconeixement dels mateixos músics de què alguna cosa bona ha passat al sentir una cançó o un àlbum i que ha obert una via nova a la creació– es considera positiu i rendible, alhora. Són els referents.

Per aquesta raó té sentit que, entre els discos escollits, un per grup o cantant, es reconegui el talent de suposades minories, fent de la difusió musical alguna cosa més que una operació cosmètica, més predisposada a valorar el triomf comercial que la qualitat de l’obra. Es vol equilibri i perspectiva a la selecció que es presenta. A partir d’aquí considerar que una obra determinada té categoria de cànon –no tot s’acaba amb les llistes d’èxits– no és un impossible. Òbviament, la qualitat de les lletres també compta.

Si hem d’escollir un fet musical representatiu d’aquell any del negoci musical que de manera transversal sigui un reflex de tanta contradicció, que, d’altra banda, suposa un excel·lent caldo de cultiu per escriure bones cançons, és el festival de Woodstock, celebrat els dies 15, 16 i 17 d’agost de 1969, que ha fracassat en el seu intent de celebrar una nova edició en el cinquantè aniversari aquest mateix mes. No està de més inserir que el juliol d’aquell any, l’home trepitjà la lluna… Son i malson, en comandita.

De fet, el certamen es va celebrar en una granja de Bethel, a noranta minuts de cotxe, del lloc escollit inicialment. Ara, 50 anys després, s’ha volgut repetir la jugada.

La nota simpàtica i potser forçada de tot plegat és que músics que van actuar fa cinquanta anys estaven disposats a fer-ho de nou. Alguns d’ells estan a la selecció que presentem, però bastant més joves, és clar. Comencem doncs amb la primera part de la selecció.

Discos de 1969, Terry Riley – A Rainbow in Curved Air

TERRY RILEY – A Rainbow in Curved Air (Columbia / CBS, gener del 1969)

En paral·lel a les músiques populars sempre hi ha outsiders que reflexionen sobre el cosmos, la humanitat, la música des de dins, com la música seriada, el silenci o les repeticions, etc. I no per estar fora dels circuits convencionals, deixa d’influir i interessar. Riley venia de fer una altra creació impecable, In C, 1968, considerada una obra mestra del minimalisme. Ara, Riley s’inspira en la música clàssica del nord de l’Índia i en el de jazz de Bill Evans i John Coltrane a la cerca d’una estètica diferent al minimalisme imperant. Vol una llibertat que considera encotillada. Toca tots els instruments. El teclista assenta les bases del que es coneixerà com a ambient, pop electrònic o experimentalisme improvisat. S’ha mantingut actiu fins l’actualitat i ha presentat un espectacle amb el seu fill en el Primavera Sound d’enguany. Un fora de catàleg en tota regla.

Discos de 1969, Credence Clearwater Revival – Bayou Country

CREDENCE CLEARWATER REVIVAL – Bayou Country (Fantasy, gener de 1969)

No tothom a l’escena del rock and roll pot presumir de què després de deu anys de picar pedra l’èxit arribi amb cinc discos consecutius entre 1968 i 1970. Bayou Country és el segon de la sèrie, que malgrat de disposar de Proud Mary –l’original en clau salvatge; és a dir, southern rock desfermat– i Good Golly Miss Molly –una picada d’ull al rock and roll primigeni–, sigui a la cua de dos discos ben rodons com Green River, a l’agost i Willy and the Poor Boys, el novembre de 1969, i esperar el pas del temps per recuperar la cruesa dels pantans, els ‘swamps’, de panoràmica tant rock com foc pel blues més ranci. El reconeixement va arribar i per dret propi el Bayou forma part d’un trio d’asos irrepetible. Van participar a Woodstock. Es van desfer el 1972.

Discos de 1969, ARETHA FRANKLIN – Soul’69

ARETHA FRANKLIN – Soul’69 (Atlantic, gener de 1969)

Més que infravalorat, després de quatre gemmes per Atlantic, va ser ignorat. Sembla que la estimadíssima Muscle Shoals Rhythm Section, més la nòmina de músics resultava impagable: Kenny Burrell, Ron Carter, Grady Tate, David Newman i Joe Zawinul no era suficient. El repertori no és propi –Sam Cooke, Smokey Robinson Curtis Reginald Lewis– però com si ho fos. Aretha Franklin havia deixat Columbia perquè no es podia expressar com volia. Quan va poder, va semblar que només estigués dins dels paràmetres del soul i del gòspel. Certament el títol va ser esquiu respecte a la realitat, però no deixà de ser un disc de jazz-soul esplèndid, que va tenir certa notorietat a les llistes de R&B. En realitat s’obre amb un parell de blues de la millor collita. Per ballar i ballar. Els exegetes de costum a l’espera de la recompensa: Spirit in the Dark, 1970, altra joia de la corona.

Discos de 1969, BLOOD, SWEAT & TEARS – Blood, Sweat & Tears

BLOOD, SWEAT & TEARS – Blood, Sweat & Tears (Columbia, gener de 1969)

Sense ser genis el segon àlbum dels BS&T és un dels discos millor gravat, produït i interpretat. Però estaven pel damunt de la majoria. La idea inicial de formar un grup d’aquestes característiques va ser d’Al Kooper i plasmada a Child Is Father to the Man, 1968. El grup es revela, el teclista plega i la fusió del jazz i el rock flueix de manera natural a partir de la veu d’un canadenc, David Clayton-Thomas. Jazzmen fets en els circuits de clubs de NYC prenen les regnes sota la supervisió de Bobby Colomby, bateria i productor de prestigi. L’altra distinció ve de la secció de vents.
Un dels mèrits és dur a conèixer Billie Holiday a una generació nova. La versió de God Bless the Child commou. Erik Satie saluda a Steve Winwood. L’èxit massiu arriba en tres singles. Participen a Woodstock i es dissolen el 1978.

Discos de 1969, MC5 – Kick out the jams

MC5 – Kick Out the Jams (Elektra, febrer de 1969)

En teoria el quintet de Detroit ho va fer quasi tot al revés. Es van avançar al seu temps, es van afiliar a un partit d’extrema esquerra, White Panther Party, i d’altres actituds imbuïdes pel seu manager, John Sinclair. Els problemes van aparèixer ràpidament. El que sí que van fer és no debutar amb un àlbum d’estudi. Van entregar una càpsula d’energia descomunal, enregistrada al Grande Ballroom de Detroit. És considerat com un dels grans directes del rock. I com una mena de bíblia pels punks. Dos discos després ho van deixar córrer.

Discos de 1969, GAL COSTA – Gal Costa

GAL COSTA – Gal Costa (Philips, març de 1969)

A Amèrica del Sud tot és protesta, però no sempre cançó protesta. Brasil pateix una dictadura i certs moviments culturals, on destaca la música, es planten. De l’inconformisme sorgeix el 1968 el tropicalisme. Gal Costa participa en el manifest “Tropicalia. Ou panis et circenses” al costat de María Bethania, el seu germà Caetano Veloso, Gilberto Gil i Os Mutantes, cridats a ser figures de renom mundial. A Costa li toca el paper de musa. Aprofita l’experiència contracultural per fer un pas més enllà tot revoltant la bossa nova en clau d’envellutat psych pop de la mà del seu compositor de capçalera, Veloso, amb qui havia gravat dos discos. En aquest, el tercer, Costa fa servir el seu nom en solitari, que impacta en el mercat nord-americà més avançat, tot cantant en portuguès i anglès. Tom Zé i Jorge Ben també componen per ella.

Discos de 1969, BOB DYLAN – Nashville Skyline

BOB DYLAN – Nashville Skyline (Columbia, abril de 1969)

El temps s’ha encarregat de confirmar-ho. El songbook que conté el novè disc d’estudi remet al centre geogràfic del què es coneixerà més endavant com americana. La música és amable, Bob Dylan, de nou pare, ha mudat la veu, ara és dolça. Nashville li escau de meravella. La revisió de Girl from the North County, al costat de Johnny Cash, que obra l’àlbum, és esplèndida. Dylan tanca la dècada dalt de tot, tenint en compte que ve d’una altra obra majúscula, John Wesley Harding, 1967. Rebutja la invitació de Woodstock; de fet hi vivia, al poble, i se’n va. Disc atemporal d’un referent sense edat. No oblidem que és Premi Nobel de Literatura 2016.

Discos de 1969, JOHNNY WINTER  – Johnny Winter

JOHNNY WINTER  – Johnny Winter (Columbia, abril de 1969)

Johnny Winter va representar un dels debuts més impactants del rock and roll. Provenia de l’escola texana, on despuntaven Lightnin’ Hopkins, Albert Collins o Clarence “Gatemouth” Brown. Va treballar amb el seu germà petit Edgar en els tres primers discos. Se’l va promocionar com l’heroi que faria tremolar els fonaments del rock –la British Invasion se sentia molt present– a còpia de blues rugós i poderós i rock contundent, amb el catàleg de blues anyenc a mà. Aquí, versionà amb èxit a Robert Johnson i Sonny Boy Williamson. Se l’acostuma a recordar per haver impulsat el retorn de Muddy Waters als anys 1970. Va ser present a Woodstock. Morí el 2014.

Discos de 1969, NEIL YOUNG & CRAZY HORSE – Everybody Knows This Is Nowhere

NEIL YOUNG & CRAZY HORSE – Everybody Knows This Is Nowhere (Reprise, maig de 1969)

El rocker canadenc inicia la seva trajectòria pròpia, després de sortir dels Buffalo Springfield, en un primer disc homònim, Neil Young, 1968, del qual no guarda un gran record. Mesos després troba un moderat èxit amb Everybody Knows This Is Nowhere, que és el resultat inicial d’una llarga relació musical i personal amb Crazy Horse, trio format pel guitarrista Danny Whitten, el baixista Billy Talbot i el bateria Ralph Molina. El disc és un cas més de triomf tardà. Malgrat això, captiva amb la seva veu ominosa en les enigmàtiques i expansives Down By the River, excitant joc de guitarres, i Cowgirl in the Sand. La rauxa i el domini del soroll, cap altre ha tret tant profit de la mala llet com ell, arribaran més endavant. Referent. Ha tingut la intel·ligència no quedar-se a l’ombra de Dylan. Va ser a Woodstock com a membre de Crosby, Stills, Nash And Young.

Discos de 1969, AMON DÜÜL II – Phallus Dei

AMON DÜÜL II – Phallus Dei (Liberty, maig del 1969)

Àlbum de debut del quartet de Munic, sorgit d’una comuna. En llatí, el títol significa «Penis de Déu». Als Estats Units va patir un canvi de nom, Psychedelic Underground. El krautrock encara no existia, però va ser llavors quan els moviments polítics i socials que corrien a la contracultura alemanya van començar a bolcar-se en la música. La veu de Renate Knaup que marxaria a Popol Vuh entela el disc amb la seva sonoritat que modela el rock progressiu i una mena de folk psicodèlic, on no falten sòlids riffs de guitarra dins un marc tel·lúric. El grup es va dissoldre el 1971.

Discos de 1969, JONI MITCHELL – Clouds

JONI MITCHELL – Clouds (Reprise, maig del 1969)

Segon disc de la compositora i cantant canadenca. Mitchell pinta retrats profunds dels personatges que va introduir en el seu cançoner, fascinada per allò que els manté units, per allò que els allunya, i el perquè perdura. Amb només 25 anys s’encamina a dues obres rotundes, considerades cànon, com Blue, 1971 i Court and Spark, 1974, segurament el seu àlbum més popular. Després arribarà el jazz. És l’autora de Woodstock, però al festival no hi va ser present.

Discos de 1969, THE METERS – The Meters

THE METERS – The Meters (Josie Records, maig del 1969)

Quartet dirigit per l’orgue d’Art Neville, recentment desaparegut als 81 anys, que influenciats per Booker T. i el M.G., són un emblema del ‘NO Sound’. The Meters es van diferenciar de la resta injectant una sana dosi de funk de New Orleans al seu repertori. El combo es va destacar ràpidament amb aquest àlbum de debut, a partir de l’èxit de Cissy Strut, del compositor i bateria Joseph «Zigaboo» Modeliste. Veterans del circuit de clubs local estaven avesats en fer ballar i cantant a l’audiència. El funk de NOLA pujarà de volum i la festa continuarà amb Look-Ka Py Py, 1970 fins Rejuvenetion, 1974 i Fire on the Bayou, 1975. Es separen el 1977.

Discos de 1969, SLY AND THE FAMILY STONE – Stand!

SLY AND THE FAMILY STONE – Stand! (Epic Records, maig de 1969)

Stand! És la consagració de l’eliminació de fronteres entre el soul i el funk des de la perspectiva d’un grup multiracial. Tot el que s’insinuava en el notable Life, 1968, aquí es consolida amb l’efervescència de melodies irresistibles, ritmes intensos i profunds, tot ben amarat amb guitarres psycofunk. L’elasticitat portada a la geografia més llunyana, la versió de Sex Machine, de James Brown, ho demostra. Miles Davis, primer, i anys després, Prince prenen nota. Amb There’s a Riot Goin’ On, 1971, i Fresh, 1973 continua la festa i els grooves. Van actuar a Woodstock. El grup es desfà el 1975. 

Discos de 1969, Elvis Presley - From Elvis in Memphis

ELVIS PRESLEY – From Elvis in Memphis (RCA / Victor Stereo, juny de 1969)

Després de més d’una dècada d’absència, Elvis Presley, de 34 anys, torna a Memphis amb el que es considera el seu millor àlbum. Fa molt de temps que és a l’ombra d’Hollywood. Arriba en el precís moment en què el soul i el R&B estan a l’alça. Presley despatxa amb elegància i soltesa un disc de country, amb incursions de soul, pop i blues. Una fórmula que sona a joventut. Sembla que hi hagi una ressonància llunyana als anys 1950. La veu de Presley continua imbatible per bona part de la competència, inclosa l’actual. Part del mèrit va ser el canvi d’estudi de gravació, l’American Sound, s’ajustava millor al so més soul de la seva banda, The Memphis Boys, com al repertori country del cantant. Va morir el 1977.

Discos de 1969, Jeff Beck - Beck-Ola

JEFF BECK – Beck-Ola (Columbia, juny de 1969)

“Avui, amb la dura competència del negoci musical, és gairebé impossible aconseguir res totalment original. Així que no ho hem fet. Tot i això, en aquest LP es va posar l’accent en la música heavy. Així que asseieu-vos i escolteu, i proveu de trobar un petit lloc en el vostre cap”. És la declaració d’intencions inserida a la bossa del disc, la caràtula del qual és un quadre de René Magritte, La Chambre d’Écoute, 1958. Beck, que ve de fer l’imponent Truth, 1968, signa un disc preciós de rock and roll, tenyit de blues, amb el distintiu de baix i bateria passants que el singularitza. Canta Rod Stewart tot fent d’Elvis; Ron Wood, al baix; més el piano màgic de Nicky Hopkins. Els tres pleguen i Beck cancel·la el concert de Woodstock.

Autores de este artículo

PUBLICIDAD

¿Te ha gustado? ¡Compártelo!

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on whatsapp

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que me proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para enviarte nuestras publicaciones, promociones de productos y/o servicios y recursos exclusivos. La legitimación se realiza a través del consentimiento del interesado. Te informamos que los datos que nos facilitas estarán ubicados en los servidores de MailChimp (proveedor de email marketing), a través de la empresa The Rocket Science Group LLC, ubicada en EEUU y acogida al EU-US Privacy Shield. Ver la política de privacidad de The Rocket Science Group LLC. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no podamos atender tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en hola@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.

Suscríbete a Qualsevol Nit

¿Quieres recibir las novedades musicales de Barcelona? Apúntate a nuestra newsletter. Te enviaremos contenidos de autor y sorteos exclusivos de entradas. En primicia. Mola, ¿eh?

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que me proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para enviarte nuestras publicaciones, promociones de productos y/o servicios y recursos exclusivos. La legitimación se realiza a través del consentimiento del interesado. Te informamos que los datos que nos facilitas estarán ubicados en los servidores de MailChimp (proveedor de email marketing), a través de la empresa The Rocket Science Group LLC, ubicada en EEUU y acogida al EU-US Privacy Shield. Ver la política de privacidad de The Rocket Science Group LLC. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no podamos atender tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en hola@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.