30 discos de 1969 per a entendre el present (II)

Els discos són un mitjà de comunicació. El 1969 va deixar en herència un manat de documents sonors, un equipatge de qualitat que ignora la nostàlgia. No tothom va morir en l’intent. Molts d’aquells creadors continuen en actiu.
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on whatsapp

PUBLICIDAD

La idea de recordar i perquè no dir-ho d’homenatjar a un any potent com 1969 que no sabia que la dècada següent acabaria en mans del reggae, els ritmes llatins, el disco i el rap, és la de constatar el reguitzell de referents i de referències orals i escrites. Molts d’aquests discos han patit reedicions, remasteritzacions i ampliació de catàleg, inèdit llavors. El més nou de 2019 en realitat té un bri de veterania.

En l’aspecte formal indicar que el pal de paller de la música d’aquell moment eren els productors. Sempre a la cerca d’un so, d’un segell que fos la marca del seu treball i de les discogràfiques per qui treballaven. El so Tamla Motown n’és un exemple.

Tot fent una mirada enrere es troben tres grans societats de músics: els valorats, els infravalorats i sobrevalorats. Tots ells han fet xalar al personal a indrets tan inclusius com una discoteca, un club, una sala de concerts o tan impersonals com els grans recintes esportius o, perquè no, de consulta anònima a biblioteques. Sense oblidar l’agradable clandestinitat de l’habitació de casa.

Es persegueix una lectura sensorial, emotiva i documentada que serveixi de porta al coneixement –i si és el cas, al descobriment– i que faci valdre les emocions d’uns temps no forçosament viscuts, però que sovint han estat transmesos amb més mitologia que rigor, i ganes de ballar, plorar, compartir o, ves per on, fer-se músic.

Metodològicament parlant, s’han consultat reconegudes publicacions tant nord-americanes com britàniques, ambdues molt aficionades a les llistes, com locals per obtenir un pòsit d’objectivitat.

Durant el procés de selecció s’ha pogut constatar que tant els discos seleccionats i descartats van ser publicats a casa nostra al mateix temps que en el seu país d’origen. Es valora amb la seva justa mesura el detall de la informació contrastada. La memòria, l’estudi i el fons discogràfic d’un mateix també en són responsables.

Per últim, tenint prèviament en compte criteris estilístics –la moda de llavors ho denominava fusió– que demostren l’elasticitat, coincidència, contradicció i oportunitat del negoci musical, així com l’impacte de l’obra en l’audiència, els discos es publiquen ordenats per la seva data d’edició.

Discos de 1969, Bobbie Gentry - Touch em With Love

BOBBIE GENTRY – Touch ‘Em with Love (Columbia, juliol de 1969)

Gentry té una veu preciosa que pot modular qualsevol nota sense gaire esforç. Sota una aparença de revista de paper couché de l’època s’amaga una compositora i cantant notable que va triomfar amb Ode to Billie Joe  (1967), parlant de suïcidi i facturant country-blues. El disc, el cinquè, és considerat el millor de la seva carrera. El grava a Memphis entusiasmada pel soul i R&B que es desprèn a la ciutat, barrejat amb el pop de Califòrnia. I després el silenci. L’edició el 2018 de The Girl from Chickasaw County: The Complete Capitol Masters, un box-set de 8 discos, la torna al present i treu de l’oblit la matèria de què estan fets els clàssics. Un altre pal de paller d’allò que se’n diu americana.

Discos de 1969, Miles Davis – In a Silent Way

MILES DAVIS – In a Silent Way (Columbia, juliol de 1969)

El 1969, el músic de jazz Miles Davis busca un so nou, i el troba. In a Silent Way és més que la banda sonora d’aquesta cerca, és el concepte. Anteriorment, ja havia aplicat el bisturí a partir del jazz modal. Amb 42 anys, el trompetista entén que el jazz està eclipsat pel i rock i el pop; ell vol captar l’atenció del públic blanc, al qual arriben Jimi Hendrix, Sly Stone i James Brown. També, està interessat en Blood, Sweat & Tears. El disc no ha parat de créixer i més des de les reedicions de les sessions completes. Per entendre l’exuberància que vindrà –Bitches Brew (Columbia, 1970) obra suprema del jazz fusió, i Jack Johnson (Columbia, 1971)–, cal retornar una vegada i una altra a aquest àlbum per entendre com es va concebre el naixement de l’era elèctrica. Una pista: Joe Zawinul, Wayne Shorter, John McLaughlin, Billy Cobham, Herbie Hancock, Jack DeJohnette, Chick Corea, Bennie Maupin, Dave Holland a bord. Una segona pista: el productor de la trilogia és Teo Macero. Cànon. Va morir el 1989.

Discos de 1969, Santana – Santana

SANTANA – Santana (Columbia, agost de 1969)

Santana arriba a l’èxit amb una sonoritat relativament nova i un single. Quan arriben a Woodstock l’àlbum de debut encara no està al mercat. Potencien els trams instrumentals i el poc que canten és en anglès, però la indústria diu que allò que sona és genuí. L’èxit al festival és rotund. Cert és que la banda té una secció de percussionistes notables. A partir del so de guitarra i bateria es construeix un edifici sonor que pren d’aquí i d’allà, que barreja rock i blues amb unes gotes de jazz, la mixtura d’estils es coneix com a ‘crossover’. Junt amb Abraxas (1971) són el millor de la seva discografia, que a partir de 1974 adquireix un interès força desigual. Santana continua en actiu.  

Discos de 1969, Boz Scaggs – Boz Scaggs

BOZ SCAGGS – Boz Scaggs (Atlantic, agost de 1969)

Boz Scaggs és un dels infravalorats que va tenir molt èxit als anys 1970 fent pop. Des de fa uns anys se’l considera un referent de l’americana, de la qual fa bona mostra a l’àlbum. Fins i tot en aquesta primera etapa, Scaggs elabora una mena de fantasia americana, on hi cap el country, el blues, el soul i el R&B, pilars del seu so. El disc es grava a Muscle Shoals, Alabama, que encara avui disposa d’una secció rítmica imbatible, amb companyia de Duane Allman. Els darrers anys torna als orígens amb una trilogia sobre el soul/blues des de la perspectiva ‘Blue-Eyed Soul’ que dóna la seva talla. Física i musical.  

Discos de 1969, John Mayall – The Turning Point

JOHN MAYALL – The Turning Point (Polydor, setembre de 1969)

Considerat el renovador del blues britànic –juntament amb Alexis Corner– i divulgador del blues nord-americà. Després de la gegantina i exitosa etapa al capdavant de The Bluesbreakers i un cop instal·lat a Califòrnia, John Mayall munta un nou grup davant la sortida del guitarrista Mick Taylor que ingressa a The Rolling Stones. Davant aquesta cruïlla, el bluesman tira pel dret i organitza un quintet sense bateria, amb músics poc coneguts i es presenta al Fillmore East de NYC, grava el concert on converteix el punt d’inflexió de la seva concepció del blues en una fita atemporal. Des dels rifff d’harmònica del celebrat Room to Move a la declaració d’intencions de I Gonna Fight for You J.B., en honor de J.B. Lenoir. Continua en actiu.

Discos de 1969, The Band – The Band

THE BAND – The Band (Capitol, setembre de 1969)

Segon àlbum d’un grup inclassificable on el rock és una mera etiqueta. Tots són músics de molt nivell que cerquen i ressegueixen les profunditats del Sud, del Sud més tel·lúric i descarnat dels Estats Units. Es tracta de l’’àlbum marró’ que conté una mena d’orgull antic, gens modern, de cançons guardades durant generacions en un bagul polsós, esquerdat i groguenc pel pas del temps. Se’l considera un àlbum estrany, però, alhora, esplèndid, farcit de lectures poc amables. Robbie Robertson explica a les seves memòries que anaven darrere d’un so propi costés el que costés. Abans, debuten amb una joia com Music from Big Pink (1968). D’aquesta manera es construeix un brillant i llarg camí fins a obtenir el seu momentum el 1976 amb The Last Waltz, amb la idea de fer un punt i a part. El 1978 s’editen el disc i el documental, aquest últim dirigit per Martin Scorsese. Van actuar a Woodstock.

Discos de 1969, Isaac Hayes – Hot Buttered Soul

ISAAC HAYES – Hot Buttered Soul (Interprise, setembre de 1969)

Abans del fenomen de Shaft, aquest segon disc és considerat un àlbum seminal, que va influir en el soul i el funk de The Temptations, Sly & The Family i George Clinton. Hayes es va oblidar de les ràdios, res de fer cançons de tres minuts. Va estendre les seves interpretacions més enllà dels cinc i fins i tot els 18 minuts. Va incloure llargs trams instrumentals a càrrec The Bar-Kays el combo de soul de Stax/Volt, companys habituals d’Otis Redding fins a la seva mort. L’exposició d’un soul amb arrengaments recarregats sense oblidar grooves sensuals i una veu que recitava més que cantava van cridar l’atenció. La dura i sensual imatge de Hayes també va ajudar a l’èxit. Se’l considera patrimoni del so Stax. Va morir el 2008.

Discos de 1969, Laura Nyro – New York Tendaberry

LAURA NYRO  – New York Tendaberry (Columbia, setembre de 1969)

La temàtica i l’escenari responen a la seva imaginació, la composició es basa en el so pop de NYC. Se la considera una compositora, vocalista i pianista d’alt nivell que havia trobat l’èxit amb cançons com Blowing Away , And When I Die o Stoned Soul Picnic. És l’autora de la meravellosa Save the Country, a veu i piano, de resultat quasi minimalista. Laura Nyro ja estava consolidada amb More Than a New Discovery (1967), i Eli and the Thirteenth Confession (1968). El segon es considera una obra mestra del ‘Blue-Eyed Soul’, Tendaberry suposa un delicat artefacte de folk-rock, per la seva sonoritat imparell, per moments a tocar del gòspel i el jazz, impossible de categoritzar, producte d’una composició imponent i la visió personal de Nyro. Aquest segle, Sony/Legacy comença una revisió exhaustiva dels àlbums clàssics dels anys 1970 de Nyro. NYC i l’americana tenen un referent amagat però no infravalorat: el talent inqüestionable d’una autora respectada i honorada per Joni Mitchell, Carole King, Patti Smith, Rickie Lee Jones, Barbra Streisand, entre d‘altres. Va morir el 1997.

Discos de 1969, The Beatles – Abbey Road

THE BEATLES – Abbey Road (Apple Records / Capitol, setembre de 1969)

Per molts afeccionats, Abbey Road és considerat el millor disc del grup de Liverpool. Es valora, sens cap mena de dubte, la producció sòlida de George Martin, a qui el quartet li deu bona part del seu èxit. Les harmonies vocals tenen pes i, alhora, resulten deutores dels seus admirats The Beach Boys. Coses de la indústria: aquest és l’últim àlbum beatle. Let It Be (l’últim que es va publicar del quartet) es va gravar uns mesos abans. George Harrison brilla amb composicions pròpies, Something i Here Comes the Sun. Un hàbit del negoci musical era fer versions dels èxits del moment. Booker T. & the MG’s a McLemore Avenue (1970), presenten un nou Something, on l’òrgan literalment vola. Amb el pas dels anys es fa difícil mantenir com excels el treball d’uns músics quan declaraven que se sentien incapaços d’interpretar en directe el seu repertori. El final del trajecte, amb el desordre musical i personal ja coneguts, ha esdevingut una qüestió elusiva, deixant obert un trencadís que no fa tant goig com sembla, atès que el disc destaca més per l’embolcall que no pas per les idees fresques i noves.

Discos de 1969, Art Ensemble of Chicago – Live in Paris

ART ENSEMBLE OF CHICAGO – Live in Paris (BYG / Actuel, octubre del 1969)

L’Art Ensemble deixa Chicago i s’instal·la a Europa, on es fa escoltar a partir d’A Jackson in Your House i el superior Message to Our Folks, respectivament de 1969, aquest últim també gravat a París. El doble àlbum gravat en directe recull només dues peces Oh, Strange, de Joseph Jarman i Lester Bowie, i Bon Voyage, escrita per Bowie. L’ensemble s’acompanya de la compositora i cantant Fontella Bass, dividides en Part 1 i Part 2. Bass regala una performance d’art vocal plena de sonoritats i registres impossibles. Es tracta de la millor gravació en directe de l’Art Ensemble, i documenta la primera gira d’una banda llegendària que va crear nous estàndards no només per a la improvisació, sinó també per a la interpretació. La nova dècada farà que l’Art Ensemble ampliï el seu catàleg amb obres d’alta qualitat, sense parar gaire atenció a l’academicisme i la rigidesa de les avantguardes.

Discos de 1969, Frank Zappa – Hot Rats

FRANK ZAPPA – Hot Rats (Reprise, octubre del 1969)

Hot Rats exemplifica la manera com Frank Zappa passa el pont d’uns Mothers of Invention àcids i, si es vol, psicodèlics, a uns altres MoI, aceradament àcids i esbojarrats, més inclinats a potinejar en les aigües del jazz. Controlador i alhora precís,  amb una personalitat hiperactiva –però centrada en els seus objectius com a Frank Zappa– lidera uns músics experimentats, en estat de gràcia. Sumptuositat, elegància, sofisticació i un punt ‘classy’ a Little Umbrellas i It Must Be a Camel, o jazzy i sintètic a The Gumbo Variations. Tan a prop del seu admirat Edgard Varèse i allunyat de les elits del rock, entès aquest com a art rock. Rock, fusió i avantguarda en un disc fora de catàleg absolut. En bona part, la música contemporània el considera un dels seus, atès que valora la importància i el llegat de la seva obra. No va acceptar la invitació a Woodstock. Va traspassar el 1993.

Discos de 1969, Led Zeppelin – Led Zeppelin II

LED ZEPPELIN – Led Zeppelin II (Atlantic, octubre de 1969)

El febrer debuten amb Led Zeppelin (1969) amb un èxit fora de mida, especialment, als Estats Units. La demanda era tal que el següent disc es va enregistrar entre gires. Es considera que Led Zeppelin II proporciona el model del heavy metal. Enmig de la sobrevaloració es troben actituds lamentables. El seu repertori de blues té trampa. El gran bluesman Willie Dixon els va demandar per plagi de Whole Lotta Love i el grup té la vergonya que no l’honor de compartir l’autoria de la cançó, per sentència judicial. Van declinar la invitació de Woodstock. Malgrat que les actituds reprovables són una mena de deïtat pels amants de les sonoritats contundents. El 1980 es van separar.

Discos de 1969, The Rolling Stones – Let It Bleed

THE ROLLING STONES – Let it bleed (London Records, desembre de 1969)

L’endemà del llançament del desè disc, els Stones actuaven en el maleït concert d’Altamont, Califòrnia, el seu Woodstock particular d’infame record, mort inclòs. Aquell estiu, a demés, morí Brian Jones, i al grup s’incorpora Mike Taylor. Ambdós participen en el disc, coses del destí… Jagger i Richard estan de vacances a Sud-amèrica, on acaben de Honky Tonk Woman, que arribarà al núm. 1; en el disc s’escolta la versió country, Country Honk, una plasmació del que vindria. El grup està instal·lat en el desordre i han d’entregar un darrer àlbum per contracte. La resposta contractual és un compendi, a manera de patchwork de tres anys de descontrol vari, però la mà de dos productors de l’astúcia i criteri de Jimmy Miller i Jack Nitzche, més la influència de Gram Parsons, paladí del country-rock des de l’èxit amb The Byrds, pivoten la sonoritat dels Stones cap al southern rock. Els estudis de Muscle Shoals estan més a prop. Ja des del títol va ser un àlbum maltractat en el seu moment. Però, d’uns anys ençà, viu una notable reivindicació. El comiat al ‘rock british’ és fa palès en la tel·lúrica I Can’t Always Get What You Want. El nou so es legitimarà definitivament a Sticky Fingers (1971) i Exile on Main St. (1972) encapçalats per la icona de la llengua. Un disc cinc estrelles en tota regla.

Discos de 1969, Willie Colón – Cosa Nuestra

WILLIE COLÓN – Cosa Nuestra (Fania, desembre de 1969)

Que dir de Willie Colón, el veritable padrí dels ritmes llatins, tant que disposava del millor cantant del moment, conegut com ‘El Cantante’, el malaurat Héctor Lavoe i anys després es va associar a una jove promesa que va canviar la mal anomenada salsa per la correcta denominació de ‘carib urbà’, el compositor i cantat panameny Rubén Blades. Colón com a compositor i arranjador està en una altra divisió; per contra, és més regular com a cantant i trombonista. La música ve marcada per la seva infantesa, el seu origen i la vida al carrer que sovint defineix com un quadrilàter de boxa, com es mostra a diferents títols i cobertes descarnats dels seus àlbums. Colón ve d’El Malo (1967) i arribarà a Metiendo Mano! (1977) ja amb Blades, passant per La Gran Fuga (1970) i The Good, the Bad, the Ugly (1975). El Bronx, casa futura del rap més primigeni, ja formava part de les músiques urbanes amb músics tan capacitats dalt de la tarima com a peu de carrer… per la brega.

Discos de 1969, Pau Riba – Dioptria

PAU RIBA – Dioptria (Discophon, desembre de 1969)

Una idea molt estesa sobre Dioptria és que l’àlbum és el més modern i per extensió el més important fet mai a Catalunya. Òbviament és una exageració. En canvi, cal indicar que és un disc controvertit en funció de les fílies i fòbies de cadascú. En principi, havia de ser un doble àlbum, però no varen ser-hi a temps per qüestions vàries. Riba, juntament amb el grup Om, on eren Toti Soler i Jordi Sabatés, que venien de treballar amb Maria del Mar Bonet, estaven amb les orelles ben obertes per percebre el que passava fora, rock progressiu, se’n deia. Demostren talent per fer l’argamassa que sosté el cançoner del cantant i compositor, amb progressia, malvasia i mala llet. Tot plegat estem a les portes del rock laietà. El 1970, quan va ser doble àlbum, va tenir un impacte més underground del desitjat, igual que les reedicions. Però són músics de la segona fornada, ja desacomplexada, del rock en català, que admeten la influència que provoca el disc. A les festes de la Mercè, Pau Riba amb De Mortimers presentaran Dioptria50, com aniversari de la primera edició. Pusil·lànimes, abstenir-se.

Autores de este artículo

PUBLICIDAD

¿Te ha gustado? ¡Compártelo!

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on whatsapp

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que me proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para enviarte nuestras publicaciones, promociones de productos y/o servicios y recursos exclusivos. La legitimación se realiza a través del consentimiento del interesado. Te informamos que los datos que nos facilitas estarán ubicados en los servidores de MailChimp (proveedor de email marketing), a través de la empresa The Rocket Science Group LLC, ubicada en EEUU y acogida al EU-US Privacy Shield. Ver la política de privacidad de The Rocket Science Group LLC. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no podamos atender tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en hola@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.

El Vibora, Nazario

El Víbora, la historieta feta contracultura

El lletgisme arriba als altars de la cultura institucional. Una retrospectiva del còmic més influent dels darrers 40 anys es pot descobrir al Museu Nacional d’Art de Catalunya fins al 29 de setembre.

Discos de 1969, JONI MITCHELL – Clouds

30 discos de 1969 per a entendre el present (I)

Els discos són un mitjà de comunicació. El 1969 va deixar en herència un manat de documents sonors, un equipatge de qualitat que ignora la nostàlgia. No tothom va morir en l’intent. Molts d’aquells creadors continuen en actiu.

Suscríbete a Qualsevol Nit

¿Quieres recibir las novedades musicales de Barcelona? Apúntate a nuestra newsletter. Te enviaremos contenidos de autor y sorteos exclusivos de entradas. En primicia. Mola, ¿eh?

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que me proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para enviarte nuestras publicaciones, promociones de productos y/o servicios y recursos exclusivos. La legitimación se realiza a través del consentimiento del interesado. Te informamos que los datos que nos facilitas estarán ubicados en los servidores de MailChimp (proveedor de email marketing), a través de la empresa The Rocket Science Group LLC, ubicada en EEUU y acogida al EU-US Privacy Shield. Ver la política de privacidad de The Rocket Science Group LLC. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no podamos atender tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en hola@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.