Pascal Comelade: «Sempre he fet música rodejat del que necessito»

Parlem amb el pianista i compositor rossellonès Pascal Comelade que presenta la seva nova obra, ‘Deviationist Muzak’, rodejat de consagrats i figures emergents d’ambdós costats dels Pirineus. Un cop més el seu mestratge queda palès.
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on whatsapp

PUBLICIDAD

Pascal Comelade parla fluix, que és una virtut de la saviesa i abans d’obrir boca demana silenci des del silenci, això s’aprèn quan s’escolta molta música instrumental; és a dir, saber que hi ha silencis que son el buit, però en el buit galàctic hi ha silencis que son musicals.

El pianista, orgànic ell, apel·la als seus propis silencis i a la seva mirada, atès que parla amb els ulls. Pascal Comelade, Montpeller, 1955, va tocar per primer cop a Barcelona, a les festes de Gràcia, l’estiu de 1985, per invitació de Víctor Nubla, present al concert de la catedral. El que continua és un ampli extracte de la conversa mantinguda amb el músic rossellonès que és història viva del rock, l’avantguarda i la música popular fets i produïts a banda i banda dels Pirineus. Fins i tot, disposa d’entrada pròpia a l’Enciclopèdia Catalana.

Madames et monsieurs, nens i nenes, Pascal Comelade!

La nit del concert de la catedral va quedar clar que una part de Barcelona t’estima molt…

No ho sé… No puc dir. No sé.

Va Pascal… (Somriure)

Sí, potser sí. Potser no. No puc dir-ho. Hi havia gent. Tinc molt de respecte per tota aquesta gent. I molt d’afecte.

Després de les teves declaracions i el motiu de fer aquest concert com comiat de fer directes, la qüestió és senzilla: ara, què?

He deixat la frase “El concert de comiat”, “L’últim concert”. Això tu saps molt bé que és una frase de publicitat. Al moment, (pica de mans) pel programa, per la nota de premsa s’ha de trobar una frase. Com es pot vendre aquest concert. És veritat. És el meu últim concert. A partir d’aquest moment, tu pots escriure és el meu últim concert a Barcelona, és evident. És el meu últim concert d’un sistema. El sistema: el meu nom, la meva orquestra, la meva banda, els músics, el meu repertori, tota aquesta màquina. I és clar, és l’últim concert. Tot això s’ha acabat.

Et va agradar el lloc? O t’hagués agradat un altre espai?

Difícil. La realitat és que vam tenir una hora i mitja per instal·lar i muntar. Vint-i-tres persones damunt l’escenari. Això és la part menys interessant. L’interessant d’aquest concert.., et dona moments, situacions dels any 80, 90. És a dir, accidents, errors, atzar, sorolls… Això és vida.

El futur proper. A banda del disc…

Aquesta tardor i hivern he de composar una banda sonora. Això em durarà fins al mes de març-abril. He d’acabar un disc amb la Ivette Nadal. També, he d’acabar un disc amb un músic francès. Continuem la performance amb el Miquel Barceló l’any vinent. És evident que trobaràs menys frenesí que fa 10 anys. És evident. Jo aquest últims 10 anys estic pagant la factura dels anys 70. I al mateix temps buscant la solució, la necessitat, el desig, el plaer i tot això.

Pascal Comelade | © Víctor Parreño

La teva idea és no més Bel Canto, no res, és a dir, “jo vaig perquè em demaneu que hi vagi”. Tu vols fer la teva música d’una altra manera i la vols presentar d’una altra manera… Però uns músics et faran falta? O et vols dedicar al piano solo…

Exacte. Jo vull fer un disc realment despullat, molt minimalista, molt fosc. Menys cosa que el disc Arquitectura Primària [un single, Discmedi, 2018, en comandita amb Ivette Nadal] que encara té molta cosa… En el món de l’espectacle sempre surt el nom del cantant primer, la veu, i després el pianista o acompanyant. Sempre he fet la meva música i em rodejo del que necessito.

És el meu últim concert d’un sistema. El sistema: el meu nom, la meva orquestra, la meva banda, els músics, el meu repertori, tota aquesta màquina

He llegit que no t’agrada assajar. Com ho defenses?

Així és. No m’agrada. No vull. Al principi no havia cap assaig. Sempre vaig guardar la primera gravació. A partir del 83 quan surt aquesta orquestra (la Bel Canto), surt el repertori el mateix dia del concert. Tu em truques el dilluns, “Pascal pots venir actuar el dimecres?”. Tot el dimarts trucant a companys i amics. “Eh! Pots venir i actuar a tal ciutat?”. “Sí, jo puc” Trobem de quina manera anirem en aquesta ciutat, en tren, a peu, en cotxe… El dia del concert, tenim, més o menys, una hora o dues hores per instal·lar-nos i assajar. Aprofitem aquell moment per construir el repertori, és l’assaig. I sempre hem treballat d’aquesta manera. L’assaig resultaria necessari per un concert com el de la catedral. El dissabte vam assetjar al local d’en Pep Pasqual amb el Pau i la Ivette; i el dimarts anterior havíem assetjat a Sant Feliu de no sé què amb la Cobla Sant Jordi. Això no és l’aspecte professional però sí un aspecte necessari.

En Max s’ho va passa bé al concert?

El Max forma part de l’orquestra. Es com el meu germà. La pantalla havia de ser al mig de l’escenari. La meitat de la gent no la poder veure. És un dels dibuixants més importants i la pantalla està en un costat… (Es defensa amb les mans…)

Què significa el títol del teu nou àlbum?

No és despectiu. És la realitat. La muzac, la música ambiental de postguerra, la meva cultura. La música d’ascensor de la postguerra. De compositors com Martin Denny, Arthur Lyman o Juan García Esquivel (coneguts músics de gèneres com exòtica, lounge music, easy lisening i música incidental) i tot això. Jo parlo del mateix, però jo fabrico la versió adulterada, la versió degenerada. És la meva degeneració. El títol és això: la Deviationist Muzak.

A partir de Sardana dels desemparats, el disc es torna molt orgànic, com si fossin petits episodis d’una mateixa cançó. Aquesta part sona molt unitària.

Sí però, s’hauria de treure aquest títol. Tens raó però sense aquest títol. Aquest títol és molt a prop de tota aquesta opinió. Tota aquesta part de base rítmica, repetitiva, poca cosa de bateria, un baix… Un complement, diguéssim, per anar ràpid, molt elèctric, la 12 (Lo-Rap-Mut. Té a les mans la llista de cançons). És a dir, l’ordre del compacte és difícil. Per mi el doble vinil és més evident. L’organització del compacte ara no m’agrada.

Pascal Comelade - Deviationist Muzak
Deviationist Muzak | © Claudia Comelade

Aquest disc m’ha costat 2 anys per fer-lo. El vaig començar al 2017 i el vaig acabar al mes de febrer. El vaig entregar a Discmedi al mes d’abril.

Crida l’atenció aquesta cançó, la 14, No Sympathy For Symphony. Sembla una cançó ben alegre. Potser hi ha alguna relació llunyana fins i tot amb els Stones i no ho dic pel títol.

És amb una guitarra de plàstic. En un moment vaig pensar, inconscientment, no ho fet expressament, semblava un homenatge a Frank Zappa. La meva relació és amb el Hot Rats. Després del Hot Rats, 1969, Zappa és massa complicat per mi (comentem les cançons que ens agraden). Això seria un homenatge petitó al virtuosisme absolut i amb el sentit del humor extraordinari de Frank Zappa. Després, és massa complicat per mi. El jazz rock cap a la fusió és massa.

Què representa per tu la Cobla Sant Jordi? Porteu molts anys col·laborant junts.

Com 10 anys. És a dir, amb la cobla puc exprimir la part, la més… Aquesta referència que porto sempre cap al cabaret, la música mélange (fusió de dos o més gèneres musicals, cas del jazz-rock)…, amb la cobla surt amb una intensitat fenomenal. I el combinat amb el Pep Pasqual és… (Fa un gest de magnificació)

Que me’n dius de Xarim Aresté

L’any vinent hem de gravar un disc junts. Serà el tercer que gravem. És un guitarrista que té… Ha recuperat tota la cultura del blues i del rock and roll… Té un futur. Té un tema breu, molt curt, en aquest disc (Roll Over Fuzmanchu). Té part de lirisme.

Als crèdits del disc consta que entre els instruments que toques hi ha la guitarra.

En aquest disc sí. Potser és un disc de guitarres, sí. Perquè són convidats quatre guitarristes totalment diferents. El primer tema és un tema amb el Jordi Busquets. Ha acompanyat a l’Albert Pla, Quimi Portet. El vaig conèixer… El tio ha construït la seva part.

L’altre, que és un amic històric, que surt a la 4, (Despintura Fònica) és Richard Pinhas, francès, amb cultura de música electrònica. El tio va realitzar la primera autoproducció discogràfica del rock el 74. És una mica el pare de la música electrònica.

L’altre el Xarim Aresté… L’altre seria Lionel Limiñana d’aquest grup The Limiñanas (participa a Stigmates de la ligne crade), és de Perpinyà.  Li he demanat de… No, jo li he fet gravar 50 variacions de la mateixa guitarra, la mateixa nota, com si fos un tema de La Monte Young (Idaho, 1935, és un dels primers minimalistes). És la segona part del segon tema. És un continuo….

Aquest disc m’ha costat la meva joventut.

No sé quants anys fa que no t’hem vist tocar la guitarra…  Algun motiu en especial?

Més gandul que mai! (Riures). Fins al final del 90, jo tocava l’acordió, el violí, la guitarra, el piano, etc. I a partir del 2001, 2002 només el piano. És a dir, a partir de 2002 surt com músic habitual meu a cada concert el Pep Pasqual. I agafa el paper del multiinstrumentista; el piano, el pianet, més un bateria i un guitarrista ètnic. El baixista no està regulat. Hem tingut el primer baixista el 1997 o el 1998 i l’orquestra comença el 83.

Pascal Comelade | © Víctor Parreño

D’aquí dos anys vista, tornaràs a pujar dalt d’un escenari a Barcelona?

Doncs, no puc dir-te. Però mai hem tingut aquesta política d’un disc un concert. En aquest moment no és necessari. Aquest disc m’ha costat 2 anys. El vaig començar al 2017 i el vaig acabar al mes de febrer. El vaig entregar al mes d’abril.

Per acabar, vols dir alguna cosa més sobre la teva música?

Parlar de la meva música és obscè. Jo diria que hem actuat a tot arreu excepte a la presó. A partir del 85 hem actuat a molts llocs: places, sales…

Els teus itineraris vitals canviaran?

Una mica de calma.

Autores de este artículo

Víctor Parreño

Víctor Parreño

Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.

PUBLICIDAD

¿Te ha gustado? ¡Compártelo!

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on whatsapp

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que nos proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para gestionar los comentarios que realizas en este blog. La legitimación se produce con el consentimiento del interesado. Como usuario e interesado te informo que los datos que me facilitas estarán ubicados en los servidores de  (proveedor de hosting de Qualsevol Nit) dentro de la UE. Ver política de privacidad del proveedor de hosting. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no atender pueda tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en info@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.

Mark Oliver Everett

Mark Oliver Everett para principiantes

Mark Oliver Everett, aka Mr. E, líder y espíritu de Eels, es persona y también es sombra. Se podría decir que su trayectoria es una suerte de diálogo divertido y profundamente triste entre ambos. Hoy, pese a las vicisitudes del camino, este hombre insólito y tierno cumple 56 años.

Ilustracion Marina Leiva

Rosildo

«Rosildo» es un relato musical de Eneko G.C. Relato porque es ficción y musical porque está inspirado en canción homónima de Elena Setién. Ilustrado por Marina Leiva.

Egosex - Behind the song #10. © Alsina Mandarina

Egosex: Entre lo primitivo y lo futurista

En este Behind the Song #10 analizamos ‘Congo’, el último single de Egosex, con Lluís, Hug y Weka, los tres miembros de la banda barcelonesa, y profundizamos en el autodenominado género del ‘trance jungle blues’ que mezcla la electrónica, los orígenes africanos de Weka y el blues, para componer desde el dolor y la experiencia.

Suscríbete a Qualsevol Nit

¿Quieres recibir las novedades musicales de Barcelona? Apúntate a nuestra newsletter. Te enviaremos contenidos de autor y sorteos exclusivos de entradas. En primicia. Mola, ¿eh?

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que me proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para enviarte nuestras publicaciones, promociones de productos y/o servicios y recursos exclusivos. La legitimación se realiza a través del consentimiento del interesado. Te informamos que los datos que nos facilitas estarán ubicados en los servidores de MailChimp (proveedor de email marketing), a través de la empresa The Rocket Science Group LLC, ubicada en EEUU y acogida al EU-US Privacy Shield. Ver la política de privacidad de The Rocket Science Group LLC. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no podamos atender tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en hola@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.