Ron Carter: La saviesa de la penúltima llegenda del jazz

El contrabaixista nord-americà en un concert de caràcter històric deixa a la memòria del públic i als annals del Festival Internacional de Jazz de Barcelona una classe magistral que traspassa les barreres del gènere.
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on whatsapp

Ron Carter no és un jazzman més, ni tan sols un notable contrabaixista o un músic singular. Carter és una llegenda del jazz des que va formar part del segon quintet de Miles Davis, als anys seixanta. El seu paper és i era el de metrònom, el de mantenir el swing, el seu recognoscible compàs, al capdavant del Ron Carter’s Foursight Quartet.

En les tasques de líder, Carter no ha oblidat el seu brillant currículum de ‘sideman’: fer el que toca fer perquè la maquinària musical estigui engreixada. Els escarafalls no saben de jazz. Qui hagi tingut oportunitat d’haver-lo gaudit en el passat sap que la saviesa de Carter, el seu ‘savoir faire’ han fet d’ell una llegenda del jazz. I no és una qüestió d’edat. Carter, superats els 80, ja en fa seixanta anys que és a la professió de manera continuada.

“Amb nosaltres, ningú no sap exactament què passa quan. És precisament per això que cada concert és un autèntic repte. Gairebé sempre juguem de 35 a 40 minuts sense parar. Sense pauses, només lleus canvis que mostren l’inici d’una nova cançó. Aquest tipus de coses només funcionen amb aquesta banda. … És com fer un concert privat a la sala d’estar o podríem ser un conjunt de música de cambra que desenvolupi el poder d’una gran orquestra sense deixar un nivell de volum determinat», declara amb motiu del seu darrer àlbum, Ron Carter – Foursight: Stockholm Vol. 1 pel segell independent alemany In+Out Records.

Això és exactament el que va passar a la sala Barts, plena de gom a gom. Carter no és amic de les etiquetes, però si aventurem una, un cop hem estat assaborint el seu sentit de ritme, de la poesia del swing que emana dels seus fins i llarguíssims dits, cada cop que punteja sobre les cordes del contrabaix, seria que el quartet de Carter practica una mena de jazz de cambra i més quan es sustenta en el talent, quin talent!, de la pianista canadenca Renee Rosnes, sens dubte una estrella del seu instrument —només cal cercar treballs seus a Blue Note— que va dur al músic de Michigan a cotes poc sentides a les sales de jazz d’Europa. Exquisidesa i intel·ligència en equilibri.

Mestratge

La primera part va ser majúscula, lligant una ‘tune’ darrere l’altra sense pausa, però dominats els diferents registres dels tempos per tocar les notes justes, cap de regalada. Cap excés. Tota saviesa, tot bellesa. El punt culminant va ser el solo no d’un mestre, que també, sinó d’un virtuós, que manté des del seu debut a començaments de 1960, amb Eric Dolphy, una connexió amb el seu instrument, només a l’abast dels escollits. El que es va percebre a la sala és difícil explicar amb paraules. Hi va haver assistents que en prou feines podien contenir el plor, cal suposar del benestar emocional del qual eren receptors.

La memòria creu haver reconegut passatges de dos clàssics com la connexió personal amb Miles Davis, a Seven Steps to Heaven, tema que forma part del disc homònim on participà Carter, el 1963. I a Flamenco Sketches, coescrita per Davis i Bill Evans, a Kind of Blue, 1959. Aquesta mitja hora inicial de Carter perdurarà en el record tant del públic, avesat o no, com a la història del festival, a qui prèviament els organitzadors vam lliurar la medalla d’honor del certamen. Com és novetat indicar a les cròniques: Ron Carter va executar un solo mercurial, titulat precisament Bass Solo.

A la segona part, bé, no va haver-hi cap parèntesi durant el concert, només una salva d’aplaudiments poques vegades vistes, similar a la rebuda dies enrere al Palau de la Música, per un altre membre del segon quintet de Miles Davis, el pianista i compositor Herbie Hancock, que també va rebre la medalla d’or del festival. 

Jazz de càmera

Un cop retorna la calma a la sala, els músics regalen pau i alegria. Carter passa del format quartet a format duet amb la companyia de la pianista de Rosnes, que va desplegar un catàleg de sons i textures en una comunió poc freqüent entre músics. Jazz de càmera en tota regla. Bocabadats de nou. Llavors, va arribar l’hora dels tambors. Payton Crossley, a la bateria, va estar esplèndid tot mantenint la modalitat, el swing, el bop o com el lector prefereixi interpretar-ho. En un moment determinat, de màxima precisió tímbrica el músic va abandonar les baquetes per percudir només amb la seva mà dreta sobre la membrana de la caixa, sota l’atenta mirada de Carter. La mesura davant l’excés, la contenció rítmica davant la cascada exhibicionista d’altres col·legues. Pur plaer rítmic pels sentits. Aplaudiments a dojo.

Novament es torna a terreny de les balades en règim de jazz de cambra. Que si no ho era, ho semblava. Tot presentat sense estirabots. Amb summa elegància. On la coherència dels elements s’interpel·len en una harmonia absoluta. On concepte i forma integren una unitat flexible i sòlida alhora. Com si l’oient estigués a un restaurant de renom palplantat davant de la millor taula parada possible, amb els millors menjars. Jazz en majúscules. Cal destacar el mim i el preciosisme a Seguaro, composició pròpia, del doble àlbum Piccolo (1977) en què els diferents tempos no són cap secret pel contrabaixista. Jimmy Greene, al saxo tenor, va posar el color que l’és habitual des de la sobrietat que el caracteritza.    

El concert es va tancar en un ‘encore’ esplèndid, Carter acaronava el seu instrument per arrodonir el set amb un estàndard de 1934, You and the Night and the Music, davant bona part de la platea dempeus, aclaparada i, per contra, complaguda per la qualitat, serenor i bellesa de la proposta.

Tito Ramoneda, Joan Anton Cararach, Ron Carter | © Miguel López Mallach
Ron Carter’s Foursight Quartet | © Miguel López Mallach
Ron Carter’s Foursight Quartet | © Miguel López Mallach
Ron Carter’s Foursight Quartet | © Miguel López Mallach
Ron Carter’s Foursight Quartet | © Miguel López Mallach
Jimmy Greene, Ron Carter’s Foursight Quartet | © Miguel López Mallach
Ron Carter’s Foursight Quartet | © Miguel López Mallach
Renee Rosnes, Ron Carter’s Foursight Quartet | © Miguel López Mallach

Autores de este artículo

Miguel López Mallach

Miguel López Mallach

De la Generación X, también fui a EGB. Me ha tocado vivir la llegada del Walkman, CD, PC de sobremesa, entre otras cosas.
Perfeccionista, pero sobre todo, observador. Intentando buscar la creatividad y las emociones en cada encuadre.

Flor de Canela

PUBLICIDAD

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que nos proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para gestionar los comentarios que realizas en este blog. La legitimación se produce con el consentimiento del interesado. Como usuario e interesado te informo que los datos que me facilitas estarán ubicados en los servidores de  (proveedor de hosting de Qualsevol Nit) dentro de la UE. Ver política de privacidad del proveedor de hosting. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no atender pueda tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en info@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.

Sleep. Foto © Victor Parreño

Sleep: Al Cisneros is my cult leader

Sleep, la banda stoner de referencia desde los ’90 presentó su último trabajo ‘The Sciences’ (Third Man Records, 2018) en Apolo teloneados por el cuarteto islandés de rock psicodélico Lucy In Blue.

India Martínez en el Palau de la Música de Barcelona

India Martínez: 90 intensos minutos

India Martínez estuvo en el Palau de la Música de Barcelona en un concierto donde interpretó temas de su último disco, Te cuento un secreto, entre otros.

Carla Bruni. Foto ©Víctor Parreño

Carla Bruni: El toque francés inaugura el Pedralbes

La glamourosa cantautora italo-francesa Carla Bruni inaugura la séptima edición del festival Jardins de Pedralbes entre las versiones de su último trabajo ‘French touch’ (Universal Music, 2017) y su propio repertorio.

Suscríbete a Qualsevol Nit

¿Quieres recibir las novedades musicales de Barcelona? Apúntate a nuestra newsletter. Te enviaremos contenidos de autor y sorteos exclusivos de entradas. En primicia. Mola, ¿eh?

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que me proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para enviarte nuestras publicaciones, promociones de productos y/o servicios y recursos exclusivos. La legitimación se realiza a través del consentimiento del interesado. Te informamos que los datos que nos facilitas estarán ubicados en los servidores de MailChimp (proveedor de email marketing), a través de la empresa The Rocket Science Group LLC, ubicada en EEUU y acogida al EU-US Privacy Shield. Ver la política de privacidad de The Rocket Science Group LLC. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no podamos atender tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en hola@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.