Conttra: “La indústria no acaba d’entendre la màgia que representa fer música”

Parlem amb Albert Peiró, veu i teclat de la banda barcelonina Conttra, que acaba de publicar el seu segon treball ‘Bobo Club’ (Peculiar Records, 2021) i el presenta aquest divendres a la BARTS.
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on whatsapp
FIM Vila-seca

PUBLICIDAD

Després d’haver estat comparats amb Franz Ferdinand o Foals en els seus inicis, els Conttra han fet un pas més cap a la música pop i disco amb Bobo Club (Peculiar Records, 2021) el seu segon LP on han col·laborat amb artistes com Sidonie o Julián Saldarriaga (Love of Lesbian). En un matí primaveral, ens atèn per telèfon Albert Peiró, veu i teclat de la banda barcelonina.

Com ha estat la rebuda del Bobo Club?

Molt emocionant. Estem molt contents i molt agraïts.

Com ha estat l’experiència de treballar en el disc i gravar-lo en plena pandèmia?

Ha tingut parts bones i parts dolentes. Vam començar a treballar en el disc abans de la pandèmia i al març ens va canviar la vida. Vam haver de replantejar-nos mig disc perquè cadascú s’havia de quedar a casa. En cap moment ens vam desil·lusionar, al contrari, la intenció sempre ha estat publicar-lo. És cert que estar separats a l’hora de compondre ha influït, però crec que hem crescut com a músics i hem descobert coses de nosaltres mateixos gràcies a aquest treball en solitari.

En quin sentit creus que heu crescut com a músics?

Ens sentim més madurs. Nosaltres no hem estudiat música, som 100% autodidactes. Llavors, el fet d’aturar-ho tot i de passar-nos les hores a casa ens ha obligat a estar més amb els nostres instruments i a aprendre coses que encara no controlàvem.

Conttra | © Iris Vallès

Expliques que sou autodidactes i tinc entès que els integrants de Conttra us coneixeu des que anàveu junts a l’escola. D’on sorgeix la vostra vocació per fer música? 

La música sempre ha estat molt present a les nostres vides. Per exemple, mon pare tenia un grup i, quan era petit, sempre em posava davant del teclat i em convidava a tocar. A mi em generava respecte i mai m’acabava de llançar, però suposo que hi ha un dia que topes amb alguna cançó reveladora i que et toca la fibra i et fa voler formar part d’aquest món.

Sempre hem volgut que el nostre art convidés a ballar i crec que, si no fèiem aquest canvi, no ho acabàvem d’aconseguir.

Recordes quina era? 

Recordo que va succeir durant un viatge familiar en cotxe per França. Vam anar amb els pares pels castells del Loire i en aquells trajectes va anar passant música de tots els estils… Des de Roberto Carlos o Nino Bravo, fins a Keane o The Stranglers. Crec que va ser Golden Brown de The Stranglers. A partir de descobrir-la em vaig animar a intentar- ho amb el teclat.

Aquí sorgeix la idea de crear un grup?

A l’escola va nèixer aquesta idea de fer un grup de música. Llavors, em vaig ajuntar amb el Guille, que anava a la meva classe i amb l’Òscar que és el seu germà. Vam começar a fer versions dels grups que ens molaven en aquell moment: Are you gonna be my girl de Jet, Californication de Red Hot Chilli Peppers… Tocàvem als festivals de final de curs, als jocs florals.

Quina era la rebuda de les companyes i companys?

La gent flipava bastant. Estaven acostumats a la música nacional, de radiofórmula, i aquelles cançons més aviat independents els agafaven per sorpresa. Crec que allò ja ens va crear aquesta marca indie que ens ha acompanyat fins ara.

A Bobo Club aposteu per una nova sonoritat menys guitarrera i més propera a l’electrònica i al pop. Per què?

Em considero el culpable d’això, perquè sóc un fanàtic de la música dels 80. Sobretot de l’electrònica i la disco. Sempre hem volgut que el nostre art convidés a ballar i crec que, si no fèiem aquest canvi, no ho acabàvem d’aconseguir.

També sorprèn el canvi d’idioma. Com s’ha gestat aquest pas de l’anglès al castellà?

No ens enganyem… Resulta molt més fàcil arribar al públic si ho fas en el seu idioma. Ha estat una decisió professional, no només artística. Si realment volem viure d’això, havíem de fer aquest pas.

Conttra | © Iris Vallès

En un moment on sembla que ens ho prohibeixen pràcticament tot, hem volgut donar un cop de puny a la taula per reivindicar que es continua podent fer festa.

Costa acostumar-se a un canvi així?

Pensàvem que seria més complicat. Al principi va ser un xoc, canviar la dinàmica de cantar i compondre en anglès a fer-ho en castellà. Al principi, costava fer encaixar una lletra amb una melodia… Semblava castellà antic! Però a mesura que he anat fent m’hi he anat acostumant.

Com ha estat l’experiència de col·laborar amb una banda com Sidonie?

Hem après molt. Quan no saps molt bé com funcionen les coses, pots pensar que artistes tan consolidats com els Sidonie poden arribar a estar aïllats de la resta del món. I al contrari, hem descobert que són gent fantàstica, molt divertida. Ha estat increïble.

Escoltant la cançó Adicción m’ha cridat l’atenció aquesta idea de l’obsessió que tenim avui en dia com a societat de seguir la moda. Creus que això repercuteix en la manera de fer música?

Tal com funciona el món actualment, tots estem molt lligats al que les pantalles ens ensenyen. I les pantalles ens ensenyen moltes coses que estan delimitades per una única manera de fer, una única manera de fer música, una única manera de viure, una única manera d’emocionar-se… En aquesta cançó Addicción acceptem que som addictes a les xarxes socials, però també fem una crida a ser lliures. Aquest també és el discurs del Bobo Club en conjunt.

Explica’m aquest discurs del Bobo Club.

Hem de ser nosaltres mateixos i explotar d’acord amb això. Òbviament en comunitat, però sent fidels a nosaltres mateixos. Siguem la nostra pròpia moda, no depenguem de res més. És molt utòpic, però seria bonic que comencéssim a actuar així.

El disc és nítidament ballable. Però alhora sona melancòlic. Sobretot perquè actualment és complicat sortir a ballar o fer allò que suggereix el disc. No penses que heu tret el disc una mica en fora de joc?

Sí, però penso que, si no publicàvem el disc ara, no acabàvem de respectar la nostra manera d’entendre la música. En un moment on sembla que ens ho prohibeixen pràcticament tot, hem volgut donar un cop de puny a la taula per reivindicar que es continua podent fer festa. De moment, des de casa i esperem que algun dia puguem tornar a les sales i discoteques.

Parles del moment actual, com veus el futur del sector de la música?

La cançó Días en los que pudimos bailar reflecteix el nostre sentiment cap al sector de la música. Sembla que tots hàgim d’estar lligats a uns mateixos paràmetres o maneres de fer. La indústria no acaba d’entendre la màgia que representa fer música. No tot són 50 likes a les xarxes o 1.000 seguidors a Spotify, va més enllà. Al final, els artistes hem de fer el que sentim i estimem. Per tant, sentim una mica de desconfiança cap a la indústria musical, però mantenim un punt d’esperança en el sentit que algun dia podrem tornar a ballar i fer-ho al nostre gust.

Conttra | © Iris Vallès

En una entrevista a la ràdio de Betevé deies que tenir una banda de música és “una cursa de fons”. Què vols dir? 

Fa 10 anys que treballem en el grup i acabes acceptant que les coses es construeixen a poc a poc. Si no ho fas, t’acabes tornant boig o deixant d’estimar la música. Si estàs tot el dia esperant que arribi l’èxit o coses noves acabes generant una ansietat que no és sana ni a nivell físic, ni mental ni grupal. Llavors aquest concepte de “cursa de fons” l’hem adoptat tots com a teràpia, perquè hem après que les coses van a poc a poc i que no només depenen de nosaltres, sinó de factors externs com la sort.

Durant la vostra trajectòria heu exercit de teloners en concert de bandes internacionals com Kakkmaddafakka o Wolf Alice. Com es viu des de dins aquesta experiència?

Per a l’artista emergent és un regal poder fer de teloners de grans grups perquè et permet arribar a molt gen. És molt xulo també pel fet de poder compartir amb altres artistes i entendre com funciona aquest món.

Això que diuen que per al músic tocar en un concert és com anar a l’oficina…

Exacte. Aquest ambient de gira professionalitzat que a mi no m’acaba d’agradar, però que l’acabes estimant. Però bé, hi ha de tot, per exemple, amb els Kakkmaddafakka ens vam fotre una paella hores abans del concert.

També heu estat a grans festivals com el MadCool, el Primavera Sound o el FIB. Com és l’ambient entre els artistes en aquests esdeveniments on s’ajunten desenes de bandes en un mateix espai? 

Nosaltres som uns novatillos… Recordo que al MadCool vam arribar a la zona de músics i no sabíem què fer. Veus certa gent i flipes. És un ambient xulo, et trobes allà amb els teus referents, que potser estan fent una copa i pots xerrar amb ells. I et trobes de tot. Per exemple, l’Òscar i el Martí es van trobar l’Alex Turner (Arctic Monkeys) i els hi va regalar una cigarreta! En canvi, jo li vaig demanar una fotografia a Anthony Kiedis (Red Hot Chili Peppers) i es va negar…

Per a acabar, sé que sou una banda que dóna un plus en els concerts. Que animeu a que la gent balli i es torni boja… Com encaixeu aquesta nova realitat de la música en directe?

És un repte i serà complicat. A mi m’encanta baixar a la platea i ballar amb el públic… Però serà una cosa que no podré fer… Bé, o potser surto a les notícies!

Autor de este artículo

El Genio Equivocado

PUBLICIDAD

¿Te ha gustado? ¡Compártelo!

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on whatsapp

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que nos proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para gestionar los comentarios que realizas en este blog. La legitimación se produce con el consentimiento del interesado. Como usuario e interesado te informo que los datos que me facilitas estarán ubicados en los servidores de  (proveedor de hosting de Qualsevol Nit) dentro de la UE. Ver política de privacidad del proveedor de hosting. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no atender pueda tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en info@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.

Fes-te subscriptor/a i ajuda’ns a seguir compromesos amb el so de la nostra ciutat

SUSCRIPCIÓ ANUAL + WELCOME PACK 

60€

pagament anual (5€ al mes)

SUSCRIPCIÓ MENSUAL

6€

pagament mensual (72€ a l’any)

Si ho prefereixes, pots fer una aportació voluntària seleccionant tu mateix la quantitat que desitgis donar

Haley Heynderickx

Haley Heynderickx: Oom Sha La La y la necesidad de crear un jardín

‘Behind the song’ es una sección en la que explicamos mediante reflexiones e ilustraciones qué hay detrás de una canción. Hoy hablamos de ‘Oom Sha La La’, de Haley Heynderickx, artista de Portland con la que tuvimos ocasión de encontrarnos en persona hace unos días.

Fémina. Foto © Ceci Gervaso

Fémina: «No somos perfectas feministas»

De San Martín de los Andes al mundo sin establecerse en un género concreto. Fémina emergen del mar vital más profundo para resurgir en ‘Perlas & Conchas’, su tercer disco, que mezcla folklore, electrónica y hip hop. Empiezan su gira por España en Madrid y lo presentan en La [2] de Apolo el próximo 12 de junio.

PAVVLA: «Canciones que nacen en el metro… en una nota de voz»

‘Behind the song’ es una sección en la que explicamos mediante reflexiones e ilustraciones qué hay detrás de una canción. Hoy hablamos de ‘’Something new’, de PAVVLA, primer single y videoclip de ‘Secretly hoping you catch me looking’ (Luup Records, 2018).

Chaqueta de Chándal

Chaqueta de Chándal: El catxalot per Guillem Caballero

Chaqueta de Chándal és el súper grup format per Guillem Caballero (Els Surfing Sirles), Natalia Brovedanni (Santa Rita) i l’Alfonso Méndez (lo:muêso, Fighterpillow). Un encreuament ortopédic de Neu!, la Polla Records i Los Brincos que avui us descobrim amb aquest autoperfil.

Musicalment al dia amb Qualsevol Nit

¿Quieres recibir las novedades musicales de Barcelona? Apúntate a nuestra newsletter. Te enviaremos cada semana nuestros mejores contenidos de autor. En primicia. Mola, ¿eh?

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que me proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para enviarte nuestras publicaciones, promociones de productos y/o servicios y recursos exclusivos. La legitimación se realiza a través del consentimiento del interesado. Te informamos que los datos que nos facilitas estarán ubicados en los servidores de MailChimp (proveedor de email marketing), a través de la empresa The Rocket Science Group LLC, ubicada en EEUU y acogida al EU-US Privacy Shield. Ver la política de privacidad de The Rocket Science Group LLC. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no podamos atender tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en hola@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.

Fes-te subscriptor/a

Emporta't un Welcome pack

i ajuda'ns a seguir compromesos amb el so de la nostra ciutat