Des de la seva creació, el Primavera a la Ciutat —la programació que el festival organitza a les sales de Barcelona els dies previs i posteriors a la cita principal— s’ha convertit en una oportunitat privilegiada per veure algunes de les propostes més destacades del cartell en espais de petit format. Encara es recorda, per exemple, com els irlandesos Kneecap van posar de cap per avall la sala Apolo l’any passat. També hi han actuat grups de referència de les darreres dècades, com ara The National o Beach House, a la sala Razzmatazz.
Enguany, un dels plats forts ha estat l’actuació de Blood Orange, nom artístic del cantant, compositor, multiinstrumentista i productor Devonté Hynes. El britànic va enlluernar una sala Paral·lel 62 plena de gom a gom amb un concert que va evidenciar tant el seu domini de l’escenari com la seva habilitat amb múltiples instruments.
La nit va arrancar amb Blood Orange sol sobre l’escenari interpretant el clàssic dels Smiths, How soon is now?, amb l’única ajuda d’un violoncel elèctric, una aposta va enxampar a contrapeu a part del públic. Ara bé, ràpidament tothom es va reenganxar quan va aparèixer la resta de la banda –formada per dos músics i dos coristes– per a tocar Thinking clean, una de les cançons més reconeixibles del seu darrer disc, Essex honey (RCA Records, 2025). Es tracta, probablement, del seu disc més introspectiu i atmosfèric fins ara –molt marcat per la mort de la mare de l’artista– i en el qual el músic s’allunya de l’habitual so R&B per a buscar noves capes sonores basades en vaporoses capes de piano i delicades guitarres elèctriques.
Ja refugiat entre dos teclats, va arribar el moment de Saint, un dels talls més pop de la nit, abans de recuperar la guitarra per a la sincopada Somewhere in Between. Seguidament, va ser el torn d’un díptic format per Jesus Freak Lighter i Wish, que van sumir la Paral·lel 62 en una mena de nebulosa melancòlica, alimentada pels ritmes repetitius, les guitarres etèries i les veus dels coristes –Eva Tolkini Ian Isiah– entrellaçades.
Continuant amb la mateixa energia, van ressonar Vivid Light, durant la qual Blood Orange es va passejar per tot l’escenari i Mind Loaded, en la qual va cedir el protagonisme a la veu al també multiinstrumentista Tariq Al-Sabir. Tot plegat, mentre el joc de llums pràcticament ocultava un Devonté Hynes amagat a la part posterior de l’escenari tocant el violoncel, els teclats i el baix. En acabar, el públic va dedicar una sonora ovació, que encara es va incrementar quan l’artista va destacar la presència d’una bandera de Palestina entre la platea.
A continuació, Blood Orange va suavitzar l’ambient recuperant alguns dels temes més funk i amb esperit pop del seu repertori, com You’re Not Good Enough, culminada amb un espectacular solo final al més estil Prince, o Uncle ACE, en la qual la banda va mostrar la seva versatilitat i van tornar a brillar amb força els coristes. En aquest tram, el públic també es va deixar anar i el que abans havien estat tímids moviments amb el cap es van convertir en alegres passos de ball.
En la part final, l’artista va confiar en els èxits principals de la seva carrera, com l’onírica Champagne Coast, que va ser una de les seves primeres grans declaracions estètiques, juntament amb la lluminosa Charcoal Baby, que el públic va corejar. Countryside i The Field van servir per tancar una nit en la qual Blood Orange va lluir les seves dues ànimes: la més experimental, vaporosa i melancòlica, i la més pop i lluminosa. Dijous al Parc del Fòrum, els assistents al Primavera Sound podran tornar a gaudir-ne, això sí, en un format molt menys íntim.
Yerai Cortés hipnotitza la sala Apolo
El Primavera a la Ciutat d’enguany va arrancar amb una de les actuacions més hipnòtiques que es recorden a la història del festival. Quan passaven cinc minuts de les deu del vespre, sobre un escenari de la sala Apolo sense un bri de llum, va aparèixer Yerai Cortés només acompanyat per una cadira i la seva guitarra espanyola. Després d’una ovació digna d’una estrella del rock, es va fer un silenci eixordador, que només van trencar els arpegis de guitarra i la suau veu de l’alacantí a ROTO X TI. Tot seguit, es van sumar sis ‘palmeras’, que amb la seva percussió i veus van fer augmentar la intensitat del moment.
Així, només ajudat per una guitarra espanyola microfonada, les percussions de les ‘palmeras’, uns pocs beats pre-enregistrats i un joc de llums contundent, Yerai Cortés va convertir l’Apolo en tot un tablao flamenc. Però no un d’aquells artificials i dissenyat per a escurar les butxaques dels turistes innocents, sinó un d’orgànic, que destilava realitat i sentiments a flor de pell amb peces com POR TU SILENCIO LLORO o LO MALO QUE HE SIDO CONTIGO. L’esclat d’emoció del públic en acabar peces com SONAR POR BULERÍAS o LIRILI van demostrar que, després del documental dirigit per C Tangana, La guitarra flamenca de Yerai Cortés; el guitarrista Alacantí s’ha convertit en una de les noves veus de referència del flamenc contemporani.
La nit es va tancar amb el públic sumant-se als ‘jaleos’ i les palmes en la interpretació final de ROTO X TI, una nova mostra que la música tradicional i d’arrel pot tenir un espai en una programació tan eclèctica i mastodòntica com la del Primavera Sound.
Cass McCombs acomiada la setmana
Sis dies i més de centenars d’hores de música en directe després, el cantautor estatunidenc Cass McCombs va tancar el Primavera Sound amb un breu, però destacat concert a la bufona sala LAUT. Segurament, una de les propostes amb menys aforament de tot el festival va acabar sent una de les més especials. El californià va repassar bona part del seu darrer àlbum Interior Live Oak (2025, Domino Recording), amb temes com Priestess –que va obrir la vetllada–, Home at Last o la sedosa Missionary Bell.
Després d’una primera part més acústica i suau, McCombs va afrontar la segona part nit exhibint el seu vessant més elèctric, amb la nerviosa Peace, una versió allargada de Big Wheel, que va sonar més country que mai. Finalment, van tancar l’espectacle la melancòlica County Line i Bobby, King of Boys Town.
Autores de este artículo
