Pot ser que Mac DeMarco mai hagi estat ni el millor guitarrista ni un cantant virtuós, però amb els seus dos primers àlbums, 2 i Salad Days, va aconseguir una cosa molt més valuosa sense aparent esforç: que una cançó de Mac DeMarco acabés ressonant en l’imaginari col·lectiu com una cosa reconeixible i pròpia. Un cànon de rock lo-fi que el va convertir en una mena de fill imaginari de Jonathan Richman quan va irrompre cap al 2012, tot i que la seva influència ha acabat arribant a dues o fins i tot tres generacions. Gairebé tres lustres després del seu debut, la seva empremta es nota en el so d’altres artistes com Steve Lacy o Dijon.
Després de fer una cosa valuosa, el canadenc va decidir fer una cosa curiosa: va començar a intercalar discos “oficials” com This Old Dog amb col·leccions de demos, treballs instrumentals i diversos divertiments, com si volgués abraçar un perfil baix allunyat del focus. I quan feia gairebé sis anys que no publicava un àlbum d’estudi com a tal, va agafar el seu instrument preferit i va gravar el minimalista Guitar en només tretze dies.
