Ens citem amb El Petit de Cal Eril a dos quarts de sis a Ultra-Local Records, a pocs metres de la parada de Llacuna. Arribo puntual i el trobo al fons de la sala amb la guitarra entre les mans provant so per un showcase que farà a la mateixa botiga al cap d’una estona. Mentre espero que acabi xafardejo els discos i vinils, sento com canta Tot el que has estat. Estàs nerviós? No, estic content. Seiem a dues cadires que hi ha al portal de la botiga i realment sembla que diu la veritat, se’l veu tranquil i somrient. Avui surt △ (Bankrobber, 2018), el seu sisè treball, i ja té programats cinc concerts de presentació a Granollers, Lleida, Barcelona, Madrid i Vilanova i la Geltrú. És de Guissona, un apassionat de tot el que gira al voltant del so i des del seu primer disc, Per què es grillen les patates (Bankrobber, 2012), s’ha convertit en un dels actors principals de l’escena pop en català.
Fent càlculs dels mesos que han passat entre que vas acabar la gira i la publicació d’aquest disc, ens n’adonem que no has tingut massa temps per fer les cançons…
No, és veritat, no ha passat ni un any i mig, és molt poc. Bé, és molt poc pensant en la meva pròpia mentalitat durant els deu anys de carrera, perquè no ho havia fet mai. També és molt poc si ho mires amb la mentalitat de la música actual. Als anys setanta gravaven constantment i treien discos en molt poc temps, però ara no és el més habitual. Ho vam fer per aprofitar la inèrcia de la gira, perquè la connexió que teníem a l’escenari durant la gira de La força (Bankrobber, 2016) pensava que era interessant de reflectir-la en un disc. Havia pensat de fer un disc en directe però no m’agraden gaire. Llavors vaig dir, faig cançons i gravem ara. Era molt difícil compondre tot un disc, però fer-ho per parts sí que era possible. Ens vam dir, fem una part, d’aquí a dos mesos una altra i d’aquí a dos mesos més una altra, i aquest va ser l’encàrrec que em vaig fer a mi mateix.
Aquestes tres parts de △ també han estat gravades en tres espais diferents: una casa feta de fang i palla al Mas Franch de Sant Feliu de Pallerols, el Teatre Cal Eril i l’estudi Figure 8 de Brooklyn, Nova York. Perquè vas triar aquests llocs?
Jo tenia una tria de 8 o 9 llocs, d’estudis, cases, espais, etc. Després les fitxes es van anar movent segons el calendari. O sigui que vaig acabar triant aquests tres llocs per disponibilitat i calendari. Jo el que tenia ganes era de gravar en espais diferents i que el propi lloc on gravéssim ens provoqués un canvi, pel fet de no estar en la nostra zona de confort. Vaig tenir moltes idees i vaig estar durant tres mesos o quatre mirant i buscant per internet constantment cada nit. Al final es va anar posant cada cosa a lloc.
De vegades les gravacions són més serioses i en aquest cas va ser com una excursió, molt divertit.
I estàs content amb el resultat i el so n’ha sortit de cadascun?
Molt, perquè ha influït en el so però sobretot ha influït molt en com hem fet les cançons i el record que en tenim, en el nostre estat durant la gravació. De vegades les gravacions són més serioses i en aquest cas va ser com una excursió, molt divertit.
Un d’aquests espais és el Teatre de Cal Eril, un lloc important per tu i pel grup. Pels qui no el coneguin, ens pots parlar d’aquest teatre?
Cal Eril és una casa antiga de Guissona de la qual jo en sóc fill. El Teatre de Cal Eril és un teatre de principis del segle passat que va estar en desús des dels anys cinquanta fins que la meva família i jo el vam reobrir ara fa sis anys. Durant aquell temps per mi era un espai tenebrós, ple de mobles vells i trastos, però alhora un espai amb encant, que tenia alguna cosa molt especial. Des que el vam rehabilitar és com el meu espai, el meu estudi, el lloc que havia somiat sempre de tenir. El faig servir d’estudi però també hi fem concerts, i m’agrada perquè ho portem familiarment i això és molt enriquidor.
El Lluís Gavaldà, cantant d’Els Pets i una de les aparicions estel·lars del videoclip de Les lletres no fan les paraules, ha dit més d’una vegada que ell podria estar perfectament sense fer cap més cançó la resta de la seva vida. Tu podries?
Sí, és que jo i en Lluís tenim un sistema molt similar de compondre. Com ell fa, jo en aquest cas les cançons les he fet tres o quatre dies abans de gravar-les, ha estat molt instantani. Hi ha gent que treballa molt de temps les cançons i llavors en fa una tria, són maneres de fer. Si hagués d’estar per exemple quatre anys sense fer cançons, podria. O sigui, jo faig cançons quan ho necessito i, si no, no en faig. No vaig acumulant cançons en una llibreta, no tinc aquesta necessitat.
Amb les gires dels discos La figura del Buit i La Força heu fet més de 80 concerts amb cadascuna, són molts…
Són molts i en molt poc temps. Però és la manera que nosaltres tenim de sobreviure. Sobreviure en tots els sentits, musicalment o vitalment i com a grup. Si no toques el grup es va enfonsant en la seva pròpia suor i el seu propi esforç. Després d’aquestes gires, △ l’hem fet d’una manera automàtica, que sense haver-nos conegut com ho hem fet durant els últims cinc anys no hagués estat possible. Impossible totalment.
Jo visc en l’underground de la música, per tant la meva discogràfica són persones com jo que es dediquen a treure discos perquè tenen passió per això. No hi ha un negoci en realitat, hi ha una manera d’intentar sobreviure.
Si mirem els títols i les lletres de les cançons del nou treball com Tot el que has estat, Jo crec en tu, Com puc saber el que penses o Tot el que penses de mi, ens n’adonem que totes van dirigides a aquest tu. Per què?
És una incògnita brutal (riu). M’ha sortit d’una manera automàtica perquè les lletres es fabriquen soles, jo només els hi dono canals de sortida quan em poso amb la guitarra i un paper. Jo suposo que, que hi hagi aquest “tu” en totes les cançons deu tenir algun significat, un significat relacionat amb què aquest disc va molt adreçat a qui l’escolti potser. Això no m’havia passat de manera tan evident en cap disc. Per mi no és gens fàcil fer una cançó, és molt difícil, i llavors he de crear una mena de coixí o de manta tèrmica que em permeti treure-la. És un procés difícil.
Les parts instrumentals tenen un pes important en aquestes cançons. Us ha passat mai pel cap la idea de fer un disc instrumental?
Per mi la música instrumental és un altre món. El Petit de Cal Eril no pot fer un disc instrumental, no tindria cap sentit, seria trair al propi projecte. Com dius, pot fer parts instrumentals i les fa. En aquest disc no hi ha cap tornada, totes són instrumentals. Però per mi si no hi ha la lletra, m’és molt difícil focalitzar l’emoció i si una cançó no té emoció… No dic que la música instrumental no tingui emoció, perquè el jazz per exemple hi ha cançons que en tenen molta. A mi m’interessa la cançó en aquesta qüestió més emocional, més emotiva, llavors sense la lletra jo no sóc capaç de fer-ho. Hi ha gent que sí però jo no.
“Les lletres no fan les paraules” però sí que fan les cançons d’El Petit de Cal Eril…
(Riu) Exacte.
La indústria musical actual segurament té moltes coses que canviaríem, però com que avui estem de celebració siguem positius. Durant aquests anys de trajectòria musical qui d’aquest gremi t’ha ajudat i t’ha posat les coses fàcils?
Bastant tothom. La indústria per mi és un món a part. Jo visc en l’underground de la música, per tant la meva discogràfica són persones com jo que es dediquen a treure discos perquè tenen passió per això. No hi ha un negoci en realitat, hi ha una manera d’intentar sobreviure. Per tant, qui em vaig trobant durant la meva carrera són persones que estimen la música, i per les quals només tinc que agraïment perquè m’han fet feliç i m’han construït com a persona. No hi ha indústria en el meu dia a dia, la indústria musical a mi no m’interessa. Ho trobo ridícul, per mi està en un altre planeta.
Vas estudiar a l’Escac, on des de fa anys n’ets professor.
Ara m’han fet fora…
T’han fet fora? Ostres, doncs potser no cal que ho posi això a l’entrevista…
(Riu) Sí, i tant que ho pots posar. A l’Escac canvien el sistema però sense una direcció clara. És una crítica que no la faig de manera destructiva, intento ser constructiu. Perquè penso que les escoles d’art tenen un problema i l’Escac el principal problema que té és que, com a escola artística, no té una sensibilitat real del que significa l’art. Es prenen seriosament l’ofici i l’ofici es fa, no hi ha problema. S’obsessionen amb això. Canvien sistemes i coses però no van a la profunditat del que jo crec que ha de ser una escola de belles arts, que és el que és una escola de cinema. Haurien de focalitzar molt més esforç en el que és la creació artística i la creativitat.
Bé, doncs deixem de banda l’Escac, però el cinema com a art t’ha influït d’alguna manera en la teva manera d’entendre la música?
Sí, i tant, m’ha influït estudiar cine i fer pel·lícules. M’ha influït molt per exemple treballar amb l’Albert Serra. M’ha influït pensar en el so de les pelis com una mena de disc i pensar en els discos com si fossin la banda sonora d’una peli, o sigui que ha sigut recíproc.
I per acabar passem del cinema a la literatura. En el videoclip de Les lletres no fan les paraules també podem veure com algú et treu un llibre de la butxaca. Costa de veure però parant el vídeo veiem que el llibre és Els pòtols místics de Jack Kerouac. Té un perquè la tria d’aquesta obra?
Aquest llibre m’agrada molt. Hi estan presents dos dels personatges literaris que més m’interessen: Kerouac i en Pedrolo, que és qui el va traduir. Durant una època vaig estar molt obsessionat i els hi vaig fer llegir a tots els de la banda, i quan el Martí Sales em preguntava coses pel videoclip li vaig explicar que m’encantava aquest llibre. Després d’uns quants debats al voltant de la traducció del títol, quan el Martí ens va passar els guions Els pòtols místics hi apareixia, i jo vaig estar encantat. Si t’hi fixes bé si mires els tres vídeos ens morim els cinc músics i en la mort dels cinc hi ha el llibre. Els pòtols místics en aquests vídeos es converteix en un fil conductor de la mort (riu).
Autores de este artículo
Nil Boladeras
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
