Artistes, productors, periodistes, editors, inclús podcasters, van unir forces el passat 25 i 26 de novembre a la Hangar Barcelona, per debatre, opinar, donar consells i buscar una visió de futur conjunta sobre la música enregistrada i les noves tecnologies que l’envolten. Com es crea la música enregistrada? Com es produeix? Com accedim a ella? Com la gestionem? Com la comuniquem? Quina evolució tindrà? Preguntes a les quals per fi vam trobar resposta a la primera jornada del nou congrés per professionals de la indústria musical, Fonograma.
Els tema més parlat: por al futur?
A les diferents taules rodones que van tenir lloc durant aquell cap de setmana alguns temors dels professionals del sector van sortir a la llum:
“El disc ja no s’escolta”, “a Espanya la cultura continua estant molt poc valorada”, “al públic li dona igual el que hi ha darrere del projecte, només es fixa en qui canta”, “ara el consumidor decideix si li agrada una cançó només amb els 5 primers segons”, “hi ha una sobrecàrrega de música perquè els artistes senten que si no són constants, cauran en l’oblit”, “si vols ser creador i viure de la teva obra, has d’adaptar-te al context i al canvi, t’agradi o no”.
Les formes de consum han canviat, perquè la societat també ho ha fet. Si es consumeix d’una nova forma, s’ha de crear música d’una nova forma també. Vam adonar-nos de què la versió romàntica de la música està en declivi i que ara, l’usuari és qui té el poder. Poder en escollir, en decidir si quelcom és bo o dolent i és qui ara mateix és capaç de moure a un artista fins a la punta més alta de l’iceberg. No podem queixar-nos si no intentem adaptar-nos, i encara que quan aconseguim trobar respostes per regular la nova etapa ja hem passat a la següent, no hem de deixar d’intentar anticipar-nos. El millor escenari, doncs, serà un en el que tant els artistes com els professionals estiguin molt bé formats, i per això de tant en tant, hem d’anar a aquests esdeveniments, posar orella i escoltar.
El paper que ens toca a nosaltres: comunicar-ho
Si abans per vendre música es venien cançons, artistes i discos, ara això també ha canviat. Ara els comunicadors per vendre música, hem de vendre marques. Els artistes passen a ser negocis i amb promoció i màrqueting els hem d’apropar al públic explicant històries. A l’haver una sobreproducció de música, és complicat donar sortida a tot el que ens agradaria.
“El pòdcast és la ràdio dels mil·lenials” es va comentar a la taula rodona Com es comunica?. I és que ara el mitjà condiciona el contingut. No és el mateix promocionar quelcom per Tik Tok, per un pòdcast o per la ràdio. La informació que donarem serà diferent, el públic que la rebrà serà diferent i l’atenció que posarà al rebre-la també. Els mitjans convencionals estan caient i les xarxes socials i els pòdcast, per exemple, creixent. Si la demanda pels nous formats creix, toca adaptar-se o morir.
Consells que necessitàvem escoltar
Cada projecte artístic porta el seu temps i el seu ritme, no hi ha un esquema inamovible de com créixer com artista, per tant:
«No us desanimeu. No tothom és el Quevedo en dos anys. Potser el vostre projecte necessita 3, 4 o els que siguin»
Hi ha molta gent darrere de projectes artístics que no reben crèdits i molt menys, drets. L’intèrpret és només la cara del projecte:
«Als crèdits han de sortir tots els músics. Ha de valdre la pena dedicar-se a això, que es valori la teva feina i no quedi darrere»
Ens queixem de què creem la música amb la intenció de què es posicioni a playlist o llistes i li agradi a l’algoritme, però aquesta plataforma també ens dona eines molt valuoses:
«Spotify ens diu qui és i on està el nostre públic, utilitzeu aquestes dades per fer-vos créixer»
Metaverso, Blockchain, web 3.0, NFTs… Què coi és tot això?, es pregunta la gran majoria:
«No ha d’espantar-nos cap d’aquestes noves mogudes tecnològiques, ha de fer-nos por no saber adaptar-nos a elles.»
Autora de este artículo
