Les iniciatives que es basen en la passió solen ser les que millor aguanten els embats de l’actualitat. La persistència i l’adaptació són formes de vida per a les persones que hi ha al darrere dels segells musicals independents. A casa nostra, anys d’experiència demostren l’esforç i les ganes de passar-ho bé de cinc discogràfiques que han modelat, cadascuna a la seva manera, el que escoltem al llarg dels anys. Parlem de Bankrobber, BCore, El Genio Equivocado, Foehn i Hidden Track Records, amb tots ells conversem per entendre com han arribat fins aquí i com, després de crisis econòmiques, caigudes de les vendes de discos i precarietat generalitzada, afronten un any dificilíssim.
Un any on els concerts han escassejat, només a l’estiu i a principis de tardor es va viure una normalitat entre mil cometes. Sense actuacions en directe, els discos que treuen aquests segells no es poden desplegar del tot i la principal font d’ingressos, tant per artistes com per la discogràfica, desapareix. De totes maneres, si avui en dia seguim veient una actualitat musical plena de referències, vol dir que ningú s’ha donat per vençut.
Llegó un momento que veíamos que se estaban perdiendo esas canciones, que eran muy bonitas pero que salían tantas cosas del rollo que decidimos volver a darle valor al formato físico.
“A principios de abril teníamos una primera salida, que era Anna Andreu, tuve que pedir un préstamo y me planteé qué hacer: ¿Uso el préstamo para aguantar los sueldos de mi equipo este año y vemos como afrontamos el año que viene o tiramos para adelante y vamos a por todas y usamos el préstamo para intentar seguir creciendo en un año decreciente? Tomamos la segunda decisión.” Així explica Louise Sansom, de Hidden Track, la cruïlla de camins que es van trobar fa uns mesos. I des de llavors que no han parat.
La firma que Sansom va crear el 2017 per ajudar a petits editors musicals en les gestions a les que no arribaven, s’aproxima a les mateixes publicacions discogràfiques que les d’un any normal: 35 el 2019 i 26, de moment, el 2020. “Muchos de nuestros artistas nos han dado un currazo porque querían sacar temas grabados en casa, pero llegó un momento que veíamos que se estaban perdiendo esas canciones, que eran muy bonitas pero que salían tantas cosas del rollo que decidimos volver a darle valor al formato físico.”
Hem de començar a pensar en com preservem totes aquelles formes de cultura que no són segures, però que també són cultura.
Marçal Lladó, de Bankrobber, resumeix molt bé la hiperactivitat que viu el món musical últimament: “En caure els concerts, s’ha disparat la creativitat dels grups per fer altres tipus de coses i continuar tenint presència, el que passa és que encara hem de descobrir com tot això es tradueix en supervivència per tots. Ha quedat constatat que el model que teníem com a segell anava tot encarat a viure del directe i que, per tant, hem de tornar a donar valor a coses com el disc.”
Bankrobber neix el 2001 a la Bisbal de l’Empordà i amb els anys acumula un catàleg que escenifica l’evolució de la música feta a Catalunya i el decantament de molts artistes pop pel català, des de Mazoni a El Petit de Cal Eril, passant per The Gramophone All Stars Big Band o els Surfing Sirles. Tot i la immensa llista de discos editats (117 segons la seva web), els drets de les cançons no els donen per viure, ni els paquets d’ajudes del govern tampoc: “canviaríem totes les ajudes per tenir la possibilitat de tenir totes les sales i bars oberts”, conclou Lladó.
Posats a demanar, qui encapçala Bankrobber també reclama una resposta de l’administració a tot el que ell anomena “la cultura insegura”: “estem lluitant perquè la cultura sigui segura, d’acord, però també hem de començar a pensar en com preservem totes aquelles formes de cultura que no són segures, però que també són cultura.” Pensa, per exemple, en els bisbalencs Fetus, grup de punk-rock garatger que realment “s’ha quedat fora dels circuits perquè no tenen el seu espai natural on tocar.”
Els grups de Foehn necessiten créixer, si has tocat cinc vegades al Sónar, és normal que et preguntis què passaria a Berlin o a Londres
En canvi, per a Marc Campillo, propietari de Foehn, la pandèmia li ha obert alguna porta. Aquest segell barceloní de músiques minoritàries, que van des de l’ambient de Balago al pop psicodèlic de Miquel Serra, sorgeix el 2001 com un caprici de Campillo que, com a aficionat de la música, vol veure publicats discos que ningú s’atreveix a treure. Aquesta aposta pels sons dels marges ha fet que aquest 2020, època en què els grans aforaments estan prohibits, propostes més reduïdes com les seves puguin tenir més sortides. “També, el fet que els grups internacionals no puguin venir, ha obert algunes portes als nostres grups.”
Al mateix temps, com que els grups de Campillo són fàcilment exportables, que torni la normalitat i sigui més fàcil el moviment entre països és el millor que pot passar. “Els grups de Foehn necessiten créixer, si has tocat cinc vegades al Sónar, és normal que et preguntis què passaria a Berlin o a Londres” afirma qui també és director del BAM.
Ara mateix hi ha una estampida de comandes de vinils a les fàbriques, que fa que aquestes no donin l’abast.
Per Foehn o El Genio Equivocado una de les claus per continuar vius i amb ganes de treure nous discos és no dedicar-se professionalment al segell. “El segell no ens dona per viure, si ho intentéssim aniríem amb l’aigua al coll. Jo tinc la meva feina a fora encara que podríem dir que estem gairebé professionalitzats”, explica Joan Casulleras, un dels dos impulsors d’El Genio Equivocado.
Amb botiga a Gràcia des de fa dos anys i editant àlbums des del 2010, abans de crear el segell en Joan i en Rafa Piera ja duien una intensa carrera com a Pin & Pon dj’s, en aquells anys van començar a teixir tota una xarxa de contactes per tot Espanya que anys més tard es convertirien en bona part dels grups de l’escena indie estatal que publicarien. Sobre el col·lapse d’aquests mesos, en Joan remarca un altre fenomen que s’està produint: “Ara mateix hi ha una estampida de comandes de vinils a les fàbriques, que fa que aquestes no donin l’abast. Ens trobem que abans teníem un vinil en quatre setmanes i ara els fabricants ens diuen que els tindran en deu.”
Ja mimàvem molt el que fèiem, però amb la pandèmia encara més. Enviem el disc amb una targeteta o amb una bosseta de regal, al final no hi ha res millor que tenir el teu públic i que el llenguatge pugui ser senzill.
Si s’envien més vinils a fàbrica, és perquè hi ha la intuïció que es vendran. Un botiguer experimentat com és Jordi Llansamà, qui duu 30 anys darrere del segell barceloní BCore, no va canviar cap planificació de llançament per la Covid: “Si la penya havia d’estar tancada a casa, vaig pensar que estaria més receptiva al que estàvem fent.” Amb el confinament total van coincidir les reedicions de Xmilk i Standstill, que “van funcionar molt bé”, i un cop passat l’estiu sortien les novetats de Nueva Vulcano i Alberto Montero i els números tampoc estan anant malament. “Ja mimàvem molt el que fèiem, però amb la pandèmia encara més. Enviem el disc amb una targeteta o amb una bosseta de regal, al final no hi ha res millor que tenir el teu públic i que el llenguatge pugui ser senzill”, explica la veu cantant de BCore.
Llansamà és pioner en l’edició independent de discos, des del 1990 que vehicula la història del hardcore, el punk i el rock alternatiu al nostre país, des de fa 10 anys el podeu trobar a la botiga de discos del carrer Montmany, també a Gràcia. Encara que no es pugui queixar de les vendes que ha tingut, reconeix que “l’òstia ve després”: “Molta gent s’ha quedat sense feina, o està en ERTO, o patint a nivell econòmic. Si no tens economia, no gastes en oci, això ho he notat des de fa un mes, la gent s’està rumiant el tema de gastar.”
Les expectatives no eren bones per aquest any, però sembla que els segells de proximitat tancaran el desembre amb la sensació d’haver aguantat una temporada molt difícil amb creativitat i ganes. No sabem si el que vindrà serà més fàcil, però la resposta de grups i segells dona esperances de, passi el que passi, persistència. Marçal Lladó de Bankrobber conclou: “Encara no hi ha solucions, però per sort tothom està sent creatiu i la gent està activa mirant de fer coses. He notat que no hi ha hagut cap artista que hagi amagat el cap sota l’ala i aquesta és la part bonica de tot plegat, et demostra que al final les ganes de fer música hi són sempre.”
Autor de este artículo
