La sala El Molino del Paral.lel és ideal per actuacions de petit format, on la proximitat entre els artistes facilita la complicitat amb el seu públic, i/o viceversa.. La setmana passada hi actuava PAVVLA (es pronuncia Paula) presentant oficialment dins del marc del Festival Mil.lenni el seu segon disc, Secretly hoping you catch me looking (Luup Records, 2018), amb el cartell d’entrades exhaurides.
Paula Jornet va sortir a l’escenari acompanyada de Pau Calero als teclats i Aleix Iglesias a la percussió, molt posada en el seu paper, amb aspecte seriós i la perruca grisa dels darrers videoclips. Van començar a sonar les notes de Intro (u), el tall nocturn que obra el nou disc, però el seu micròfon va fallar i per uns moments va semblar que perillava la intensitat del moment, “coses que passen” – va concloure ella – “benvinguts al meu stand up comedy!”, i així, amb aquesta naturalitat, un cop resolts els problemes tècnics i es va anar desplegant la nit.
El repertori en anglès va incloure molts temes del seu debut, This is not a movie, Guns, Planets and stars, o Young “la cançó amb la que va començar tot” – va dir, van ser el preàmbul d’un recital bàsicament assentat en ambients i textures electròniques -. Peces com Unbreakable, It could be, Burn to ashes, Dance alone o Something new, interpretades al piano o a la guitarra van brillar gràcies a la intuïció de Jornet per col·locar degudament els accents del seu caràcter.
Hi ha en ella una vulnerabilitat molt particular, una forma d’inclinar el cap com recollint-lo, una mirada una mica trista i llunyana, una delicadesa en la seva veu, de vellut, com d’animal de bosc, en la manera de cantar. Sobre aquests paisatges de fons tan abstractes la veu adquireix un paper destacat. La veu i les lletres; ja no importa gens el seu aspecte una mica encriptat, ni tampoc aquest punt naïf que hi ha en els seus textos, a més, de vegades, la vida real pot ser molt naïf. O no?
Ara toca girar per diferents escenaris i la seva agenda de concerts ja està ben plena: Madrid, Primavera Sound, i estan confirmats per el Festival Iceland Airwaves de Reykjavík, entre altres… En fi, PAVVLA no és cap fenomen passatger, està creixent: té present i futur.
Autores de este artículo
