Una pancarta amb dues paraules escrites a mà alçada i a correcuita: “DICTADURA TRAVESTI”. Així és com Ruïnosa y las Strippers de Rahola conviden a entrar a la sala on despleguen el seu xou. Un espai arrebossat de cartells inspirats en fanzines contraculturals, en què es llegeixen missatges que es mofen del concepte de la perillositat social propagat pel franquisme. Les columnes més properes a l’escenari estan revestides amb cartells de casos perseguits per transvestisme.
L’actuació de l’actor Pau Vinyals marca l’inici d’un espectacle que flueix entre la teatralitat còmica i la música en directe. Les membres del grup toquen i canten amb visceralitat. Els greus de guitarra elèctrica es fan ben presents durant tot el concert. En certs moments es percep la voluntat de transgredir la tècnica per cantar de forma totalment espontània i genuïna, des de les entranyes.
L’estètica de les components del grup barreja elements del moviment queercore amb el maquillatge inspirat en el drag. El seu aspecte reuneix multitud de peces de roba i accessoris escollits amb meticulositat. Tot plegat els dona la foscor necessària per aconseguir una aparença tètrica.
Els personatges antagònics interrompen el xou per manifestar-se en contra de l’imaginari de la dictadura travesti. De sobte, un grup exacerbat d’homes reaccionaris trenca el curs del concert per oposar-se al sistema social. Al cap d’una estona, les integrants del grup aconsegueixen seduir-los perquè es transvesteixin.
Cadascun dels passatges de l’espectacle serveix per instal·lar l’ordre social de la dictadura travesti. Ruïnosa és la vocalista del grup i la capitana que lidera la revolució. En el punt més àlgid apareix a l’escenari amb una bandera comunista amb el símbol de la falç i el martell. Però no es tracta de qualsevol bandera comunista: el lloc del martell l’ocupa un pintallavis. Al costat l’acompanyen las Strippers de Rahola, les companyes de lluita que protagonitzen la imposició de la nova societat.
El xou acaba amb les components de la banda diluïdes entre el públic. Una de les Strippers de Rahola llença a l’aire una reivindicació clara: la necessitat de tenir espais culturals underground perquè les persones queer puguin dedicar-se a la creació artística. Aquesta reivindicació s’encadena amb una denúncia social de les agressions a les persones que es transvesteixen. En aquest context, el grup convoca al públic a una acció política a l’exterior. Tothom sap que quan surti de nou al carrer el patriarcat serà omnipresent, però almenys durant un moment tothom ha gaudit l’experiència de viure en un petit cosmos queer.
Autors d'aquest article
Pau Lobato Ferrando
Marina Tomàs
Tiene mucho de aventura la fotografía. Supongo que por eso me gusta. Y, aunque parezca un poco contradictorio, me proporciona un lugar en el mundo, un techo, un refugio. Y eso, para alguien de naturaleza más bien soñadora como yo, no está nada mal.
