Scowl: Més enllà del hardcore

Scowl han deixat enrere qualsevol etiqueta rígida que se’ls pogués haver penjat fa un parell d’anys. Si amb How Flowers Grow (2021) van fer una entrada fulgurant a l’escena hardcore amb una descàrrega breu però abrasiva, amb Psychic Dance Routine (2023) ja avisaven que volien explorar nous camins. I ara, amb Are We All Angels (2025), el seu primer disc amb el segell Dead Oceans, han decidit obrir del tot la porta a melodies més cuidades, atmosferes més denses i cors que no tenen por de ser cantats a ple pulmó. Un gir que ha fet aixecar més d’una cella entre els més puristes del gènere, però que ha captivat una audiència cada cop més àmplia.

El seu primer pas per Barcelona va ser el 2023 a la 3 de Razzmatazz, una sala petita i atapeïda on cabien poc més de 200 persones. Aquest cop han tornat amb més trajectòria, més confiança i un directe més treballat. La [2] d’Apolo era el lloc perfecte per veure com la banda ha crescut, no només en so, sinó també en presència i narrativa. I tot i que l’aforament no es va omplir del tot, la sala bullia d’energia.

Obrien la nit els madrilenys Boneflower, que es van acomiadar del seu disc Armour amb un set intens, emocional i carregat de contrastos. El seu post-hardcore tècnic i dinàmic va servir de carta de presentació ideal per a un públic obert a textures menys ortodoxes. Després, Modern Color, companys de gira de Scowl, van oferir un directe curt però demolidor, barreja de punk melòdic, velocitat hardcore i nostàlgia noventera, presentant el seu darrer treball, There Goes the Dream.

Glam, desgavell i encant

Kat Moss va sortir a l’escenari com si fos casa seva, amb una barreja de desimboltura, actitud i teatralitat que va magnetitzar totes les mirades des del primer instant. No és només una vocalista, és una frontwoman amb totes les lletres, la definició viva del que significa estar al centre del caos i fer-lo teu. Ballava, cridava, somreia, es tirava al públic amb naturalitat i una energia que no flaqueja ni quan la veu comença a grinyolar.

El setlist va ser una passejada vertiginosa pel nou disc, Are We All Angels, combinat amb temes més antics i coneguts com Psychic Dance Routine o Shot Down. Temes com Fantasy —amb un nen del públic ballant amb la Kat a l’escenari— o Let You Down van fer evident com de naturalment Scowl integra les noves textures melòdiques amb la seva arrel punk més directa. Potser no tot sonava tan precís com al disc, però aquest no és el punt. A l’Apolo, Scowl van oferir una cosa ben diferent, una experiència física, directa, punyent. Una versió més crua i imprevisible, que encaixa perfectament amb l’estètica i l’actitud que defensen. No és shoegaze, però hi ha una intenció semblant, amb capes de so i veus que emergeixen entre la distorsió, emocions crues sense filtre.

Mickey Bifolco, l’únic guitarrista en escena, va donar-ho tot. Amb l’absència del segon guitarrista habitual, el mur de so era més nu, més despullat, però en comptes de restar, això va aportar una sensació més directa i primària. La base rítmica, amb Bailey Lupo al baix i Cole Gilbert a la bateria, va mantenir la bèstia en moviment amb precisió i força, donant forma a un set que va passar volant.

En directe, cançons com Tonight (I’m Afraid), Not Hell, Not Heaven o la final Special —més accelerada i salvatge que en disc— van mostrar una banda que no demana permís per mutar. No estan intentant convèncer ningú que són la mateixa banda que fa dos anys. I el millor és que no cal. Com deia recentment la mateixa Kat Moss en una entrevista recent: “Estimo el hardcore, però no és la meva prioritat —i està bé així. De fet, crec que això, en si mateix, és molt hardcore.”