“La música trap —diuen en Max Besora i en Borja Bagunyà—, és sincera i lletgista com el punk, contundent i xuleta com el rock, malparlada i perillosa com el hip hop”. D’això tracta Trapologia: de trap, evidentment. Les cançons de Yung Beef, C Tangana, Bad Gyal, P.A.W.N. Gang i companyia dóna tant de si com per fer un llibre? I dos si cal. Perquè Besora i Bagunyà, dos padawans del nou periodisme de Tom Wolfe i Hunter S. Thompson, analitzen aquest fenomen des de totes les perspectives possibles: des del punt de vista sociològic, psicològic, econòmic, social, polític… Només amb això ja hauria de ser una fantasia per a nerds als qui els agrada perrear com, sorpresa, jo mateixa. Però ells no es queden aquí.
A més d’haver-hi una interessantíssima radiografia socioeconòmica del trap de rere fons, ho vesteixen tot amb un format molt innovador i complicat. No és una novel·la i no és un assaig perquè és totes dues coses i cap a la vegada. Lluny de ser un text acadèmic, el llenguatge és directe i la narració es fa amena perquè van intercalant informació amb reflexions variades. I encara més interessant: de tant en tant barregen la narració amb una ficció o una pseudoficció, depenen del cas (quan és ficció real i quan és mitja ficció no se sabrà mai).
En aquest punt, m’agradaria introduir un parell de detalls que em van fallar una mica: a vegades aquestes ficcions i reflexions se’ls escapen de les mans… és too much i no s’enten res. I també que a vegades no saps si parla Borja o Max. Per acabar de complicar-ho Max Besora i Borja Bagunyà es van transformant a mesura que avança la narració en Màximus Big i en Bugga Boss, respectivament. Creen aquests personatges per no donar la nota en els concerts als que van, plens de xavals amb unes pintes que ni al Bronx. Però a poc a poc deixen de ser escriptors gonzos i s’involucren més i més en la moguda, amb l’editorial Ara Llibres com els seus complices in crime, fins a punts realment delirants. Spoiler alert: Todos mueren.
Més enllà de si el fil narratiu està aconseguit o no, aquestes “cròniques gonzobizarres de la nova música urbana” contenen material valuosíssim per guanyar els debats intel·lectuals contra els teus amics o enemics musicals, que és el que ens interessa. I és que els autors es pregunten: “Què ens està dient el trap de la societat que l’ha engendrat?”, i fan aquest exercici d’obrir i enriquir els debats al voltant d’aquest tipus de música com són el classisme, l’apropiació cultural, el masclisme, la societat del benestar, la lluita de classes, l’autenticitat, si respecten o no les lleis del mercat, els cossos normatius, què és art i què no, el lletgisme, si són cultura de masses o contracultura, l’ús de la llengua catalana, els balls suggerents, l’estereotipació de llenguatges i estètiques, etc. Algunes pistes d’aquests debats a tall de resum:
- Els haters diuen que això del trap no és música “de veritat”. Però qui decideix què és música de veritat, què és “bona música” i què no? Segons ells, aquesta és una visió molt elitista i canònica de la cultura. “És una nova manera d’entendre la música i la seva indústria, agradi o no”, afegeixen.
- Cada generació es rebota contra l’anterior, és així. Aquesta ho fa amb l’autotune com a principal eina. L’autotune és, diuen, el do it yourself, és la democràcia, és irònic —perquè representa la connectivitat col·laborativa en un món individualista—, és la quarta ona de la societat industrial. És, en definitiva, la quintaessencia del canvi social, polític i econòmic global. Afegeixo doncs que només dir de l’autotune que és utilitzat per alguns cantants per dissimular les seves carències és simplificar-ho tot molt.
- Independent de la música, hi ha una cosa bona al trap: la pobresa s’ha tornat visible. El debat sobre els privilegis de classe és tediós i ampli, però unes puntellades: Encara que d’autèntics i també d’estafadors, com a tot arreu, sembla que hi hagi una certa competició en mostrar qui ha patit més i qui ha aconseguit sortir millor (és a dir, amb més calés) de la seva misèria.
- Però no ho fan de forma explícita: “El trap és el contrari de la cultura de la queixa de la què, paradoxalment, es queixen les mòmies liberals quan parlen dels joves. El que abunda en el trap és més aviat una festa de la superació d’aquesta misèria o, més finament, l’afirmació dels valors postcínics i celebratòriament desencantats que en resulten”. Res a dir.
- Un incís: encara i així, “el trap català té una cosa burgueseta que no trobes en un Yung Beef”, ja que aquesta “mistificació de lo cani de tant en tant fascina els modernos esquerranosos”. Però no tots són fills de papá. Deien, per exemple, “vés a parlar-li de privilegis a Cecilio G, corre…”. Si en vols profunditzar una mica més: llegeix la crònica del concert de Lildami a La Nau i escolta Million dollar baby, de Cecilio G.
- Tornant al tema, “aquí ningú persegueix cap revolució que no sigui la de l’èxit personal”, explicaven Besora i Bagunyà. Potser és això el que emprenya tant als vells. La qüestió és que un estil que neix a les zones on es mou droga d’Atlanta ha arribat al nostre país i s’ha convertit en el so d’una generació, com va ser el grunge o el punk en el seu dia.
- A més de la música i del component estètic, hi ha una cosa que acompanya també al fenomen: el ball. El perreo. El twerking. Sobre això, com que és bastant complex, només vull afegir una frase molt destacable que molts es podrien tatuar a la cara: “Potser hauríem de deixar de pensar d’una punyetera vegada sobre aquesta mena de gestos en funció de l’efecte que provoquen en l’home i començar a pensar-los en l’efecte que provoquen en qui sigui que els fa”.
Total. Que Trapologia és un estudi complet i erudit del trap, però alhora amb unes crítiques àcides a l’estil de ‘todos contra todos‘ que hi impera, amb una meta història de fons divertidíssima. A vegades realment cultural i d’alt nivell intel·lectual i d’altres quasi com una mena de meme esdevingut en producte editorial… Trapologia tant val per a fans del gènere com per tot el contrari. De fet, tant de bo que fos llegit i —encara més difícil, entès— per molts dels haters que no tenen cap altra cosa a fer que rajar a les xarxes de la música que escolten les noves generacions.
PD: Al mig del relat, Besora i Bagunyà tenen espai inclús per criticar la indústria editorial, on a més de mantenir i promocionar un estil mediocre i descafeïnat de literatura, ningú s’atreveix criticar per no trencar no sé quina mena de roda d’hipocresia. Dir que nosaltres no formem part d’aquesta roda i simplement recomanem Trapologia (Ara Llibres, 2018) per a Sant Jordi perquè ens sembla que és un dels títols d’àmbit musical més interessants (i necessaris) que s’han publicat aquest darrer any. Ja em dieu que tal.
Autora de este artículo
