Els Pets al Liceu: el record, la bellesa i el temps

Mentre s’apagaven les llums del teatre, la veu de Josep Carreras interpretant E lucevan le stelle ressonava per un Liceu amb totes les butaques plenes. Diumenge però, ni el tenor català ni l’òpera eren els protagonistes, com així ho van deixar clar els aplaudiments del públic interrompent els últims compassos de l’obra de Puccini. Aquesta vegada, els protagonistes venien des de Constantí, feien pop en català i es deien Els Pets.

Agost i Wittgenstein van ser les cançons escollides per començar el concert i la carta de presentació perfecte per avançar el que vindria a continuació: un repertori dominat pels temes del seu recent Som (RGB, 2018) en què el grup va saber trobar l’equilibri perfecte entre la nostàlgia amarga i l’alegria senzilla, la por i l’eufòria, o, com canten a Laia, els bons dies i també els altres. Lluís Gavaldà té la capacitat d’escriure cançons universals, d’aquelles que sembla que parlin de tu i del que sents, i ho fa partint de l’emoció o la situació més senzilla i quotidiana. Com un dia filosofàvem mig en broma amb un bon amic, Gavaldà és capaç de fer-nos emocionar explicant com surt a comprar tabac o passeja el gos. Deixant enrere les nostres teories de divendres nit i tornant al Liceu, el concert va continuar amb les delicades La vida és molt avorrida sense el teu cos i La vida és bonica (però complicada) que el grup va dedicar als presos polítics catalans. Diumenge vam poder veure la millor versió d’un Lluís Gavaldà pletòric que es movia per l’escenari alliberat entre picades d’ullet al públic, ironia i una sinceritat que hipnotitzava. Espontani va sorprendre amb llicències com deixar anar un ‘malamente’ enmig de De tant en tant o demanar uns “coros Miguel Rios” pel final de Setembre. També hi va haver lloc per la reivindicació, preguntant-se “què deu pensar aquell home que torna a casa després de pegar a gent que vol votar?” abans de començar Prendre mal o ironitzant sobre Felip V i la monarquia espanyola a l’última Jo vull ser rei.

Musicalment, el grup continua pel camí que van obrir amb discos com Com anar al cel i tornar (Discmedi, 2007) o Fràgil (Discmedi, 2010) i van consolidar a L’Àrea Petita (RGB, 2013) al costat de Raul Refree. Un camí on cada vegada més, opten per un pop intimista i delicat, deixant madurar la seva música al ritme que convé al grup i reinventant el seu so sense perdre l’essència. Per aquest últim Som, que ha tornat a situar al grup a l’avantguarda del pop en català, Els Pets han comptat amb Joan Pons (El Petit de Cal Eril) a la producció. La influència del de Guissona al disc és notable i en directe també la vam poder apreciar amb sonoritats sòbries i clares que va trobar el seu millor aliat en el guitarrista Jordi Bastida. Hospital de mar i Soroll, van fer ballar el Liceu abans d’emmudir-lo de cop amb la cruesa d’una Corvus a veu i guitarra en la què es narra el cas d’una víctima d’abusos sexuals per part de l’església. El concert va acabar amb un “homenatge a Deep Purple, T. Rex i els Sonics” a Llavis nous i Gavaldà desitjant salut i República després de l’aclamada Jo vull ser rei.

Com passa amb totes les coses bones, el concert es va fer curt. Gavaldà, Reig, Cáceres, Chavez, Bastida i Cavallé es van acomiadar ballant el Bon dia ieie de Maria Cinta i Salvador Escamilla amb un somriure d’orella a orella i els aplaudiments eterns de quan s’acaba una bona òpera es van convertir en crits de “no n’hi ha prou”, també més llargs del que és habitual. En el seu primer Liceu, el grup va regalar-nos una nova nit per emmarcar i ens va recordar que després de 33 anys de trajectòria no només continuen aquí, sinó que es troben potser en el seu millor moment. Si ells ho volen, hi ha Els Pets per anys. Nosaltres volem i els reivindiquem més que mai.