The Crab Apples: Vermell elèctric al Sidecar

The Crab Apples fa deu anys que toquen juntes, però aquesta experiència sobre els escenaris no fa que la cita d’aquesta nit faci menys il·lusió. Es tracta del concert de final de gira del nou disc,  A drastic mistake (Hidden Track Records, 2018) a la Sidecar. La trajectòria, tot i així, sí que té un clar impacte en la seva presència sobre l’escenari i en el seu so, que és més elèctric, més experimental, certament renovat. Avui The Crab Apples vesteixen vermell a la roba i al somriure, i això no és irrellevant.

Però encara són quarts d’onze, i el quartet espera entre el públic el seu torn per tocar. Per ara, a la sala encara hi ha silenci, expectativa. Elle León puja a l’escenari. Totes les mirades van dirigint-se, a poc a poc, cap a ella: els seus ulls brillants, els texans estripats, les botes militars, la guitarra negra, el cabell despentinat. La irlandesa trenca el silenci pessigant les cordes de la guitarra i fent vibrar la seva veu: una veu d’àngel, una veu neta, clara, decidida; una veu que sembla ser l’única llum dins la sala fosca.

Amb cura i potència, entona la melodia deixant-se acompanyar, a voltes, per un teclista. Està adaptant el seu projecte –fins ara, acústic i en solitari– a format banda. En aquest concert es poden veure els primers esquitxos de novetat. De fet, Elle també aprofita per presentar alguns temes nous, com Home away from home. Tanca la seva actuació amb una Desperate love polifònica, en què convida un altre vocalista a fer-li una segona veu. És un noi alt, de cabell llarg, texans clars i camisa ampla. Junts, dediquen uns minuts a cantar sobre l’amor, damunt l’escenari, amb la guitarra ben a prop. L’escena final recorda als hippies dels 70 i ells dos a Joan Baez i Bob Dylan.

Dels hippies, passem al vermell punky de The Crab Apples, que pugen a l’escenari decidides a cremar la sala. El seu concert comença amb el misteri d’uns sons prèviament enregistrats, i el repic de la bateria d’en Mauro Cavallaro. Les noies van pujant una a una: primer la baixista Laia Martí, a continuació la Laia Alsina amb la guitarra, i finalment la Carla Gimeno (vocalista del grup). Els sons confosos acaben desembocant en Dear Please, en la seva versió més passional i enèrgica. Aquesta potència sobre l’escenari es manté durant el concert. L’actitud de la guitarrista n’és un exemple molt clar: Alzina es permet el luxe de ballar i saltar sobre l’escenari, alliberada, oblidant-se que hi ha un públic davant, o potser essent-ne especialment conscient.

El so de The Crab Apples ha guanyat força i cada vegada s’allunya més del pop que caracteritzava alguns dels seus primers temes, fa anys. Aquestes composicions dels inicis no sonen en el concert d’avui. En canvi, en aquest concert, el so és molt més rocker, molt més madur i amb tendència cap a l’experimentació amb sintetitzadors i efectes sonors. Les músiques no tenen por d’utilitzar-ne en diversos temes del concert, ni tampoc de donar més joc als samplers de la guitarra. Són molt conscients de la música que fan. N’estan convençudes i orgulloses. Se les nota molt més segures amb la instrumentalització. Decideixen gaudir-ne durant uns quants minuts seguits, sense la intervenció de la veu, a Don’t play with us, cançó que obre el nou disc del grup (si bé no obre el concert).

Els temes que sonen predominantment en el concert són els de A drastic mistake. De fet, no toquen res anterior fins la sisena cançó de l’actuació, Vidas, que esbossa una crítica social amb la lletra en castellà i que no havia estat tocada mai abans en concert. És nit de primícies. Encara n’arribarà una altra en forma d’una segona cançó inèdita. Però tota novetat té implícit un camí recorregut. Dues cançons de l’EP Hello Stranger (Discmedi, 2016) –Rats on my window i Godzilla– el recorden.

Però és l’última cançó de la nit la que més convida a fer memòria, a revisar la trajectòria d’aquestes artistes que ja fa deu anys que toquen juntes. No és pas que el motiu d’aquest concert sigui l’aniversari de la formació del grup: és més aviat una celebració d’un disc nou molt treballat i de tot allò que vindrà a partir d’ara. Però la nostàlgia i la il·lusió es plasmen en la veu tendra de la Carla Gimeno, en la mirada de la Laia Alzina cap a la cantant, en el somriure atent d’en Mauro Cavallaro i la Laia Martí. Ells dos no toquen en aquesta darrera cançó, en una Wicked memories que parla, precisament, de records. Sona en format duo, a guitarra i veu. Sona a agraïment, il·lusió i autorealització. O potser no és ni la música la que transmet això. Deu ser aquest somriure vermell, trapella i alegre als llavis, que hi ha sigut des del principi del concert i dura fins al final.