L’últim diumenge d’agost, en el millor comiat d’estiu possible, va sortir un dels discos que més he esperat aquest 2020. Parlo de Venir fins aquí, el primer EP d’Ariox, una artista de Cardedeu. La vaig conèixer gràcies a un fil de Twitter de Juliana Canet, en el qual donava a conèixer algunes joies de talent local com Massaviu i Noxtorn, el projecte del seu germà.
és important comprar a les botigues del teu barri, al mercat, a les llibreries. també és important escoltar música de gent que comença i es troba lluny de l'elit musical. consumeix el teu artista local!🧸💘🥦https://t.co/q7Dp2uLGNy
— Juliana (@julianacanet) May 22, 2020
La cançó d’Ariox Dins meu és la primera que va enllaçar i, de llarg, la que més em flipa. El videoclip també em va atrapar: teenage angst, esperit DIY i vida rural. Venint d’Osona, són tres elements amb els quals no puc deixar de connectar. Encara avui, amb 33 anys i dos fills, són coses que em defineixen per la importància que han tingut en la meva vida.
L’espai on es va gravar aquell videoclip, s’ha convertit en un estudi casolà i ha donat nom al col·ectiu El Galliner, que de moment aglutina tres artistes del poble, Ariox, La rut i Noxtorn. Són tres amics que han col·laborat en cançons com Hi caps al meu llit i Els meus, música urbana ballable en català que hauria d’haver sonat a totes les festes majors que no hem pogut celebrar.
La intenció del col·lectiu és convertir-se en una plataforma de promoció i difusió per a músics i amics propers. Aquest mateix dijous dia 24, publiquen Roncola amb tres col·legues que no havien gravat mai res fins ara. Es van tancar un dia al local a improvisar i a passar-ho bé. Canten coses com: “Hem vingut al Galliner però no sabem què fer. Ens alcoholitzem amb ron cola!”. O: “Jo no vaig borratxa però em dona igual. Me la puto pela estic aquí, cantant. Dilluns vaig acole, quina puta merda!”. I, ei, poca broma. Molts ens hi reconeixem, encara que sigui en altres moments de les nostres vides.
Ariox, Noxtorn i La rut no són els únics músics joves de la generació que va néixer a tombants dels 2000 que avui estan fent coses interessants al poble: Massaviu han signat juntament amb Le Nais la cançó de l’estiu d’iCat. No és una fita menor si ets un grup o artista emergent que viu fora de Barcelona. A mi, la cançó seva que més m’agrada és No hi ets, publicada durant el confinament.
Massaviu, per cert, han col·laborat amb Ariox en alguns temes del seu primer EP, i han firmat cançons conjuntament amb altres grups i músics cardedeuencs com la cançó Ales d’Iglú i Val la pena amb Lluc Planas.
En definitiva, a Cardedeu hi ha una escena que mereix ser explicada. Des que vaig fer aquesta petita immersió, em vaig obsessionar amb la importància de parlar-ne. Potser perquè d’alguna manera m’hi veig reflectit. El 2012 va ser el torn dels meus amics, quan es parlava de Famèlic i de la música a la Plana de Vic. Si llavors la moguda osonenca atreia el focus mediàtic, avui ho hauria de fer la de Cardedeu.
Vaig escriure a Noxtorn per Instagram i vam parlar una mica per Whatsapp. Jo no volia dir bajanades i m’hauria agradat poder-ho explicar tot millor. Sé que és fàcil ficar la pota, però això és només una introducció i em fa la impressió que el relat tot just s’està construint. Sigui com sigui, intentaré seguir-lo de prop. En Joan, que és com es diu Noxtorn, em va dir que a Cardedeu, amb 18.000 habitants, tothom es coneix i que per això els músics s’acaben ajudant,perquè el poble uneix. Jo ja sé d’un amic que se n’hi vol anar a viure.
Autor de este artículo
