Sonen les últimes notes de la versió del Bizarre Love Triangle de New Order que va enregistrar la Sandra Monfort dins la seva carrera en solitari, tancant una nit a un bar de Gràcia, ple com sempre, rodejat de cares conegudes, sent una d’aquestes cares qui pregunta si és possible afegir al set Take Me Home, Country Roads de John Denver. Malgrat que la proposta és molt bona i amb molt de bon gust, aquella nit no sona com a bonus track, no cal dir que tancar amb una gran cançó hauria d’estar als manuals d’estil a l’hora de preparar les sessions dels punxa discs, perquè l’adeu sigui bonic i tranquil.
Sovint els punxadiscos saben amb què volen acabar i amb què volen obrir la sessió, buscant alguna cosa que marqui la nit, i la tria ja estava feta. Queda pendent per al pròxim dia, just quan arriba el silenci musical i només les veus dels clients que omplen el local s’escolten al punt que les llums cobren protagonisme.
Les nits darrere els plats seleccionant les melodies que mouran els cossos que aguanten gots o que seran bandes sonores d’històries a les xarxes socials, són nits on de manera conscient o inconscient juguen a destapar records amagats en forma de cançons que els nostres cervells guarden, actuant com si fossin hipnotitzadors, donant el senyal per recuperar velles memòries, arrencar-nos les vergonyes i deixar de banda els perjudicis per cantar el que sigui.
En el fons, les masses normalment actuen de conductor a l’hora de desacomplexar als individus que en solitari no ballen per vergonya, en realitat no importa saber ballar, tan sols és sentir la part musical de les cançons, algunes pensades per la pista de ball, altres expropiades del seu caràcter serè i tranquil, lluny del sentit que els van donar els seus autors, donant una vida nova sota les boles de miralls, cada vegada menys habituals, per desgràcia, pertanyent primer a qui tria la música i després a qui assisteix a les sessions, un camí que canvia a cada espai o nit.
El panorama actual ha de fer que estar en un local sigui un espai còmode i segur, on l’estona de gresca i xerinola no ha de tenir a veure amb els estils musicals, ni de vestuari, ni de públic, ha de buscar el sentit més ampli del terme cultura, buscar la complicitat entre tots els actors de moment, llegir musicalment les mirades, esquivar els limitadors, mantenir els somriures a les cares dels presents, crear còctels sonors, on cada ingredient mal o ben calculat pot fer que el gust d’aquella nit agradi més o menys.
No hi ha fórmules exactes, hi ha molta part de risc, força part d’intuïció, parts de triar cançons que mai fallen, sumat a altres ingredients que cada bàrman musical tria i barreja al seu gust, i en aquest punt abstracte recau la màgia de les nits als clubs, les nits on tan sols els llums, o la llum de l’endemà, posen fi.
Autor d'aquest article
