La vigília és aquell instant fràgil entre la son i la consciència. Un territori quiet només en aparença, on tot bull per dins. Aquest és l’estat que dona nom —i sentit— al nou disc d’Anna Andreu, Vigília, un treball que explora la intimitat, l’espera i la llum tènue que s’obre pas entre ombres.
En poc temps, Anna Andreu i Marina Arrufat s’han consolidat com una parella artística imprescindible. Amb una música de formes nues i emocions fondes, han sabut crear un univers propi fet de poesia quotidiana i silenci compartit. Ahir, després d’un temps de pausa, tornaven a L’Auditori per presentar el seu nou repertori, carregat de maduresa vital i sensibilitat renovada.
La vetllada la va obrir Mar Pujol, veu emergent i companya de segell a Hidden Track Records. Acompanyada de violoncel i amb la guitarra sempre entre mans, va desplegar les seves Cançons de rebost (2024) amb una sinceritat desarmant, i va preparar el terreny per a una nit d’allò més especial.
Petits gestos, gran intensitat
Amb un escenari auster però altament cuidat, les dues artistes es van situar al capdamunt d’un “turonet” de tela arrugada i cosida a mà, una mena de refugi tèxtil elevat des d’on van desplegar la seva màgia. La il·luminació, suau i canviant, i una lleugera boira escènica que s’arrossegava pel terra, reforçaven l’atmosfera d’un espectacle pensat al mil·límetre. Tot era subtil, però res era deixat a l’atzar.
El concert va començar amb Com puc, després d’una gravació íntima que parlava d’enyor i de fer-ho tot juntes —una mena de pròleg poètic que situava el públic dins l’univers emocional de l’àlbum abans fins i tot que sonés la primera nota. Des d’aquell moment, la veu d’Andreu va fluir amb una claredat gairebé inversemblant, malgrat que confessés patir una galipàndria. Si hi havia nervis, no es notaven. Només hi havia precisió, emoció i una presència que omplia l’espai sense estridències.
Amb Mentrestant, el directe va començar a agafar embranzida. La peça va créixer amb una progressió lenta però inexorable, com si cada compàs anés acumulant capes d’intensitat. I La Navalla, una de les més punyents del disc, va portar el to més fosc amb la distorsió vocal, bateria incisiva i una tensió que es podia tallar.
En tot moment, la dinàmica entre les dues era d’una precisió gairebé coreogràfica. No hi havia gestos exagerats, però sí una entrega absoluta. Cada silenci era carregat de significat, cada mirada entre elles marcava un canvi subtil de direcció. La seva complicitat no només es notava: s’hi podia habitar.
La incorporació de Mar Pujol en cançons com Turons i Roja i espessa va aportar una tercera veu delicada, terrenal i emocionada. Especialment en Turons, la suma de les dues veus i el violí d’Arrufat va generar un dels moments més colpidors del concert, amb aquella frase convertida ja en himne: “Si tres turons fan una serra, un imbècil val per cent”
Però un dels instants més especials de la nit va ser la interpretació d’Albada, l’adaptació de Labordeta que només es podrà escoltar en directe. Una cançó inèdita, no enregistrada, convertida en un regal exclusiu per a qui ha fet l’esforç de ser-hi present. Aquesta decisió —incorporar una peça única en cada gira— respon a una reflexió sobre el ritme accelerat i sovint ingrat de com es consumeix la música avui dia. L’Anna ho va resumir en veu alta: després d’anys de treball, llàgrimes i dedicació, tot es condensa en un clic. I per contrarestar-ho, han decidit crear moments irrepetibles, perquè ser-hi encara val alguna cosa.
El concert es va tancar amb Canción del Jinete, en un final contundent i tenyit de vermell. Sense grans efectes ni pirotècnia emocional, Anna Andreu i Marina Arrufat van tornar a demostrar que no cal cridar per fer-se escoltar. Només cal dir les coses com les sents, i tocar-les amb el cor a la mà. La seva música no necessita grandiloqüències per commoure; només li cal el temps just per respirar i una audiència disposada a escoltar amb tots els sentits.
Autores de este artículo
Aïna López García
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
