Sónar 2025: Veu local, escenaris que transcendeixen

A aquest Sónar tan estrany les actuacions que realment van travessar el públic no van ser les més espectaculars, sinó aquelles que van saber parlar des de l’arrel. El concert de Tarta Relena va ser un ritual. A l’auditori del Sónar de Dia, les seves veus van desplegar un paisatge que oscil·lava entre el sagrat i l’experimental, entre l’ancestral i el contemporani. Van començar amb una atmosfera inquietant, i ben aviat van captivar a un públic que no sabia si estava en un concert o en una cerimònia antiga. Les veus s’entrellaçaven, creaven textures úniques, i quan van arribar a La font, amb una performance on l’aigua cobrava protagonisme, moltes persones simplement es van quedar en silenci, emocionades. No és fàcil generar aquest tipus d’escolta en un festival: Tarta Relena ho va fer amb una precisió que trencava el temps. Més d’un assistent comentava a la sortida que havia viscut una experiència gairebé espiritual.

Just després, Maria Arnal amb el seu espectacle Ama va ser poesia en moviment, una proposta escènica on la seva veu es modulava en directe a través d’intel·ligència artificial, mentre cinc ballarines de La Veronal exploraven amb el cos la fragilitat del present. Arnal no va venir només a cantar: va venir a invocar, a connectar el públic amb una idea de futur que només pot néixer si ens permetem sentir. Va agafar el micròfon i va dir “sou el primer públic que veu aquest espectacle”. L’exclusivitat no era el reclam, sinó el compromís. També va mostrar una pancarta per Palestina, però ho va fer des d’un gest més íntim, coherent amb la seva estètica. Ama no és només un concert: és una peça d’art viu, que parla d’amor, d’identitat i de fragilitat des d’un lloc profundament humà.

Alizzz, per la seva banda, va fer tot el contrari i va aconseguir el mateix: sacsejar. El seu directe va ser un cop sobre la taula: no només pel so, potent, amb riffs de guitarra, electrònica densa i una base rítmica implacable, sinó pel que va representar. El concert va tenir moments de festa i de connexió, però també d’afirmació política i emocional. Quan va cridar “Palestina lliure” mentre agitava una bandera, es va fer un silenci intens que va trencar-se amb aplaudiments. I després va continuar com si res, com si tot pogués conviure: la contundència i la tendresa, la crítica i el ball. Alizzz va saber trobar l’equilibri entre l’hedonisme i el compromís, i ho va fer amb una maduresa artística que demostra que ja no és només un productor de hits: és un artista complet.

Un mapa sonor que creua disciplines, identitats i estils

Sónar 2025 ha confirmat que la potent escena local segueix imposant-se en un cartell farcit de noms internacionals. En una edició marcada per la controvèrsia i les cancel·lacions, artistes d’àmbits tan diversos com el flamenc, l’electrònica de gran format, els universos queer i les produccions audiovisuals més avançades s’han trobat per generar un mosaic sonor únic i complex.

• MOCHAKK: Amb un so que combina jazz i electrònica, MOCHAKK va captivar l’audiència amb melodies que ballaven entre la delicadesa i la potència rítmica, aportant frescor i calidesa a la nit.
  
  
• Honey Dijon: La reina del house va fer vibrar la pista amb una sessió plena d’energia i groove, fusionant clàssics de la música dance amb un toc contemporani que no deixava respirar.
  
  
• Niño de Elche + Raül Refree: Aquest duet va oferir un homenatge intens i carregat d’emoció a la tradició flamenca, reinterpretada amb una modernitat fosca i un punt experimental que deixava bocabadat.
  
  
• TETO PRETO: Amb la seva proposta transgressora i explosiva, TETO PRETO va fer trontollar l’escenari amb un directe carregat d’electricitat, provocant moments de gran intensitat i festa.
  
  
• Alva Noto & Fennesz (homenatge a Ryuichi Sakamoto): Aquest duet va evocar la memòria i la màgia de Sakamoto amb textures sonores subtils i paisatges eteris que transportaven a una meditació sonora profunda.
  
  
• Overmono: Amb ritmes contundents i textures electròniques densas, Overmono van mantenir la tensió i la força sobre l’escenari, creant un ambient hipnòtic i carregat d’energia.
  
  
• Yerai Cortés (‘Guitarra Coral’): La guitarra de Yerai Cortés va desplegar un flamenc contemporani carregat de sensibilitat i innovació, fusionant la tradició amb l’experimentació sonora.
  
  
• Actress i Suzanne Ciani (‘Concrète Waves’): Aquest espectacle audiovisual va impressionar amb una simbiosi perfecta entre electrònica abstracta i paisatges sonors immersius, una experiència única i captivadora.
  
  
• Nathy Peluso: Amb la seva presència carismàtica, Nathy va oferir un concert que va fusionar trap, jazz i flamenc, creant una performance teatral i plena d’energia que va encendre el públic.
  
  
• Max Cooper: El seu xou audiovisual, ple de visuals impactants i beats emocionals, va transportar els assistents a un viatge introspectiu i vibrant a la vegada.
  
  
• BICEP: El duo britànic va combinar melodies nostàlgiques amb ritmes electrònics moderns, mantenint la pista en moviment constant amb un directe brillant i elegant.
  
  
• Polo & Pan: Amb un so lúdic i tropical, Polo & Pan van seduir el públic amb temes que evocaven paisatges mediterranis i atmosferes de festa estival.
  
  
• Daito Manabe: Aquest creador multimèdia va oferir una performance que barrejava tecnologia, música i visuals, fent que el públic experimentés la música de forma multisensorial.
  
  
• Richie Hawtin: Un clàssic de l’electrònica, Hawtin va oferir un set minimalista però potent, ple de textures i ritmes que van fer vibrar la pista durant hores.
  
  
• Peggy Gou: Amb el seu estil elegant i carregat de groove, Peggy va mantenir el públic enganxat amb una sessió que combinava techno, house i ritmes afables.
  
  
• Mushka: Va aportar ritmes house frescos i organics, amb una sessió que va combinar sons llatins amb una energia contagiosa que va il·luminar la pista.
  
  
• Skrillex b2b Blawan: Duet inesperat que va barrejar bass music i techno industrial, creant un directe explosiu i caòtic que va deixar el públic completament electrificat.

Aquest any no ha estat només una festa: ha estat un espai per fer-nos preguntes, per escoltar veritats mig amagades entre sintetitzadors i veus trencades. El públic ho ha entès, ho ha sentit. I potser per això, més enllà de tot el que es pugui criticar, el que s’ha viscut aquí és cultura en el seu sentit més fort: aquella que remou, que incomoda, que fa pensar i que deixa empremta.