Avui, 30 d’octubre, farà trenta anys de la dissolució d’Umpah-Pah. Per commemorar l’efemèride, la discogràfica Montgrí reedita per primera vegada en vinil Bordell, l’icònic tercer àlbum de la banda gironina, publicat el 1994. La reedició recupera un repertori que conté algunes de les cançons més recordades de la formació, entre les quals hi ha Novembre, l’homenatge a la “immortal” Girona o Un joc d’ous (des de la plaça Gomila).
La nova edició és una bona ocasió per tornar a Bordell, que fins ara no havia tingut una edició en vinil. En aquell moment, el CD s’havia imposat com a format dominant i el disc de vinil havia quedat relegat a un segon pla. La recuperació també permet tornar a un procés de creació que el grup recorda com una experiència intensa i diferent de les anteriors. “No acostumo a escoltar gaire els discos que hem fet”, reconeix a Qualsevol Nit Pau Marquès, guitarrista de la banda. L’enregistrament va coincidir pràcticament amb el de Triquiñuelas al óleo, el primer disc en castellà del grup. Tots dos es van gravar simultàniament als estudis Sonoland de Madrid, un canvi important per a Umpah-Pah, que va viure l’experiència com una novetat. “Ho vam viure com una experiència molt diferent del que estàvem acostumats”, recorda. Durant aquelles sessions, van coincidir amb autèntics mites de la música a l’estat Espanyol com Antonio Flores, que hi enregistrava Cosas mías, i amb Los Planetas, que treballaven en el seu disc de debut, Super 8.
Al darrere de la producció hi va haver Marc Grau, arquitecte del so del moviment del rock català dels noranta. Però com explica el mateix Marquès, la seva aportació va anar molt més enllà de definir el so: va ajudar a donar coherència a les contribucions dels sis membres de la banda. Grau hi aportava la seva visió del treball col·lectiu, de l’empastament i de la neteja de les diferents aportacions. Una feina que prenia sentit en una formació amb influències diverses, on cada membre contribuïa a dibuixar un univers sonor propi.
Bordell és, de fet, un disc de fronteres difuses, on conviuen sonoritats diverses sense que el conjunt perdi mai la identitat d’Umpah-Pah. Ray Charles, Elvis Presley, Van Morrison, The Waterboys, Tom Waits i David Bowie formen part d’aquest paisatge d’influències que travessa l’àlbum. “En ser un grup de sis teníem moltes influències diferents i, per tant, poc o molt això s’acaba plasmant en el resultat”, apunta Marquès. Referents d’orígens diferents que, més que delimitar-ne el so, contribueixen a explicar la personalitat d’una banda que va fer de la barreja un dels seus trets distintius.
La portada de Bordell és un altre dels elements recordats del disc. La imatge escollida és Reine de Joie, el cartell de Henri de Toulouse-Lautrec, i forma part de la voluntat de trobar un vincle visual entre aquest àlbum i Triquiñuelas al óleo. El grup va considerar que les dues portades havien de compartir algun element i va optar per obres pictòriques.
La nova edició incorpora, a més, un text de Josep Pedrals escrit expressament per a la contraportada. “Aquest bordell no té pegues, ni de bon tros”, escriu el poeta. Una frase que acompanya ara la recuperació d’un disc nascut en una etapa de gran activitat creativa i que, tres dècades després de la dissolució del grup, torna a trobar el seu espai en un format que fins ara li havia estat absent.
Un àlbum amb cançons inoblidables
Si hi ha una cançó de Bordell que ha acabat transcendint el disc, aquesta és Novembre. Amb el vers “Girona és immortal”, s’ha convertit en una mena d’himne no oficial de la ciutat. La Girona que hi apareix, tanmateix, s’allunya de la imatge monumental i idíl·lica que sovint es projecta des de les guies de viatge o les xarxes socials. La intenció d’Umpah-Pah era transmetre la ciutat tal com la vivien, sense idealitzar-la ni convertir-la en una postal. Trenta anys després, aquella mirada també s’ha convertit en memòria. “Vist amb perspectiva personalment tinc una mica d’enyorança d’aquella Girona”, explica Marquès. Tot i reconèixer que la ciutat ha avançat en molts aspectes, admet que li agradava aquella Girona. La cançó conserva així el testimoni d’un lloc i d’un moment, però també d’una manera de viure la ciutat que el pas del temps ha anat transformant.
A banda, a 903, la temàtica de les línies eròtiques, aleshores en plena expansió, es combina amb una interpretació vocal teatral i sensual. Adrià Puntí hi juga tant amb la sonoritat de les paraules com amb les possibilitats expressives de la seva pròpia veu. A Set de nit, en canvi, el blues es converteix en el terreny per experimentar amb una barreja de Tom Waits i Louis Armstrong. La veu de Puntí adopta nous registres i reforça el caràcter de la cançó, en un joc interpretatiu que travessa bona part del disc.
Autores de este artículo
