Adrià Puntí a la Sala Barts: una partida caòtica

M’hauria agradat escriure una crònica diferent, però l’espectacle de dimecres a la Sala Barts ho fa difícil. Sempre m’ha fet mandra allò de “Adrià Puntí és capaç del millor i del pitjor”, etc. Etc. Puntí és Puntí i a aquestes alçades de la pel·lícula qui va a veure un espectacle seu ja sap que hi pot passar de tot, des de concerts genials de més de dues hores i mitja, fins a espectacles caòtics en que hi sonen cançons comptades. Aquest dimecres va ser més aviat d’aquest segon tipus de nits.

Amb barret i camisa de quadres, apareixia assegut, mirant al sostre de la sala davant d’un públic expectant amb ganes de tornar a retrobar-se amb l’artista de Salt. Al fulletó informatiu del Guitar Bcn 19 sota el títol de l’espectacle, Pasen i vean, “amb i llatina”, com remarcava l’artista en la seva primera intervenció, l’actuació es presentava com un espectacle de teatre, fet que encara sumava més misteri al que passaria a continuació. Sense moure’s de la butaca, Puntí arrencava amb una Enriu-te’n del seu últim disc Enriu-te’n fins que el cor et digui prou (Autoeditat, 2018), només disponible als concerts. Murmurant mentre es dirigia a l’altra banda de l’escenari, l’artista feia riure al públic amb una ironia afilada i començava una El boig del telèfon roig a piano que semblava encarrilar el concert cap a bon port.

Amb un ritme fluid durant el primer quart d’hora d’actuació també va sonar el ‘no et suïcidis, hauràs de fer l’amor’ de la Nina ensucrada d’Umpah Pah o Tornavís del seu genial La clau de girar el taller (Adrià Puntí – Salélite K, 2015), sense exagerar un dels discos en català de la dècada. A partir d’aquesta cançó, apareixia a escena un home amb samarreta fosca que Puntí presentava al públic com a Ramon García. En el moment més còmic del concert, aquest descobria una taula de billar al fons de l’escenari i el reptava a guanyar-lo.

Aquests primers segons d’un diàleg autèntic i fins i tot entranyable que feia somriure al públic van marcar l’inici d’una segona part de l’actuació en que la taula de billar va passar a tenir més protagonisme que els instruments. El ritme del concert es va perdre completament i el van substituir jocs amb el públic sobre qui volien que guanyés la partida, ‘passen o vean’, cançons esporàdiques amb la incorporació de versos en anglès inventat o Puntí abandonant l’escenari durant més de deu minuts i posant al límit la paciència del públic. Durant aquesta segona part també van aparèixer els músics Pedro Martínez i Dani Pujol que es miraven desconcertats mentre improvisaven i Ramon García passava a ser el protagonista de l’actuació en absència de Puntí. Per ser justos, per allò que diuen que qui avisa no és traïdor, Puntí en una de les seves primeres intervencions ja havia advertit que allò era un assaig i que a un assaig també hi ha d’haver estones per passar-s’ho bé.

Al tornar a l’escenari mentre alguns assistents abandonaven la sala en plena actuació, el músic va tornar a intentar-ho amb una Esbrina entrellaçada amb Ull per ull, que durant alguns versos van fer entreveure la genialitat de Puntí, però la situació ja era difícil de remuntar i l’acció tornava massa sovint a la taula de billar. Minuts més tard, els quatre personatges abandonaven l’escenari.

La sensació general era que ni músics ni públic havien sentit el que esperaven, però sempre ens quedarà l’Apolo i pensar que això de dimecres va ser realment un assaig per la seva nova actuació el 8 de març.