La Sílvia Pérez Cruz sovint no mira el públic quan canta. Mira el terra, mira el sostre, mira els músics embadalida, es mira els seus peus o tanca els ulls. Mans i braços segueixen la cadència, el ritme i la força de la seva veu en un vaivé constant, que s’atura de cop a l’alçada de barbeta.
Canta amb tot el cos.
Comença dempeus i sola. Una llum la il·lumina mentre, a cappella, xiuxiueja les notes de Cançó del lladre i Per tu ploro. Sense artificis, els dos clàssics de la cançó popular més nostrada imposen un silenci expectant entre els espectadors del teatre Tívoli. La sala s’omple dues nits consecutives d’incondicionals disposats a repetir els cops que faci falta per copsar la màgia d’un espectacle que, per ells, és irrepetible cada vegada.
El que fa únics els concerts de la vocalista, diuen els seus adeptes, és la seva emocionant i lliure imperfecció. Renunciant a un so i un format convencional, Pérez Cruz comparteix escenari amb un quintet de corda excepcionalment sòlid que trenca totes les barreres de la clàssica i toca de memòria, mentre la cantant marca els tempos amb la mà.
L’alt voltatge emocional de les primeres peces, la copla Cinco farolas, la cançó criolla peruana banyada en un mar de pizzicato, Mechita, i el cant veneçolà a la «luna llena menguante», Tonada de luna llena, deixen entreveure el que quedarà demostrat al llarg de dues hores de concert: Pérez Cruz, amb un potencial vocal impressionant, brilla amb més força quan l’abundància vocal i musical no tapa la intimitat de les lletres, és a dir, quan la lluna plena comença a minvar.
Els violins (Carlos Montfort i Elena Rey), el violoncel (Joan Antoni Pich), el contrabaix (Miquel Àngel Cordero) i la viola (Anna Aldomà) dibuixen amb harmonies contemporànies els sons tradicionals i exòtics de l’últim disc d’estudi Vestida de nit (Universal, 2017).
El conjunt improvisa, s’entén amb mirades i gestos còmplices conreats al llarg de tres anys de recórrer escenaris plegats i ressegueix amb pinzellades avantguardistes tot tipus de temes i estils: broden especialment el fado Estanha forma de vida, la mitja havanera Folegandros i les reminiscències mexicanes amb lletra de la poeta Ana María Moix, Mañana.
A l’altre extrem se situa Corrandes d’exili, l’himne a la dignitat i a l’enyorança del poeta Pere Quart, obligat a exiliar-se per salvar la pell i l’ànima del règim franquista. Evitant qualsevol referència a la política en el preàmbul que donés especial solemnitat a les paraules del poeta del Vallès, la lírica dels versos queda diluïda en l’exuberància de la interpretació de la cantant, a cops de peu i amb la mà alçada, només acompanyada del violoncel de Pich.
Ara bé, la senzillesa de-estar-por-casa que exhibeix entre cançó i cançó – ara es treu les sabates, ara busca el pinganillo per terra – serveix de descans d’un repertori intens que apel·la a l’amor, al desamor, a la dignitat i a la pèrdua amb la veu flamencament esfilagarsada de la cantant. Sense un gruix de temes propis que hagin arribat a l’alçada de mites de la cançó aposta per interpretar els grans de la música com Asa branca, de Luiz Gonzaga (encara que Sílvia va citar la versió d’Elis Regina amb Hermeto Pascoal); Hallellujah, de Leonard Cohen; o Estrella, d’Enrique Morente.
El seu fort és transmetre emocions. Ella mateixa ho admet quan explica que li van caldre tres anys per canalitzar la tragèdia dels desnonaments a No hay tanto pan, banda sonora de la pel·lícula Cerca de tu casa, cançó de la nit que accepta millor l’adjectiu de protesta i que la cantant va acabar amb un gran silenci, clavada a la cadira, mentre el públic aplaudia dempeus encara amb la lletra de la cançó ressonant per dins: «te roban y te gritan y lo que no tienes también te lo quitan».
“Als Goya, la vaig cantar davant del rei, dels ministres i dels empresaris. I, durant l’actuació, per un moment, vaig pensar que canviarien les coses, però no”, diu capcota la cantant. D’aquella gala en va treure un premi a la millor cançó per Ai ai ai, un tema que dóna un toc desenfadat al recital i que, reconeix, va compondre en una tarda perquè el pressupost del film no es podia permetre incloure una cançó de Shakira, tal com estava previst.
La nit culmina amb una oda a les arrels de cantant, filla de Palafrugell i d’ascendència gallega. Un conjunt de tradicionals gallegues obren pas a Vestida de nit, l’havanera escrita pels seus pares, els músics d’havaneres Càstor Pérez i la Glòria Cruz i gravada per primer cop aquest any.
Al cap de dues hores de recital, la remor de la corda, la veu dolça i trencada i el ritme suau de l’havanera, porta el Tívoli a Calella, un dia de mar tranquil·la i de lluna minvant, que brilla amb la llum genuïna d’una Sílvia Pérez Cruz que sap vestir la foscor.
Autores de este artículo
Redacció Qualsevol Nit
Dani Alvarez
Bolerista y fotógrafo. Como fotógrafo, especializado en fotografía de espectáculos. Dentro de la fotografía de espectáculos, especializado en jazz. Dentro del jazz, especializado en músicos que piensan. Trabajo poco, la verdad.
