Antonio Carmona y familia agrupa cinc generacions dels músics Habichuela. En aquest concert a la Barts, dins la serie flamenca De Cajón!, de la 53 Voll Damm Festival de Jazz de Barcelona Carmona començà dient: “Siempre da un poco de vértigo tanto público, pero juro ofrecer la mejor versión de mí”. Una lliçó d’humilitat i una mostra genuïna que, segons com, pot sobtar donada una trajectòria musical tan exitosa i consagrada com la seva.
Des de la fundació de Ketama, a principis dels 80, fins ara Carmona ha perdut amics que l’inspiraven a ell i a tota una generació. El que no ha abandonat, però, és el sentiment pur i honest, l’esperit gitano que el fa cantar amb una passió elegant i visceral. Celebrem que sempre s’hagi pogut reinventar artísticament i, al mateix temps, la seva contribució essencial en la música i la cultura espanyoles sent un dels pioners de l’anomenat Nou Flamenco.
El camí per esdevenir Antonio Carmona
Antonio Carmona no és d’aquells artistes que fan una hora tard als concerts. Ell i la seva família van començar puntuals i entonant Vengo Venenoso – single que es va integrar al seu primer àlbum en solitari (2006). Li va sortir una veu trencada, de les que fan vibrar i ens encenen la flama, virtuts que fan que el públic la pugui sentir propera, com a casa, i reconèixer-la a cegues.
De seguida, Carmona va acompanyar la veu amb el cos. És un artista nat i fet per viure damunt els escenaris. Enmig de l’ovació i els afalacs el cantant va contraatacar, de la mà del seu nebot i guitarrista Juan Carmona Jr., amb Mencanta (Obras son amores, 2017). Quan s’apropava el final de la peça va pronunciar “Y el flamenco tiene un nombre, Juan Carmona te llamas” mentre, emocionat, mirava cap al cel per honorar el seu pare, Juan Carmona ‘Habichuela’.
Malgrat l’excitació i l’energia trepidant que es respirava a l’ambient, un detall com el canvi en la il·luminació que va passar d’un to cítric a una tonalitat lila, inconscientment generà una atmosfera càlida i íntima. Aquesta va anar compassada de la mítica cançó d’Antonio Vega Se dejaba llevar.
L’etapa inicial del concert va acabar de la manera en què començà: viatjant de nou als orígens de la seva carrera com a solista amb el tema Para que tú no llores así. Una col·laboració amb l’Alejandro Sanz, qui no només esdevindria company de professió, sinó de vida.
Un temple de tendresa
L’admiració que sent el públic per l’Antonio és compartida: la família Carmona, – la seva filla, Marina, i els seus nebots, Carlos (net de El Pescaílla) Lucas (fill del Juan Carmona ‘El Camborio’) i Juan – que l’acompanya en aquesta gira, també l’adora.
Només va fer falta veure com pare i filla interpretaven un tema junts i la manera en què creaven una complicitat, un temple de tendresa, una conversa sense que fos necessari dir-se res per entendre’s.
Acte seguit, el Castellano, que bueno baila usted, el qual rendeix homenatge a en Benny More, va fer que tots els assistents expulsessin les seves vergonyes i s’aixequessin de la cadira per ballar. Finalment, va arribar un dels moments més emotius del concert: Carmona es va fer seva Aquellas pequeñas cosas de Serrat, que qualificà de mestre, i el solo del teclista Félix Estevez ens va acabar d’enlluernar. Després que l’Antonio Montoya (a la percussió) i el Carmona unissin les seves veus harmonioses, el repertori que seguia sonant ens va fer rememorar els hits Miénteme i Camino el Monte dels darrers anys de Ketama.
“Ahora que estamos tan agustito”
En un salt en el temps ens vam plantar un altre cop a l’actualitat i amb l’entrada triomfal de les guitarres vam intuir la melodia de Me maten. Una cançó que crea comunitat i ens transporta a la sobretaula flamenca dels diumenges.
Un cop la Marina Carmona va prendre el protagonisme amb el seu Ne me quitte pas tan aclamat per l’audiència, el seu pare anuncià que es retiraven amb un mig somriure i això és el que el va delatar. Al cap de pocs minuts – la gent, a l’expectativa, mantenia la mirada fixe en l’escenari – van tornar a aparèixer amb el mític No estamos lokos. No deixa de ser sorprenent com aquest tema, de generació en generació, transmet una vitalitat i un esperit festiu i de germanor que mai no es desvirtua.
El Ahora que estamos tan agustito, tan agustito, tan agustito, tú ves… va tancar l’espectacle d’una forma èpica. Va ser un comiat dolç i encisador que cap de nosaltres volia que arribés, però que per llei de vida, tot i estar “tan agustito”, no podíem evitar.
Autores de este artículo
Raquel Ashby
Marina Tomàs
Tiene mucho de aventura la fotografía. Supongo que por eso me gusta. Y, aunque parezca un poco contradictorio, me proporciona un lugar en el mundo, un techo, un refugio. Y eso, para alguien de naturaleza más bien soñadora como yo, no está nada mal.
