A vegades el millor és parar-se en sec i escoltar. Per això de tant en tant demanem als músics que s’expressin i que ens expliquin la seva història per ells mateixos. Sense guió, sense preguntes. Simplement els donem espai i ells parlen. Avui és el torn de Guillem Caballero de Chaqueta de Chándal, que juntament amb la Natalia Brovedanni i l’Alfonso “Pocho” Méndez, acaben de presentar el seu àlbum debut ‘Gimnasia Menor’.
-Estira’t bé els leotards Guillem, que els plecs als turmells fan lleig!
I jo me’ls estirava per enèssima vegada, abduït totalment per una mescla –que sorprenentment recordo– de nervis, pànic escènic i el germen del que acabaria esdevenint el meu complex Alfa. Als pocs minuts sortíem totes les companyes de la classe dels Cargols a l’escenari, disfressades i en el rigorós ordre en què en Jaume Sisa enumera els personatges a la cançó Qualsevol Nit pot sortir el Sol, que sonava altíssima. Jo era Moby Dick, el catxalot. Un catxalot amb cames com filferros. Em moria de vergonya, i així tants altres cops de llavors ençà: vestint pantalons, duent banyador, copsant que el maillot no se m’ajusta, despullat davant d’algú.
-Súbete las mallas Guille, que los pliegues esos de los tobillos son horrendos!
Això m’ho diu l’Alfonso, el Pocho, mentre gravem el primer videoclip de la banda que tenim els dos juntament amb la Natalia, Chaqueta de Chándal, farà un mes. Han passat poc més de 32 anys des d’aquella festa de final de curs de l’escola, vaig disfressat de cortesà del segle XVIII (de catxalot realment) i la forma i el volum de les meves cames em segueixen acomplexant.
Penso en que em tornaré a trobar de sobte amb aquella mescla de sensacions que em va estrènyer fa tant de temps, però descobreixo que aquest cop passa una altra cosa: ric àmpliament, li trec ferro, faig broma. Em sento còmode, m’és ben igual, m’ho passo enormement bé.
Per a mi Chaqueta de Chándal en part vol dir això: vèncer la por al ridícul. Quan vam engegar el grup farà tres anys jo no volia sortir del local d’assaig, fer-ho significava tornar a convertir-me en Moby Dick. Estava segur allà dins, tocant únicament per a nosaltres. Abans que muntéssim aquesta banda ho he fet en moltes d’altres, això d’esdevenir catxalot, però sempre ha estat en un segon pla, i aquest cop era diferent.
La Natalia i el Pocho, naturalment, em van encoratjar a fer-ho. I crec que difícilment això podria haver passat amb ningú altre. Aquest és un motiu més de tots els que tinc per a estimar-les tant, i també quelcom del qual sentir-me’n orgullós.
I hem tret un disc, i a nosaltres prou que ens agrada, i ens encantaria que l’escoltéssiu. I hem fet i farem concerts, i ens encantaria que vinguéssiu. I potser seran un desastre, o potser no, però passi el que passi tot estarà bé perquè ho farem juntes.
I les meves cames seguiran sent els filferros del catxalot. I què.
Autores de este artículo
