Fa 5 anys que ens va deixar Chuck Berry, morí el 18 de març del 2017. En un dia com avui celebrem el llegat musical d’una figura que ‘The Rock and Roll Hall of Fame’ presenta com: “(…) el que més s’apropa com cap altre individu a aplegar les peces essencials del rock and roll”.
El nom complet de Berry, el tercer de sis germans, és Charles Edward Anderson Berry i va néixer a St. Louis (Missouri) el 18 d’octubre del 1926 en el si d’una família de classe treballadora. La seva mare era professora i el seu pare es dedicava a la construcció i a la vida espiritual.
Berry va estudiar a la Summer High School, la primera escola de secundària per afroamericans en la qual també es van formar Tina Turner, Arthur Ashe, Grace Bumbry i Dick Gregori, entre altres.
Influït pels gèneres com el boogie-woogie, el blues i el swing, ja des de petit destacava per la seva qualitat autodidacta, en tant que va aprendre a tocar la guitarra amb el suport del llibre Nick Manoloff’s Guitar Book of Chords.
El 1944, en un viatge amb els seus amics a Kansas City, el van arrestar per robar i fou condemnat a 10 anys de presó al reformatori juvenil d’Algoa, prop de Jefferson City (Missouri), on va perfeccionar la seva tècnica de guitarra i formà un grup de cant, a més d’entretenir-se jugant a boxa. Després de 3 anys va ser posat en llibertat i uns mesos més tard va conèixer a la Themetta Suggs, la dona amb la qual tingué quatre fills i compartí la vida.
A principis de l’any 53, havent passat per feines com la de conserge, fotògraf, estilista i fuster, es va llançar de cap a la seva carrera artística. Tant és així que es va unir a la banda Sir John Trio i, amb el temps, aquesta es reanomenà Chuck Berry Combo. El que els feia diferents de la resta dels grups era que el R&B i el country que tocaven atreia a tot tipus de públic.
Sense més dilacions, commemorem la seva contribució a la cultura del Rock and Roll. Gràcies als quatre hits, entre molts, que escoltaràs ara i als reconeixements internacionals que ha rebut com, per exemple, el Premi Polar (2014) –equival al Premi Nobel de la música–, se’l considera un dels pioners d’aquest gènere. Comencem a caminar per la seva obra en vida, som-hi!
1. Roll Over Beethoven (1956), Rock, Rock, Rock
El 1955 Chuck Berry, gràcies a en Muddy Waters, una llegenda del Blues de l’època que conegué a Chicago (Illinois), es va topar amb en Leonard Chess de la discogràfica Chess Records, qui el va fitxar sense pensar-s’ho. Un cop va aconseguir arribar al top 10 de les llistes de Rhythm and Blues amb temes com Maybellene i d’altres, Roll Over Beethoven va ascendir al número 29.
Berry va fer néixer la composició arrel que la seva germana Lucy volgués monopolitzar el piano de la família per tocar música clàssica, al temps que ell pretenia usar-lo perquè sonés música popular. La crítica també ha manifestat, al llarg dels anys, que Roll Over Beethoven descrivia com el Rock’n’Roll dominava l’escena musical a Estats Units, la qual cosa deixà al marge els compositors clàssics. Tot i que el rock s’estengué per totes les capes socials, molts el titllaven de ser una moda.
Una curiositat és que els Beatles, grup que Berry admirava profundament per la seva qualitat de genis, el 63, durant la segona sessió d’estudi del seu disc With The Beatles, gravaren fins a cinc vegades el track que, segons la revista Rolling Stone, manté la posició 97 al rànquing de les “500 Millors Cançons De La Història”.
2. Rock and Roll Music (1957), One Dozen Berrys
Rock and Roll Music rendeix homenatge al gènere, alhora que plasma la fidelitat, el respecte i la passió que Berry sentia envers el rock. Com digué John Lennon: “Si intentes donar al Rock and Roll un altre nom, podries anomenar-lo ‘Chuck Berry’”.
Tant els Beatles com The Beach Boys van versionar el track, cosa que evidencia la influència de Berry ja no tan sols en la història de la música, sinó en l’atmosfera creativa de grups que vingueren després d’ell. A més, les coetànies de l’artista –entre les quals subratllem els noms de Tina Turner i Etta James– van interpretar-la dalt de l’escenari com a convidades especials.
Allò que recità Berry en el seu moment, “Jo em desvivia pel Rock and Roll i havia de crear alguna cosa que em fes encertar la tecla sens cap dubte”, és clar que ho va complir i passà d’estar en procés d’esdevenir una llegenda a encarnar-la en cos i ànima.
3. Johnny B. Goode (1958), Chuck Berry Is on Top
Johnny B. Goode tracta d’un nen que viu a Lousiana, a la vora de Nova Orleans, que mai aprengué a llegir ni a escriure, però destacava pel seu talent a l’hora de tocar la guitarra. S’asseia a sota dels arbres frondosos i al costat de les vies del ferrocarril, mentre els vianants el felicitaven i l’elogiaven per com interpretava les melodies. La seva mare li repetia que, en un dia no gaire llunyà, la gent recorreria milers de quilòmetres per veure’l actuar i els rètols anunciarien el seu espectacle amb lletres ben lluents.
Diverses fonts coincideixen amb que aquest infant, el somni del qual era esdevenir un gran músic, representa el propi Chuck Berry. Per tant, podríem dir que la cançó beu d’una naturalesa autobiogràfica força potent, encara que certs aspectes no es corresponguin amb la realitat, com ara que Berry fos analfabet. De fet, ell sobresortia per les seves habilitats escolars. El personatge que el va inspirar per titular la peça d’aquesta manera fou ni més ni menys que en Johnnie Johnson, el pianista de la seva banda original Sir John Trio.
Qualificat com el primer hit que aborda l’assoliment de l’èxit en la indústria musical –i, en concret, del Rock’n’Roll–, aquest va significar un abans i un després per estrelles que aspiraven a convertir-s’hi, com Bruce Springsteen, Keith Richards o Jimi Hendrix.
4. You Never Can Tell (1964), St Louis to Liverpool
You Never Can Tell forma part de la banda sonora de la mítica pel·lícula d’en Quentin Tarantino, Pulp Fiction. El Vincent Vega (John Travolta) i la Mia Wallace (Uma Thurman) protagonitzen el ball icònic del concurs de twist al Jack Rabbit Slim’s Restaurant al ritme de Chuck Berry, escena inesborrable de la memòria col·lectiva i cinematogràfica.
El tema, on hi predominen el saxo i el piano, el va escriure quan fou empresonat i es va produir després que el deixessin en llibertat el 1963. Aquest parla sobre una boda entre adolescents que acaba sent un matrimoni feliç, al contrari del que pensarien els oients, els quals potser no hi apostarien. És per això que al final de cada estrofa l’intèrpret remarca: “C’est la vie say the old folks / It goes to show you never can tell”. El vers anterior transmet una visió d’una generació més adulta, tret que equilibra i fa tocar de peus a terra l’amor intens de la joventut.
I és que Chuck Berry, tal i com el seu característic “duck walk” que va marcar bona part de la dècada dels 60 i sorgí accidentalment quan intentava treure’s les arrugues dels pantalons mudats que duia, és etern i el recordarem per resistir-se a l’edat, per ser sempre un esperit jove i lliure.
Autora de este artículo
