De Seattle a Clarksville, passant per l’exèrcit. Dels Isley Brothers a la banda de Little Richard fins acabar fundant la seva pròpia Jimi Hendrix Experience. Quan al petit Johnny li va ser negada una guitarra elèctrica com a regal, poc s’imaginaven l’Al Hendrix i la Lucille Jeter que el primer dels seus fills acabaria reescrivint la forma de tocar aquell instrument el qual, aleshores, no es podia permetre. Qui de ben segur va saber veure en Hendrix una revolució molt més que sonora va ser Chas Chandler, baixista dels Animals. El va descobrir tocant en un bar de Nova York, es va convertir en el seu mànager i, el que és més important, el va persuadir per viatjar a Londres, convençut que intimidaria tots els seus guitarristes contemporanis. L’any 1966 Hendrix aterrava a Londres. Woodstock, The experience, l’illa de Wight… la resta ja és història.
Per alguns amants de la discreció, l’elegància i la precisió, aquells espècimens que gaudeixen en silenci d’un concert de Robert Cray —per citar un dels màxims exponents d’aquests tres adjectius—, el nom de Jimi Hendrix genera un justificable sentiment de rebuig. Per aquests, el gran problema amb Hendrix ha estat que les seves innovacions en la posada en escena han llegat unes pràctiques emulades fins a l’avorriment per tota classe de fanfarrons aspirants a estrella de rock. Qualsevol jam session de barri és plena d’aspirants tocant amb la guitarra per sobre l’espatlla, rosegant les cordes amb les dents o engrandint l’ego amb nivells massa elevats de distorsió. Però l’hàbit no fa el monjo. Hendrix no era només malabars sobre l’escenari.
Els rànquing dels millors guitarristes de tots els temps, com la llista dels 100 millors guitarristes publicada per la revista ‘Rolling Stone’, acostumen a situar-lo en el número 1, normalment seguit per Eric Clapton i Jimmy Page. Podem estar d’acord o no amb aquests rànquing, però el fet que guitarristes com Al Di Meola o Paco de Lucia ni tan sols hi apareguin ens fa reflexionar sobre si la valoració de les habilitats de Hendrix s’ha vist afavorida per la mitificació de la seva figura, obviant grans mestres i peces de guitarra contemporanis. Podríem afirmar que el reconegut jurat de Rolling Stone no ha escoltat mai Mediterranean Sun Dance?
Però el cert és que Jimi Hendrix no era només tècnica: no era tan sols un professional de la guitarra amb un domini precís de l’eina de treball; el de Seattle va ser un creatiu, un veritable innovador que va saber esprémer totes les possibilitats que l’instrument oferia més enllà dels sons que la guitarra en si mateixa estava pensada per generar. L’ús dels pedals, la distorsió, combinats amb la gran capacitat d’entendre com emprar els molests sons d’acomplament entre l’equip d’amplificació sonora i la guitarra van portar-lo a saber dotar de tot el significat possible a la suma de substantiu més adjectiu que conforma el binomi «guitarra elèctrica».
Tot i això, és inevitable plantejar-se què hagués passat si Hendrix no hagués mort un 18 de setembre com avui de 1970, si bé una mala connexió amb el públic, les exigències del mercat o una poca adaptació als nous sons l’haurien allunyat de l’interès discogràfic. El seu talent hauria estat igualment reconegut o hauria caigut en aquella mena de reconeixement sibarita i elitista que acompanya a músics com JJ Cale? Què hauria passat si hagués estat, per exemple, Mark Knopfler qui en acabar de publicar el directe Alchemy o Brothers in Arms ens hagués deixat? Seria també benefactor d’aquesta mitificació que la mort sembla brindar? També veuríem el seu rostre estampat a tota mena de samarretes, pòsters i marxandatge inundant les botigues de souvenirs del londinenc Candem Town? Són qüestions amb què ens agrada fer volar la imaginació, però que mai podrem resoldre.
Sovint sembla que Jimi Hendrix ha esdevingut més popular per l’àuria que envolta el fet de formar part d’aquest —massa vegades glorificat— club dels 27, que per la seva efímera trajectòria artística. Si en aquest article buscaves un redundant repàs de la vida i, sobretot, mort de Johnny Allen Hendrix que apuntalés la filosofia del malentès Carpe Diem, Tempus Fugit o l’equivalent anglosaxó i tiktoker You Only Live Once (YOLO) per una mera justificació del consum de psicotròpics… sentim haver-te decebut. En aquestes línies preferiríem relatar quin àlbum hauria estrenat Hendrix en un, tan convuls, any 2020.
Aquí acaba aquest breu record, sense detalls morbosos, sense testimonis de dubtosa veracitat, evitant, de totes totes, emboirar el llegat d’un gran creador afavorint la mitificació del que hauria de ser el moment més íntim i respectable de la vida d’un ésser: la seva mort.
Això sí, ens prendrem la llicència d’endolcir el record i acabar contemplant com un dels seus grans èxits ha esdevingut, en certa manera, una poètica obra d’art autobiogràfica que ens permet recordar el geni d’un home en un epitafi que resulta etern: Fly on Little Wing.
Autores de este artículo
Savina Muros
Pol Segarra
Escric com parlo, però parlo més que escric. Barcelona, la música i conèixer la gent que les fa possibles són les meves aficions preferides. Natiu digital que adora la música en format físic. En els meus millors somnis soc membre de The Band i no existeixen els smartphones.
