Aparquem davant de Catalunya Ràdio i Xarim Aresté ja ens espera assegut fumant tabac de liar amb la guitarra al costat. Mentre caminem, amb un parlar tranquil ens explica que acabava de sortir dels estudis de tocar unes quantes cançons del seu últim treball, Groc (Bankrobber, 2018). El músic transmet espiritualitat i calma, és d’aquelles persones que ve de gust escoltar i que s’ho qüestiona absolutament tot. Seiem a una plaça i després d’ensenyar-nos la guitarra, sense saber massa com acabem parlant sobre karma, poesia, idiomes romànics i prehistòria. La conversa acaba amb la frase del Xarim “i aquí estem encara, lluitant contra el puto imperi!».
En altres ocasions has explicat que les cançons surten de l’estómac, no del cap…
Sí, crec que si vols fer de l’art un acte de transmutació, no pots deixar que governi la ment, ha de sortir d’un altre lloc generador. La ment no és generadora.
I quines sensacions t’han fet escriure les cançons de Groc? Un disc reivindicatiu, lligat al difícil moment polític que vivim des de fa temps.
En aquest cas em vaig connectar amb un patiment atàvic, amb un patiment que no era meu. Observant el que passava se’m removien coses com de la família, entrava en contacte amb frustracions del meu avi i d’aquestes generacions passades que havíem heretat nosaltres. Com una falta de dignitat pròpia que ells havien naturalitzat. Sento que la meva generació ha crescut en aquest pòsit de dolor que no sabem exactament d’on ve. És una qüestió més emocional que política, no es tracta de rancor, és una qüestió més aviat d’expressió. Hi ha molt de dolor però hi ha algunes parts còmiques i tot. Suposo que el que volia fer era treure pes a aquest dolor i dotar-nos de poder, que nosaltres som capaços de transmutar aquestes emocions, i ho estem fent de fet.
Llavors, ets optimista?
Sí. Bé optimista, jo crec que el dolor és etern, crec que ningú ens traurà mai el dolor. Quan Catalunya sigui independent, que ho serà, no sé si d’aquí a cinc anys, deu o vint-i-cinc, hi haurà un dolor nou, el dolor de ser independents. Com quan tens un fill, que de sobte tens el dolor nou de tenir un fill. Hi ha una alegria, però també hi ha un dolor implícit que abans no tenies i que va canviant a mesura que tu evoluciones. Crec que la clau no està en esforçar-se per treure’ns el dolor de sobre, la cosa és saber gestionar-lo, saber conviure amb el dolor perquè no marxarà mai. En canvi la felicitat oscil·la, no la pots abraçar per sempre. El dolor sí.
Al tema Querida España podem conèixer la teva opinió sobre una de les parts, l’estat espanyol…
Bé, no parlo tant de l’estat sinó de la vida intel·ligent espanyola, perquè n’hi ha. M’estava dirigint a aquesta vida intel·ligent com ‘ei tius!’, demanant empatia, demanant inclús empatia amb els meus propis errors, com jo intento tenir empatia amb els errors dels altres.
I pel que fa a l’altra banda, que en penses de com s’està gestionant el problema polític des de Catalunya?
Per una banda em surt un respecte gegant pels polítics, perquè jo no sé fins on arribaria per defensar una idea si em poses a l’equació a la meva família, per exemple. En aquest sentit respecto qualsevol opció, però per altra banda, entenent que no és fàcil ser polític, com tampoc és fàcil ser ciutadà, ara mateix em sento molt més orgullós dels ciutadans que dels polítics. Sento com que ha evolucionat molt més la consciència ciutadana que la consciència política, i ho trobo molt positiu. Llavors més que criticar els polítics seguiré elogiant a la gent.
És com una sensació que des del principi som la gent la que estem arrossegant els polítics…
Sí, exacte. Penso que si els polítics no aconsegueixen cristal·litzar això, serà el seu problema perquè els hi passarà per sobre. I pel que fa a aquesta cosa amb Espanya, que jo encara ara sento l’himne espanyol i em cago a sobre, com el meu avi es cagava a sobre igual… Les pròximes generacions no tindran aquest pòsit. Hauran oblidat aquest dolor que la nostra generació té, un dolor passat. Si ho fem bé els que vindran després ja no heretaran aquest dolor, serà molt més net tot plegat.
Jo vaig començar a tocar perquè estava enfadat i llavors per mi aquesta ràbia formava part de la música.
Ja n’hi ha prou de política, parlem de música. Escoltant Lladregots (Chesapik, 2013)i ara Groc o Polinèsies (Bankrobber, 2017) te n’adones que tot i que l’essència és la mateixa, les maneres de dir les coses han canviat. Cap a on creus que està evolucionant la teva música?
En realitat no m’ha donat temps d’evolucionar una merda (riu). Crec que el més evident de la meva evolució és a nivell tecnològic, és amb les formes, però com deies, en l’essència, crec que puc tocar una cançó que vaig fer fa temps i una que he fet avui i les puc portar al mateix lloc. No sé massa cap a on va la meva música, el que sí que sé és que cada cop em sento més lluny del rock, la qual cosa em fa molta il·lusió. Perquè no he anat mai cap al rock, sempre he vingut d’allà, i de sobte, ara em veig amb més eines per poder, des del rock possiblement, moure’m cap a altres llocs. Per començar m’he comprat una caixa de ritmes i un sintetitzador, i he pensat que igual si tinc instruments moderns, puc fer música moderna (riu). Perquè sempre he sentit que la guitarra elèctrica al final és un instrument com la viola de gamba, de segles pretèrits que ja no té massa res a aportar. No hi ha cap mena de subversió amb una guitarra elèctrica ara mateix. Una caixa de ritmes és més subversiva de sobte. Quan veig xavals rapejant, hi veig una cultura contemporània que no és la meva però que és molt inspiradora per mi.
Vas començar fent punk. Com t’ha influït o et segueix influint aquest estil i en definitiva aquesta actitud?
N’he sigut conscient ara d’això, ara he sabut fins a quin punt va ser important aquesta manera de començar. Jo vaig començar a tocar perquè estava enfadat i llavors per mi aquesta ràbia formava part de la música. Per mi tocar amb la guitarra era un acte físic, acabava amb les ungles trencades, sagnant i suat. Aquesta era l’experiència de la música, no era una altra. Després he anat a altres mons, però sempre partint d’aquest lloc que els flamencos en diuen tronios, suposo. No sé si deu ser això.
la música ja em dona un tema, la música em dona coses de per si que he d'obeir. En canvi, la poesia és molt més infinita en aquest sentit. No és relativa a ningú més que a si mateixa. La poesia per mi és el gènere més elevat.
Has fet gires i concerts completament sol, amb la teva banda, amb grups com Sopa de Cabra, Sanjosex, Maika Makovski, etc. Ara mateix què et ve de gust fer?
Ara el que estic fent és tocar amb la meva banda i no estic fent música amb ningú més. Però mai m’he tancat, perquè tocant altres músiques amb altra gent i compartint universos és de la manera que més he après. El més bonic de tot és quan trobes un mestre, quan amb algú que respectes pots trobar un llenguatge comú i mirar-te de tu a tu, això és el més bonic de la música, és una passada. Així és com he après amb tota aquesta gent que comentaves. Però també és veritat que ara amb la banda estem en un moment molt guapo. Aquest últim any hem picat molta pedra i estem en un punt que no havíem estat abans, amb molta il·lusió per part de tots. Ara mateix la meva prioritat és aquesta, perquè ha sigut natural.
Als teus concerts, a més dels discos, també hi podem trobar un llibre de poesia, Catacumba umbilical. Com va néixer aquest projecte?
Això va néixer a partir de la mateixa editorial. Tinc una gran amistat amb ells i em van dir ‘tiu, tu has de fer un llibre de poemes’ i els hi vaig dir ‘no’ i ells ‘sí’, i jo ‘no’, i al final em van dir ‘bé, d’aquí a un any me l’entregues, tranquil’. I a partir d’aquí jo vaig anar fent i va sortir. Va ser molt natural, jo no m’hauria plantejat mai fer-ho, però ara n’estic fent un altre. Em va fer molta il·lusió fer aquest llibre i per mi va ser molt útil. M’he adonat de la importància que tenen les lletres en la música, que sempre havia estat per mi una cosa molt espontània a la que no hi havia donat gaire bola i cada cop veig més que el poder de la paraula és immens.
Quan tens davant el full en blanc i et disposes a escriure, et planteges abans si serà per una cançó o per un poema?
Per mi no tenen res a veure. Tot i que està fet per les mateixes lleis, amb un ritme, una vibració, un color, una textura… No els encaro de la mateixa manera. Perquè la música ja em dóna un tema, la música em dóna coses de per si que he d’obeir. En canvi, la poesia per mi és molt més infinita en aquest sentit. No és relativa a ningú més que a si mateixa. La poesia per mi és el gènere més elevat.
Més que la música?
Sí. Perquè, un músic que no té una actitud poètica és com un fuster que no té una actitud poètica, és un artesà. Pots ser un artesà de la música, però per ser un artista has de ser un poeta. Per mi és una actitud indispensable en l’art, o fins i tot en el futbol! La poesia fa que un futbolista sigui millor que un altre a ulls de la gent, és molt potent.
Ja per acabar, quina funció o quin paper creus que haurien de tenir els músics en la societat?
Quina gran pregunta, penso molt sobre això. Penso molt sobre què és un artista. Ahir pensava que un artista no és aquell que et diu veritats que tothom sap, un artista és aquell que recorda el que no sabem, recorda les veritats que hem oblidat, aquesta ha de ser la feina de l’artista. I clar, no és un lloc gaire bonic d’entrada, perquè s’han de remoure coses. Si en algun punt no resulta desagradable… malament. Ara vivim en una societat en què la música sembla que només serveixi per envellir o per decorar, de fondo, la utilitzem per a coses…
Que no molesti gaire…
Sí. I no només és la música, parlo de l’art. No puc evitar pensar que hi ha diferents categories. L’art banal que és tan obvi que no remou res i l’art superior, que ens recorda el que hem oblidat, i això es pot recordar a través d’un trauma eh, no té per què ser agradable. O al contrari, pots recordar un trauma teu a través d’una cançó molt bonica.
Autores de este artículo
Nil Boladeras
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
