“Hoy te he visto en tu casa nueva, tu casa llena de vida”. Que aixequi la mà qui hagi tingut aquest vers en bucle. Sí, som molts els que ens vam enamorar de l’estil d’El Último Vecino, un grup que va néixer el 2013 disposat a captar l’atenció de tots aquells que ens sentíem atrets per les influències dels anys vuitanta. Després d’alguns anys d’experimentació i llançaments que s’allunyaven de l’essència inicial del grup, El Último Vecino torna per presentar Juro y Prometo (PIAS, 2022), un disc que arriba per donar-nos una lliçó: Gerard Alegre és capaç de fer que se’ns enganxi qualsevol melodia.
Sé que han tocat a Madrid i pel que he vist a l’Instagram, ha estat un concert inoblidable, tot un èxit. Truco al Gerard i entre riures em disculpo per tallar-li el rotllo, però m’assegura que ja està a casa, digerint el que va viure la nit anterior. Confesso l’enveja que vaig sentir al veure els vídeos del show i em diu que el 7 d’abril tocaran a La [2] d’Apolo.
Parlem sobre la importància de les creacions genuïnes, el bloqueig creatiu i la poca eficàcia de les estratègies planejades –si no ets la Rosalía o el C. Tangana–.
Com ha estat tornar amb un àlbum? Fa més vertigen que llençar un single com has fet durant aquests últims anys?
No em donava més vertigen perquè anava sobre segur. Els últims singles que havia anat traient els havia fet en una època de crisi creativa bastant forta amb una mica de depre. Vull dir, moments vitals en què no estàs gaire bé, però que han durat una mica massa. Les cançons que anava traient m’agradaven, però no m’acabava de sentir identificat del tot. Tenia un bloqueig. No sé com vaig arribar a aquesta situació, en la qual també recordo que em comparava molt amb altres artistes i això és una cosa que mai havia fet. Enveges, sentiments dolents… Vaig aconseguir sortir-hi, no sé com. Molaria saber com perquè podria ajudar a molta gent. I després vaig fer Juro y Prometo, que em va sortir de l’ànima, sense pensar. Això t’ho dic perquè quan l’estava fent vaig sentir que era tan personal i tan meu que ja m’agradava molt. No estava fent cançons perquè agradessin a la gent, però d’alguna manera sabia que agradarien. No en plan vacileo. Per això no tenia vertigen, sentia que estava fent el que havia de fer. Vertigen m’agafaria si hagués tret una cosa amb inseguretat.
Llavors, suposo que sempre passa, però la teva vida personal ha anat molt lligada a la música i al bloqueig creatiu, no?
Sempre, sempre. Jo sempre he fet música com a salvació, com a teràpia. No ho faig expressament, però m’adono que quasi tot el que escric són vivències personals. Són coses que a vegades mola posar per escrit i cantar-les perquè passen a ser més reals i quan els hi poses un nom pots començar a millorar a solucionar problemes.
No estava tan content des d'abans de treure el primer disc
Et volia preguntar quant sents que et representa Juro y Prometo respecte als teus anteriors treballs, però crec que et representa bastant.
Jo crec que em representa el mateix que el primer i el segon disc. Tot el que vaig fer a partir del segon disc fins ara m’agrada, però no em representa del tot. Vaig treure un EP que es deia Primera parte i crec que els temes que hi ha allà em representen una mica més, però els singles separats que vaig treure l’any passat potser representen una part de mi, però una part més d’artista pensant. No sé com dir-ho. Vaig estar pensant en quina estètica li volia donar a tot això. Quins nous ritmes volia utilitzar, quines influències… En canvi, amb aquest disc no. L’he fet de la mateixa manera que vaig fer el primer. Estava contentíssim abans de treure’l. No estava tan content des d’abans de treure el primer.
Què guai.
Sí, perquè el vaig treure sense cap pressió, sense pensar. Simplement fent el que volia fer, ja està.
He notat moltes similituds amb els temes del principi.
M’ho ha dit molta gent. En plan: “gràcies per no continuar amb el que estaves fent”. Hi estic d’acord. Si m’ho arriben a dir fa dos anys, hagués dit que estava innovant. No ho he fet d’aquesta manera perquè cregui que és el que se’m dona bé. He obert l’aixeta –quina ràbia aquesta metàfora–. Imagina’t que tinc una aixeta al costat del coll, l’obro i vomito tota la música. Les he fet així, sense pensar.
Suposo que de manera molt orgànica.
Sí. Total.
Sé que hi ha artistes que s'obsessionen amb el públic perquè a mi m'ha passat
El públic condiciona molt? Hi ha artistes que s’arriben a obsessionar? Perquè a vegades els resultats poden ser poc genuïns.
Sé que hi ha artistes que s’obsessionen amb el públic perquè a mi m’ha passat. És el que et deia. Nostalgia, Qué Caro o Mi Nombre són temes que vaig treure per separat i pensava en el públic i en el que es portava, com una estratègia. Després vaig veure que evidentment no funciona, perquè les estratègies que funcionen són les que fa el Zara, el C. Tangana, la Rosalía o l’H&M, però a un artista underground com jo… Sincerament, penso que és millor fer el que et surti i que passi el que hagi de passar. M’agrada el reconeixement si la feina està ben feta, no la popularitat. És maco voler reconeixement si he fet una cosa amb el cor que crec que m’ajuda i pot ajudar a la gent i de fet, hi ha gent que em diu que en un mal moment li ha anat molt bé escoltar una cançó. Recordo que amb el segon disc un noi em va dir que un dels temes l’estava ajudant a superar la mort del seu germà. Imagina’t. Algú em diu això i penso: què fort.
Al final el públic és inherent a l’obra.
L’art és així, és veritat. Artista, obra i observador. Es necessiten les tres coses.
Recordo veure’t a l’escenari de l’Apolo a un concert amb les Hinds. No sé si te’n recordes.
Òstia, fa molt d’això.
Sí, sí. Recordo flipar molt amb el teu carisma i amb com les cançons que escoltava a casa agafaven el triple de potència en directe. T’he de preguntar com va anar el concert de Radio 3 a Madrid.
Va ser l’òstia Paula –i ara ballo encara millor– (riu). Semblava una broma de bon gust, com si haguessin contractat a molta penya per rodar una escena d’un concert. No m’havia passat mai això. A Llatinoamèrica havia passat alguna vegada, però no amb tanta gent, perquè allà el públic és molt entusiasta però potser arribaven a les 400 persones i a la Riviera vam tocar davant d’unes 2.500. Recordo agafar la pandereta, fer un bailoteo i viure una ovació de mil persones. Va ser guai perquè vam començar amb Tu Casa Nueva, que és el tema més conegut, i la vam tocar en acústic mentre la cantava tothom. Crec que ho hem de fer una altra vegada això de començar així. A la gent se li fa familiar i quan entra la veu es descobreix el pastel.
Tinc curiositat per saber quina és la teva cançó preferida del disc o a quina li tens més carinyo.
A una que es diu Niño Discúlpame.
Wow. Jo no em puc treure del cap Mundo Mágico.
Ai, què bé. Està bastant guai. La vam tocar la segona al concert de Madrid i la penya estava molt on fire.
La Neelam Khan Vela, directora d’algun dels teus videoclips i de projectes de l’Amaia o les Hinds, ha transformat un somni que vas tenir en la portada del teu nou disc. Com ha estat treballar amb ella?
La Neelam és la persona amb qui he tingut una connexió més bèstia en poc temps. Només ens coneixem des de fa un any i mig, però hi ha moments en què estem a casa parlant i ens espantem perquè se’ns acudeixen les mateixes idees. I no ha passat ni una, ni dues ni tres vegades. Els dos creiem que tenim una telepatia estranya. De fet, jo li he proposat matrimoni a nivell artístic i ella m’ha dit que sí, que perfecte. A més, des de petits els dos tenim la il·lusió de fer una peli.
Si us plau.
Sí, sí. L’hem de fer junts. Quan tinguem temps la fem.
Quines ganes.
I em faràs una entrevista?
Tant de bo!
Autora de este artículo
