Un dels llançaments més sonats de la setmana passada va ser el single de C. Tangana, Tú me dejaste de querer. En poques hores tothom l’havia sentit: més de 1,6 milions de reproduccions en un sol dia. Tot un rècord. Al meu voltant a tothom li va agradar. A mi també. Sovint em descobreixo cantant-ne la tornada. Per a molts, el secret de la cançó està en el diàleg que estableix amb la tradició. Així ho explicitava l’actriu i poeta Juana Dolores:
lo de @c_tangana es previsiblemente muy guay en forma, concepto y sentido; puede molar más o menos, le puede salir mejor o peor, pero es uno de los pocos artistas españoles que está dialogando con su tradición, la española, que es rica y maravillosa, le joda a quien le joda, viva
— 🛠️💔 JUANA DOLORES 💔🛠️ (@juanadolorex) November 5, 2020
A mi, la relació que els artistes construeixen amb la tradició de la qual beuen sempre m’ha interessat, i a Catalunya són molts el músics que hi dialoguen. A principis dels 2000, per exemple, un dels meus grups preferits era Pomada, que basaven en aquest diàleg la seva proposta. Però és clar, aquí ningú ho fa des del mateix lloc que C. Tangana. Pau Serrasolsas, de Ginestà, arribava a desitjar públicament una versió catalana del raper madrileny.
moltes ganes de que surti un c. tangana català
— Pau Serrasolsas (@pau_ginesta) November 6, 2020
Per mi això no té sentit: el català no té la mateixa capacitat d’infiltrar-se en el mainstream que té el castellà. Parlem d’una llengua minoritària amb dificultats per sobreviure en un context global com ho és el de les xarxes. És una qüestió que preocupa i que últimament s’ha abordat en algunes xerrades que podeu recuperar: la Juana Dolores, la Queency i la Marina Massaguer en una de la Universitat Catalana d’Estiu; i la Claudia Rius en una altra de la Biennal de Pensament, deixen anar una bona colla d’idees per pensar-hi.
En aquest cas, però, el problema és imaginar-se aquesta actualització de la tradició d’una manera literal, mimètica. Com si Los Ángeles de Rosalía no fos ja una recuperació i posada al dia d’un cançoner popular i necessitéssim El Mal Querer per saber de què parlem. Aquesta lectura estreta ens portaria a l’obvietat i a l’estancament. Ens portaria a trencar-nos el cap per unir un 808 amb una gralla i acabar fent el ridícul. Dialogar amb la tradició és molt més que això. Aquests dies, entre el 13 i el 15 de novembre, instrumentistes i cantants es troben per parlar-ne al Centre Artesà Tradicionàrius en el marc del Congrés Nacional de Música d’Arrel.
El periodista Ferran Riera escrivia sobre la trobada en un reportatge molt complet al número 509 de La Directa. El text conté reflexions interessants, com la d’Arnau Obiols: “M’interessa la música tradicional perquè és un bé comú, anònim, immaterial, col·lectiu, en constant transformació, i alhora representa una confrontació entre el passat i el present”. O la de Joana Gomila: “La música tradicional és un mitjà, no un objectiu; és una eina poderosa. Quan la sentim com una peça de museu deixa d’interessar-nos socialment, però si la sentim com un mitjà viu, tot d’una ens hi volem acostar”. Té raó. Ells dos en són bons exemples. Com també ho són molts dels altres entrevistats per Riera. Així com Maria Arnal i Marcel Bagés, Tarta Relena, Marala, Magalí Sare, Gipó, Alexandrae… La llista és llarga i no para de créixer.
El so del disc d’aquests últims, per cert, és en part responsabilitat de Xavi Lloses, un productor, compositor i artista multidisciplinar català increïble. Ell va signar també un dels discos que més em flipen en relació al tema que ens ocupa. Es tracta de Cançonetes per La Bressola. En aquell àlbum s’hi poden trobar cançons del repertori tradicional musicades de manera excepcional; amb percussions del quart membre extraoficial de Nueva Vulcano, Marc Clos; i les veus de Refree i Mazoni, entre d’altres. Però és un disc per a criatures. És a dir, música de segona.
Un dia, en un stories d’Instagram, vaig destacar Un sordo s’ho escoltava de Xalupa, un projecte de la guitarrista Chiara Giani. Qui canta és Sílvia Pérez Cruz. És una meravella. Però l’endemà, hi ha qui em va comentar que havia corregut a escoltar-se’l i havia quedat sorprès de veure que era un disc infantil. De seguida em va disculpar: “Això ho escoltes ara perquè tens fills”.
No és veritat. Parlo de música en majúscules. Si algú no em creu pot comprovar-ho personalment. Ho pot fer aquest mateix divendres, per exemple. Es publica Vega, de Paula Grande i Anna Ferrer, un àlbum de deu cançons inspirades en el cançoner en línia del projecte Càntut, que agrupa tonades del repertori de tradició oral de les comarques gironines. És el segon volum de la col·lecció que van iniciar el 2016 Belda & Sanjosex. Estigueu atents.
Autor de este artículo
