Beyoncé Giselle Knowles, de petita, era tirant a tímida, però, de cop i volta, quan trepitjava l’escenari es transformava en una show-woman. La seva virtut, alhora que la seva passió per cantar, ballar i interpretar, l’han portat a construir una trajectòria musical sòlida i impecable. No seria agosarat equiparar-la al Michael Jackson o a la Tina Turner, donada la seva traça per transcendir en la música i estructurar-ne, al voltant, un esdeveniment cinematogràfic i uns passos de ball identificats per tothom.
D’ençà dels seus treballs discogràfics més recents s’ha brindat de l’art com a expressió política. Per apostar per aquesta via de comunicació transgressora ha hagut de superar fases i, al mateix temps, madurar a nivell creatiu. Les Destiny’s Child, abans sota el nom de Girls Tyme, van prendre part en l’engranatge.
Ara bé, no fou fins l’arribada de The Writing’s On The Wall, el segon àlbum d’estudi, que van assolir l’èxit comercial. Tot i que el disc va inaugurar una nova era creativa en el sentit que el grup va començar a composar i a produir les seves pròpies cançons –Bills, Bills, Bills i Bug a Boo en són exemples–, l’obra no quedà exempta de polèmica. El desembre del 99, LeToya Luckett i LaTavia Roberson van expressar que volien un canvi de mànager, Matthew Knowles. Això va generar una tensió que culminà en l’expulsió d’ambdues cantants, les quals es van assabentar –quan s’estrenà el videoclip de Say My Name– que Michelle Williams i Farrah Franklin les havien substituït. En paral·lel, Franklin, després de sis mesos, aproximadament, d’unir-se al grup el va abandonar o la van fer fora –no se sap quina és la vertadera versió, ja que la paraula d’unes se sosté contra la de l’altra– per faltar a concerts i a actes promocionals.
Així doncs, Destiny’s Child acabà sent una formació de tres i, malgrat els estira i arronsa que es van produir davant de l’opinió pública, The Writing’s On The Wall va portar-los sis nominacions als Premis Grammy. Des de llavors la seva fama només va fer que propagar-se, al temps que el grup es consolidà com un fenomen de la cultura del pop i el R&B dels 2000 en un panorama musical dominat per girl bands.
Ha sonat la claqueta i és l’hora de repassar la colossal i intensa carrera de Queen B i la dels seus inicis com a frontwoman de Destiny’s Child, a través de 5 àlbums i 5 hits que, malgrat acumular anys a les seves esquenes, ningú no ho diria a causa de la seva naturalesa eterna.
Say My Name – The Writing’s On The Wall (27 de juliol, 1999)
Say My Name va marcar un abans i un després sense cap mena de dubte, ja que va fer despuntar la trajectòria de la banda. La història que s’explica és que la noia que truca per telèfon al seu xicot sospita que li posa les banyes. Aquesta desconfiança, però, no la té perquè sí, sinó que ve fundada per unes emocions intermitents i una incertesa que li provoca el que, hipotèticament, sembla estar jugant a dues bandes. Per això, a la tornada, les vocalistes repeteixen que digui el seu nom, que digui que l’estima.
La suor i l’esforç darrere del hit els va compensar amb la rebuda de la crítica musical. A l’edició 43 dels Grammy, el 27 de gener del 2001, Destiny’s Child va guanyar per primera vegada en la categoria de Millor Cançó R&B i Millor Actuació R&B per un Duo o Grup Vocalista.
Rodney Jerkins, el productor, que paral·lelament estava treballant amb The Spice Girls, en una discoteca de Londres va escoltar un estil de música uptempo que li cridà l’atenció, anomenat garage two-step. Aleshores va tenir la pensada de transportar-ho als Estats Units perquè inspirés el Say My Name, tot i que a l’edició definitiva acabà refent el beat tal i com tantes generacions el reconeixem ara.
Independent Women Part I és un himne feminista en tota regla, escrit per l’adaptació cinematogràfica de la sèrie de televisió Charlie’s Angels. Al videoclip oficial, Beyoncé, Kelly Rowland i Michelle Williams es posen a la pell de les protagonistes, interpretades per Drew Barrymore, Cameron Diaz i Lucy Liu, mentre es troben en un camp d’entrenament futurista. El triomf de la cançó i de la pel·lícula van anar de la mà perquè, d’una banda, la primera aconseguí situar-se en la posició 18 de 100 a la llista puntuada per Billboard dels temes més populars de la dècada. De l’altra, Charlie’s Angels generà una pila d’espectadors i de calers.
La lletra celebra les dones independents, lliures, desobedients i fortes, i tots aquests atributs apunten cap a un objectiu comú: l’empoderament femení. I és que podríem arriscar-nos a identificar Independent Women Part I com a predecessora de l’explosiu i franc, Business Woman, de Nathy Peluso.
Crazy In Love, el primer single del seu disc debut que suposà el vol del niu de Destiny’s Child i sonà a la ràdio dels Estats Units el 18 de maig del 2003, esdevingué la prova de foc de cara a la presentació de Beyoncé com a artista solista. Per aquells que tenien les expectatives dubtoses pel que fa a si sabria treure profit del seu potencial artístic, va continuar escalant el cim, mentre gairebé no li donava temps d’assaborir les victòries, als Grammy del 2004, de Millor Àlbum R&B Contemporani, Millor Cançó R&B i Millor Col·laboració de Rap/Cantada, entre altres estatuetes. Sense anar més lluny, Rolling Stone la classificà en el número 3 de les 100 més top de la dècada.
Al Making Of de l’icònic videoclip que va transmetre MTV, Beyoncé revelà que el tema tractava de com una dona madura i creix en un dels camps universals, l’amor. També va afegir que gira al voltant de l’emoció, la fogositat i la qualitat de genuí que una persona sent quan s’adona que s’està enamorant per primer cop. Quan en Rich Harrison i ella acabaren de posar fil a l’agulla, la mateixa Beyoncé li preguntà al Jay-Z si en volia formar part. A partir d’aquí, el duo imparable encadenà hit rere hit. De fet, gràcies a Crazy In Love, en el qual utilitzaren el sample de les trompetes de Are You My Woman (Tell Me So), de The Chi-Lites, que es divulgà durant l’esplendor de la música Motown, la melodia va guanyar en presència i celebritat en comparació amb quan es va difondre el record original.
Irreplaceable és clarament recordada pel seu leitmotiv, “To the left, to the left”. Tot apunta que una noia està demanant a la seva exparella que s’esfumi i es busqui una nova casa. Per això insisteix que empaqueti la seva roba i altres possessions en caixes, a l’esquerra. “No gosis pensar que ets insubstituïble”, remarca Beyoncé.
El tema, que es manté en la línia argumental del segon LP en solitari –aquest fa que conflueixin en un quadre complex i abstracte el desamor, la traïció, la infidelitat, el ressentiment, la venjança, l’orgull i l’autoestima–, el va composar Ne-Yo, comptant amb el suport de més professionals. En un principi estava plantejada de manera que bevia de referents country com Shania Twain i Faith Hill, però al resultat final hi van incloure uns arranjaments vocals i instrumentals que la convertiren en una balada mid-tempo amb influències poperes i del R&B.
El track va estar a punt de no incorporar-se al projecte, ja que trencava amb la pretensió rere la qual florí l’àlbum. Aquesta responia al desig que el punxessin a les discoteques i que la gent, inevitablement, reaccionés ballant i movent el cos seguint el compàs. Per sort, es va sumar a l’obra i calà, en l’imaginari col·lectiu, la imatge d’una dona que preserva la seva dignitat i protegeix el seu amor propi davant d’un desengany que, en lloc de sotmetre-la, l’allibera.
Single Ladies (Put a Ring on It) és d’aquelles composicions que romandran en la memòria no solament pels seus lyrics enganxosos, sinó també per l’emblemàtica coreografia del videoclip, gravat en blanc i negre per Jake Nava, en la qual es mostren dues ballarines –al bell mig s’hi troba Beyoncé– coordinades a la perfecció. Per fer-ne cinc cèntims, la lletra reflexiona sobre la por al compromís dels homes.
La coreografia, va admetre l’estrella, li resultà difícil a l’hora d’interpretar-la. Fins i tot confessà que havia estat de les rutines de dansa més complicades a les quals s’havia enfrontat, perquè va suposar tres mesos d’assajos i, un cop al plató, es diu que van estar 12 hores filmant. El nucli del repte es manifestava en la realitat que el director gravà un pla seqüència i, per tant, qualsevol error implicava repetir l’escena de dalt a baix. La inspiració va sorgir d’un ball del 1969 batejat com a Mexican Breakfast, l’autor del qual fou Bob Fosse –conegut per haver estat el cap dels llegendaris musicals de Broadway Chicago, All That Jazz, Sweet Charity, i la pel·lícula del 1972, Cabaret–, que tenia com una de les protagonistes a la seva dona, l’actriu i ballarina, Gwen Verdon.
La publicació del hit mític va anar recolzada per un disc doble en què hi tenia cabuda la Beyoncé propera a la sensibilitat, la ingenuïtat, la tendresa i la dolçor –trets amb els quals se sent interpel·lada abandonant el seu personatge artístic– i l’alter ego escènic de la cantant, el qual personifica una deessa, una diva elèctrica i inaccessible.
Al cap i a la fi, aquesta percepció de Beyoncé que rau a veure-la com una divinitat, com si hagués baixat del cel per crear art i fer història, és generalitzada i per alguna cosa serà: perquè hi ha certes persones, o més aviat genis, escollides al món que, fruit de la perseverança, el carisma, l’ambició i la sort d’estar a l’espai i al temps adequats, mostren la seva llum i la canalitzen per compartir el seu do i il·luminar la seva existència.
Autores de este artículo
