Ens pensem lliures. Ballar enmig de la foscor, envoltats de llum i so, ens dona la sensació de llibertat. Ens pensem lliures perquè podem triar. Però aquesta llibertat només ho és en aparença. A l’escenari principal del Sónar de Nit, el missatge projectat a la pantalla queda gravat a la retina: We aren’t free until everyone is free. Potser és una frase que ja hem vist moltes vegades, però dita aquí, amb aquell volum, en aquell context, ressona d’una altra manera. Puc ser coherent amb el meu pensament i estar aquí igualment? O potser em puc permetre la contradicció… o no es pot? Què faig per ètica, i què faig per ‘performar’ una postura correcta? Cancel·lar és sempre l’opció més radical? O el més radical ara és parlar públicament de les nostres emocions? O hauríem de cremar cotxes i contenidors com a Los Ángeles? O millor la reflexió? O millor cremar-ho tot? Reflexió. Cremar. Emocions. Contradicció.
Aquest any, el Sónar no ha estat només un lloc per evadir-se, sinó per enfrontar-se. Hi ha qui ve només per l’hedonisme d’un festival, és clar. Però una bona part del públic —160.000 assistents, xifres similars a altres anys— hi venen perquè el Sónar és un ecosistema híbrid on conviuen tecnologia, arts visuals, pensament, performance i crítica social. I, per tant, té un públic que aquest any està remogut, amb idees, amb preguntes. Sí, molt bé, som tots molt compromesos i tal. Però quin sentit té donar suport a una empresa quan no estàs d’acord amb la seva estructura econòmica? Però, i què passa amb el contingut i el patrimoni cultural de la mateixa? Però què? Què fem? Com transitem aquesta era en què ens passen tantíssimes coses alhora?
Ràbia i tristesa. Hi ha qui ha cancel·lat la seva participació. D’altres han decidit repensar la seva presència: no fer com si res, però tampoc marxar. Aquestes persones potser pensen que la cultura no es transforma des de fora. Que cal romandre, observar, transformar-la des de dins. Això ha fet molta gent aquest cap de setmana a Barcelona: assistir amb pensament crític, amb el dubte a la mà, amb el cor obert. El festival, així, s’ha tornat un espai per a la contradicció conscient, per mirar-se al mirall i fer-se totes aquestes preguntes incòmodes. Entre instal·lacions, conferències i espectacles, el Sónar ha deixat clar, una vegada més, que el paper de la cultura no és només divertir, sinó també desvetllar.
Des que va saltar la notícia del fons d’inversió KKR, el Sónar ha rebut, amb diferència, més linxament públic que qualsevol dels 80 festivals o empreses que pertanyen al mateix fons. La resta d’esdeveniments, que no tenen aquest component de ser alguna cosa més, han passat de puntetes per la polèmica. Estem parlant d’Elrow Ibiza, carnaval psicodèlic d’eufòria contínua que va començar la setmana passada a una nova macrodiscoteca d’Eivissa amb preus abusius… ningú s’altera. O I Love Reggaeton o Love the 90s, festes en la mateixa línia però encara més multitudinàries: la seva aportació a la cultura és la reproducció d’una playlist nostàlgica de Spotify adornada amb focs, confeti i altres frivolitats; cap remordiment de ningú. Arenal Sound, Brunch Electronik, FIB i altres festivals que no operen com a productes purament comercials han patit algunes cancel·lacions d’artistes, però tot plegat ha quedat en una anècdota sense conseqüències reals.
@elrowofficial Dreams became reality at @[UNVRS] 🥹💖 @Bastian Bux 🙌🏼 #elrow #elrowibiza #elrowunvrs #unvrs #ibiza #island #summer ♬ sonido original - elrowofficial
Sembla que només demanem responsabilitat a allò que identifiquem com a cultura, a allò que ens interpel·la. El workshop ‘Aquelarre Futurista’, ideat per les analistes Berta Segura i Francesca Tur i una de les activitats més potents del Sónar+D d’enguany, va ser un espai de debat col·lectiu on es van verbalitzar, sense maquillatge, els dilemes que moltes persones arrossegaven. Algú preguntava: “És un festival encara connectat amb la cultura local. Per tant, si jo no hi vaig, en què es converteix?”. Una altra deia: “Vinc al Sónar perquè em dona informació, perspectiva, sentit; nodreix la meva feina com a creativa”. Es parlava de permanència com a estratègia diferent a la cancel·lació però amb el mateix objectiu, de cultura arrelada al territori, de pensament crític, de la necessitat d’un espai com Barcelona que actuï com a hub de resistència creativa i ètica. Allà es va esmentar també una de les línies discursives d’aquest any: el concepte de mons per venir, inspirat en el pensament de Viveiros de Castro, no com una utopia naïf, sinó com un compromís actiu de seguir generant espais on imaginar altres maneres de ser, de sentir i de conviure. Tot des de l’arrel, sense caure en una perspectiva antropocèntrica que ens està portant al col·lapse:
Això és el que han fet milers de persones al Sónar aquest any: no fugir del món, sinó pensar-hi millor. I això té potència. Que milers de persones es plantegin coses del seu dia a dia és potent. Que, com a societat, ens preguntem per què les nostres empreses culturals cauen en aquestes mans i per què no està tot més regulat i protegit per l’administració, també. Després de tres dies intensos, no tenim cap resposta, però aquí ens hem fet les millors preguntes. I potser això, precisament això, ja és començar a caminar cap a aquests mons que han de venir.
Autora de este artículo
