En una de les últimes entrevistes que vaig fer, parlant amb la Neus i el Bru, em deien que volien desmarcar-se del so sobreestimulat que actualment s’escolta a tot arreu. Volien tornar a la cosa senzilla, acústica i imperfecta, a la música generada només per les veus i el piano, i que quedés enregistrada en gairebé una sola pressa per uns quants micros d’ambient. Aquest tipus de declaracions són freqüents en entrevistes a formacions musicals, molts cops hi ha una voluntat de sortir de la norma i remar en direcció contrària per diferenciar-se. Vaig pensar, de fet, que tant una tendència (la del so espectacularment definit) com l’altra (la naturalista) eren igual de preponderants en la música actual i que una no existiria sense l’altra. El progrés i la regressió avançaven a l’hora i els oients ens ho escoltàvem. Vaig pensar que si hi havia una tecnologia que es trobés enmig d’aquesta dicotomia, aquesta era la del monitoratge auricular. Si us dic in-ears us sonen alarmes, àngels cantant o el silenci de la ignorància?
Des de finals dels noranta que en els grans concerts s’hi veuen artistes portant aquests auriculars (altrament anomenats pinganillos), connectats a una petaca que se sol aguantar en algun punt de la cintura. Des d’allà, senten la mescla del concert que més els hi convé per fer bé la seva feina. Ells trien què volen sentir més i què menys, fins i tot poden posar-se una mica de soroll ambient que prové d’uns micròfons enfocats cap al públic, perquè no perdin la noció d’estar formant part d’un diàleg amb milers de persones. Aquesta tecnologia reconeixible primer en estadis i platós televisius, fa uns deu anys que s’ha popularitzat també en escenaris no tan grans ni mediàtics. No és tant estrany veure’n a teatres mitjans, centres cívics o sales, encara que com a espectador pràcticament no es percep diferència. L’escenari està més buit de monitors? Sí. Veus els músics més tranquils? Potser també. Aquesta democratització dels in-ears em fa preguntar a músics-amics que tinc molt a l’abast què en pensen.
La primera constatació és que pels cantants és una eina de gran ajuda. Per la Marina Herlop (pianista, compositora i cantant interessantíssima), com que la seva gran por és desafinar, si es posa els aparells sent la seva veu molt més i, per tant, guanya seguretat a l’escenari. De les tres persones amb qui parlo és, sens dubte, la més acèrrima defensora dels auriculars, la música cerebral i complexa que elabora (tant amb el seu projecte com amb el grup Myōboku) seria impossible de portar al directe sense aquesta tecnologia. Diu que “ajuden a millorar la qualitat del concert” i no només perquè ella canti millor sinó perquè portar “la claca” (el tempo de la cançó martellejant tota l’estona), ajuda molt a l’hora de tirar les bases amb els teclats i sàmplers.
Si la Marina n’és fan de fa temps, l’Helena (Ros) de Tarta Relena en veu els pros i els contres. “No hi ha diàleg, sacrifiques la connexió acústica amb el públic, l’emocional la pots viure perquè sí que veus a la gent, però l’auditiva la perds en pro de la seguretat i de sentir la teva veu nítidament.” L’instrument de l’Helena és la veu, amb Tarta canten a cappella i mai els hi han fet falta in-ears perquè no hi ha gaires elements sonors i no cal que la mescla sigui artificial. Però fent de coristes de la Marina Herlop, de Maria Arnal i Marcel Bagés o amb la Transmegacobla ideada per Za!, sí que els han necessitat. Va viure la compra d’aquests auriculars amb la il·lusió de qui es compra una guitarra o un piano, sensació que no havia tingut mai. Havent tastat els dos mons a l’escenari, tria l’equidistància i l’explica així de bé: “Cantar amb in-ears encara que t’aïlli del públic és una experiència guai perquè estàs molt amb tu mateix i és com estar-ho vivint des d’una intimitat que mola. Tant sentir al públic, com sentir-te a tu són dues experiències molt diferents, però molt enriquidores, no vull decantar-me per cap de les dues.”
Estirant el fil, truco a l’Edi Pou, bateria de Za! i Los Sara Fontan perquè sé que ell no ha tingut tan bona experiència amb els pitorros auditius. La música que fa generalment es basa en l’improvisació i en una escolta molt activa del que passa a l’escenari. El cop que els va provar, al primer concert de la Transmegacobla al BAM, no li van fer el pes. “La música que fem és improvisada i et porta a apartar-te del micròfon i llavors els in-ears no ho capten. A mi em fa sentir més fora que dins del concert, potser és la manca de costum, però els que estem acostumats a tocar al local d’assaig amb el volum a tot drap, ens costa. M’agrada que em vibri el cos, no només l’oïda”, comenta l’Edi. Entén que per altres bandes amb un estil més marcat, com per exemple la del seu amic Alfons Serra (Mishima) amb qui comparteix segell (Gandula), els auriculars poden ser de gran ajuda i que pels tècnics de so és un somni no tenir el merder sonor que generen els monitors a l’escenari. Però, per altra banda, sap que “una timbalada no la pots fer amb in-ears, ni tampoc pots intentar fer un concert participatiu en el qual els artistes baixin al públic.”
Escolto amb les orelles aquestes tres vivències sobre l’aparell. No crec que els in-ears canviïn la manera de fer música, més aviat són fruit de l’evolució sonora cap on ha derivat la música en els últims anys. La sobreestimulació d’elements en una cançó, de la qual parlava al principi, es gesta als estudis de gravació, lloc on també es crea un paradigma auditiu que després es vol transportar als concerts, cada vegada amb més exquisidesa. La Marina ho diu clarament: “Els meus temes nous són super-produïts, el mèrit passa a ser que jo els he produït a casa meva i els ensenyo en directe, però no tant que els estigui tocant. És a dir, jo he de tenir una banda de 10 músics per reproduir exactament el que he produït? No.”
Aquesta tendència cap a la sublimació sonora coexisteix amb els concerts de tota la vida, aquells on preval l’energia viva i irregular dels músics. No m’atreveixo a dir que estiguem anant cap a una banda o cap a l’altra perquè com més fort vagin uns a descobrir el futurisme auditiu dels marcians, més pebre li fotran els altres a la tradició i a rescatar les formes ancestrals de la música. Amb tot, quines ganes d’anar a un concert normal, no?
Imagen de portada © Òscar García
Autor de este artículo
