A vegades el millor és parar-se en sec i escoltar. Per això de tant en tant demanem als músics que s’expressin i que ens expliquin la seva història per ells mateixos. Sense guió, sense preguntes. Simplement els donem espai i ells parlen. Aquesta vegada és Vienna, que ens parlen de com el seu camí va començar escribint “Pregària” en un mòbil. Fins a publicar el seu ùltim àlbum, Tot allò que una vesprada morí amb les bicicletes (LCM records).
Quan al 2019 (Arturo) vaig escriure una cançó sense més intenció de reflectir una història que m’hi havia ocorregut. Per a res m’esperava que això poguera dur-nos, a mi i a Pau, a confeccionar tot un univers basat en la realitat més quotidiana. Més a tocar de mà, un univers que ens va espentar a fixar-nos i estimar els rituals més pròxims de la nostra cultura. Casualment, la primera cançó que va nàixer i a què faig referència adés, es va compondre un divendres sant, un dels dos dies de l’any en què el senyor és mort. Això, encara no ho sabíem, ens ajudaria a endinsar-nos amb més força en l’orde dels rituals, de les cerimònies, encara que nosaltres ho portàrem a un terreny més actual, el que ens pertany transmetre com a jóvens del segle XXI.
Pregària fou el germen d’una cosa que encara no n’érem conscients. És clar, alguna cosa hi havia i nosaltres ens esforçàvem per traure-la a la llum de la manera més pura i honesta que podíem. Això va ser a l’abril. A les darreries de setembre d’aquell mateix any, teníem un EP a sota del braç –com aquell que diu- i ens enfrontàvem a la, particularment, crua realitat del mercat musical, cosa per a la qual no hi havíem estat preparats.
Però ens en vam sortir, amb millor o pitjor resultat, és clar. El novembre traiem el primer single, Tourmalet, com vam poder i amb molta il·lusió, sense cap ajut més que els consells d’uns –estimadíssims- amics i la nostra intuïció. Per a quan vam voler traure el segon single, Pregària, el gener de 2020, ja comptàvem amb un equip meravellós, la família de La Cúpula records. En febrer, traiem el disc, Hem trobat un pis per a llogar, fem els nostres tres primers concerts a València, Gandia i Monòver i, com si el destí fora una cosa realment verdadera, arribà la pandèmia.
Com a grup, va suposar una frenada en sec en el sentit dels directes.
Com a grup, va suposar una frenada en sec en el sentit dels directes. En canvi, a nivell personal de composició, vaig acabar de compondre –ja ho tenia avançat- el que serà el nostre primer treball de llarga durada. Què vam fer, doncs, quan vam poder tornar a eixir al carrer? Gravar, gravar i gravar. El juny presentàvem el primer avançament del nou disc, Per uns quants dòlars de més; el setembre el segon: Alacant o el pop d’aquí; i el novembre el tercer: No és tant això.
Aquesta és la nostra curta història que, amb alguna que altra dificultat, ens va portar a presentar Hem trobat un pis per a llogar en un munt de llocs del País Valencià, a fer una “pandegira” i vam agafar aire per al que vindrà que no és poc: el nostre primer LP, Tot allò que una vesprada morí amb les bicicletes. Encara se’m fa estrany quan em recorde segut al llit, gravant amb el mòbil Pregària –que encara no tenia ni nom- per a passar-los-la a Pau i a Pepe, un amic, perquè em digueren si estava bé. I, ara, mira.
Autor de este artículo
