Anna Andreu i Marina Arrufat s’acomiaden dels escenaris amb un públic eufòric

Anna Andreu desprèn pura intensitat damunt de l’escenari. L’artista catalana se submergeix al fons de les emocions de les seves cançons. Des de la pista, es percep l’entrega a cada nota i cada lletra, per formar una textura emocional sincera i precisa. L’esforç titànic troba suport en Marina Arrufat, a la bateria i a la taula de so. La sintonia que hi ha entre les dues és entranyable i magnètica.

A l’inici del concert, la cantant es mostrava calculadora. La seva mirada mesurava amb cautela una sala plena a vessar. Justament va donar el tret de sortida amb La mida, una cançó del darrer àlbum amb el mateix nom que gira al voltant de la mesura per trobar l’equilibri. La veu d’Anna Andreu es movia per un registre agut que trobava un complement sonor en el baix. Marina Arrufat es bellugava i determinava el ritme de cada cançó amb la bateria.

Quan va tocar el torn d’El part, la cantant va començar a deixar-se anar. Els moviments corporals eren més naturals i la veu entonava notes potents que portaven les cançons més enllà de la versió d’estudi. En un moment inesperat, la parella es va aturar i es va congelar entre mirades mútues. La gran connexió entre Anna Andreu i Marina Arrufat dona marge per una bonica improvisació que allarga les cançons i les omple de vitalitat. Aleshores el públic ja va esclatar amb crits i aplaudiments espontanis que omplen els silencis més curts.

La música d’Anna Andreu tal com la coneixem avui dia no existiria sense Marina Arrufat. Abans de tocar Torrent sanguini, la cantant va explicar que va emprendre el seu projecte musical gràcies a l’impuls de Marina Arrufat, qui la va animar a esprémer l’estat emocional de tristesa per escriure cançons. Torrent sanguini és la presa de consciència d’una carrera musical que va emergir d’una manera sobtada. “Torrent sanguini, corrent marí, asseguda a la barana, no et veia venir”, diu la lletra.

Anna Andreu és d’aquelles artistes que comparteix el procés creatiu de les lletres i fa entendre al públic el significat personal de les cançons. La música es farceix de metàfores que selecciona amb molta cura. Penyora és el desengany d’adonar-se que no tots els problemes tenen les seves solucions, i és al mateix temps la naturalització d’aquesta realitat. “Eren falses les premisses: una clau per cada pany, però no hi ha portes ni frontisses”, sosté la lletra.

El punt àlgid del concert és l’entrada en escena de Rita Payés, Pol Batlle i Jordi Matas, a qui presenta com a persones repletes de talent. La veu de Rita Payés i la de Pol Batlle acompanyen la veu d’Anna Andreu, cadascuna amb el seu espectre. Quan totes tres s’entrellacen, donen pas a una bellesa amb una poderosa capacitat d’emocionar el públic.

L’espectacle de llums se sincronitza amb la ràbia per marcar el final del concert. Els colors se succeeixen amb rapidesa per expressar la força de l’emoció. El mur acaba la nit per la porta gran, i la parella musical aprofita la cançó per posicionar-se a favor de Palestina arran de l’ocupació del país que està intensificant Israel. Sens dubte Anna Andreu i Marina Arrufat saben donar-li la volta a les cançons i extreure’n el sentiment predominant per criticar els conflictes polítics de l’actualitat.