És difícil encasellar Amaia en una única etiqueta. Des que va guanyar Operación Triunfo el 2017, la seva trajectòria ha desafiat qualsevol previsió. Lluny de convertir-se en una estrella pop convencional, ha anat construint un camí propi, fidel al seu criteri i explorant sons que oscil·len entre el folk, l’indie i el pop. Amb cada nou treball, ha anat despullant-se de les expectatives alienes per descobrir-se a ella mateixa.
Quan va publicar Cuando No Sé Quién Soy (Universal Music, 2022), Amaia confessava el dilema d’intentar complir expectatives sense deixar de ser ella mateixa: “Quiero ser lo que se espera de mí y seguir siendo yo a la vez”. Ara, amb Si Abro Los Ojos No Es Real, trobem una artista que, sense haver resolt del tot aquest enigma, es mostra més madura i honesta que mai. Explora la transició de la joventut a la maduresa, parlant sense filtres sobre la vida i la mort, les pèrdues i els nous començaments, i les diverses formes de l’amor.
Les dues nits de sold out al Sant Jordi Club han reafirmat que el seu públic la segueix allà on vagi. La presentació del seu tercer àlbum ha estat una demostració de caràcter i llibertat creativa, amb Ralphie Choo com un dels noms clau en la producció d’aquest treball, qui dona la casualitat que aquesta mateixa setmana també omplia la Razzmatazz per dues dates consecutives. Barcelona la va rebre amb els ulls ben oberts i el cor entregat.
Deixar el niu per tocar el cel
Des del primer minut es va notar el detall i el mimo amb el qual s’havia treballat aquesta gira. L’escenografia jugava amb llums, pantalles i una realització cinematogràfica que va enriquir l’experiència visual. Amaia va estar acompanyada per una banda excel·lent i un cor del Taller de Músics, que van afegir encara més profunditat a les seves cançons.
El setlist es va dividir en quatre actes, cada un amb la seva pròpia identitat. Visión va obrir el concert amb una escenografia minimalista que posava el focus en la seva veu i coreografies entranyables, seguida de noves joies com Magia en Benidorm i altes clàssics coneguts com Quiero Pero No, marcant un inici entre la introspecció i la sensibilitat que tant la caracteritza.
El segon acte va portar un canvi de ritme amb la seva enlluernadora versió de Me Pongo Colorada i el gir cap a sons més urbans i electrònics amb les desarmants Auxiliar i Santos Que Yo Te Pinté. Mentre interpretava Despedida, Amaia va trencar el tacó d’una bota en ple tablao, però lluny de deixar que l’incident l’aturés, va continuar ballant descalça amb aquella naturalitat que la fa única fins al final del concert. Que no pari el show.
Un dels moments àlgids de la nit va arribar durant la segona i última nit a Barcelona, quan Alizzz va aparèixer per sorpresa per interpretar El Encuentro, tal com ja havien fet junts anteriorment a Razzmatazz. La cançó, que aquest any compleix 5 anys, va sonar més especial que mai. El productor i cantant va aprofitar el moment per dedicar-li unes paraules d’admiració, ressaltant el seu orgull per tot el que Amaia ha aconseguit en aquests anys.
El recorregut musical de la nit va continuar amb moments èpics com El Relámpago, Nuevo Verano i Yo Invito, que van mantenir l’energia ben amunt. No van faltar les referències a la seva terra amb Yamaguchi, ni els homenatges, com la seva versió de Zorongo Gitano, una picada d’ullet a Lorca., amb cada gira i cada disc, demostra que el seu camí és tan autèntic com inclassificable.
El final, amb Yamaguchi i Bienvenidos Al Show, va ser la culminació perfecta d’una nit que va sentir-se com entrar en el seu propi món. Sense artificis, sense filtres, només ella i la seva música. I Barcelona, una vegada més, rendida als seus peus.
Autores d'aquest article
Aïna López García
Judit Trota
Fotògrafa i publicista. Visc a l'Eixample però m'agradaria tornar a Gràcia. De truita de patates amb ceba, pizza sense pinya i de cacaolat calent.
