Dan Peralbo i el Comboi, formació de Torelló formada per Dan Peralbo (veu), Albert «Ret» Rams (guitarra), Aleix «Jimmy» Vilarrasa (bateria), Pol Villegas (baix) i Carles «Litus» Guillera (guitarra); presenta Quin goig (Cooperativa Montgrí, 2026), el seu segon àlbum d’estudi. Després de donar-se a conèixer com a guanyadors de l’edició del 2021 del concurs musical Sona9, el grup va fer-se un lloc a l’escena gràcies a un celebrat àlbum debut homònim i una extensa gira en la qual es van guanyar la fama de ser un dels millors grups en directe del país. En el dia de la publicació del segon àlbum, atenen Qualsevol Nit en un bar pròxim al Parc del Turó de Barcelona.
Heu publicat el vostre segon disc d’estudi. Com es viuen les hores posteriors al llançament?
Dan Peralbo: És molt pesat… A més, avui en dia pots veure-ho tot. Hi ha Spotify for Artists, Instagram, t’arriben mil estadístiques, mil números. És terrible. Però perquè teníem moltes ganes i estem molt emocionats. Fa dos anys que preparem aquest disc i tota aquesta feina es tradueix en avui.
En les darreres setmanes heu explicat que heu sentit certa pressió en el procés de preparació de l’àlbum, després que el primer funcionés molt bé i us permetés fer-vos un nom en l’escena. Com heu controlat aquestes expectatives?
Albert «Ret» Rams: En realitat, ha estat un procés molt bonic, perquè teníem moltes ganes de fer cançons noves. De fet, en vam haver de descartar moltes quan vam entrar a l’estudi. Sempre hi ha nervis i ganes de saber què passarà, però és una cosa molt bonica. Ens moríem de ganes de gravar aquest disc.
DP: També és la confirmació de l’últim disc. Hem repetit fórmula, hem gravat amb els Cala Vento en el mateix estudi, la mateixa mescla, a càrrec del Joel Condal. És la confirmació que el primer disc no va ser casualitat.
Actualment, vivim en l’era dels ‘singles’. És habitual que els grups publiquin tres o fins i tot quatre avançaments. Però vosaltres només n’heu revelat una fins avui. Per què?
DP: Ha estat un disc molt estressant perquè el vam gravar al gener. Realment, ha estat tot molt ràpid. Ho hem fet així per qüestions mèdiques, perquè el Jimmy estava lesionat, i també per un tema romàntic. Mola vendre el disc. I la gent sembla que ho ha rebut així. La gent espera el disc, cosa que mai ens havia passat. Quan dones massa pistes, després el disc queda descafeïnat. Però amb aquesta fórmula hem aconseguit que el Quin goig tingui una personalitat pròpia i tinc la sensació que la gent s’escoltarà totes les cançons. Però ahir ho dèiem, pel pròxim esperem tenir una mica més d’aire… Perquè ha estat tot molt intens.
El vau fer amb la idea que s’escoltés com una obra concreta?
Aleix «Jimmy» Vilarrasa: Més que sigui un disc conceptual, que no ho és, sí que té la filosofia que es pugui escoltar de cap a cap. La idea era canviar la manera com es fan les coses ara mateix, que no pas que tot respongui a un mateix concepte.
AR: L’hem treballat pensant que faríem un disc, molt en bloc. Per tant, per nosaltres té sentit que s’escolti també en bloc.
La portada del disc és un engranatge, on totes les peces sumen i on tota la gent que ve als concerts, vosaltres que ens entrevisteu... Tot suma i res tindria sentit sense tot això
Repetiu amb els Cala Vento a la producció. Com és treballar amb ells?
AV: Molt fàcil, ens entenem molt, tenim molt bona relació, molt bones idees… I com que havia funcionat molt bé en l’anterior, doncs tenia sentit consolidar l’equip.
DP: Ens ho fan molt fàcil. Ens ajuden en tot, estan molt a sobre. Treballem amb el seu segell, tenen el seu estudi i estem molt contents de tenir la sort de comptar amb ells.
AR: Simbòlicament, és una cosa maca que el segell tingui el seu estudi i crea sensació que tot queda a casa. És com es feien les coses abans, amb segells com la Motown Records, Stax… Tenien el seu estudi i generaven el seu so.
Sònicament, és un disc força continuista. Què diríeu que hi heu incorporat?
AV: És més variat pel que fa a instruments, hi ha teclats, hi ha vents… Hem anat una mica més enllà en aquesta orquestració.
AR: Hem afegit una guitarra més. Això permet més riquesa pel que fa als arranjaments de guitarra.
DP: A més, les guitarres estan tractades diferent. Hi ha uns dibuixos de guitarra molt més marcats que l’últim disc. Avui me l’he tornat a escoltar sencer i estic molt content!
Com es troba l’equilibri entre mantenir la forma i explorar nous conceptes?
DP: En aquest disc hi ha la fórmula Dan Peralbo i el Comboi que és molt clara, però també hi ha cançons que se’n desmarquen una mica. I aquestes són les apostes, perquè creiem que aquí podem sumar nou públic. A la gent que ens segueix ja li agradarà, però també és un disc en el qual intentem jugar i jugar-nos-la una mica.
Precisament, en la cançó El comboi convideu la gent a unir-se a aquests seguidors.
DP: La idea és que el grup no tindria sentit sense la gent que ve als concerts, que fa bogeries per venir i es gasta els calés i el temps en nosaltres. I ho agraïm molt i molt. Per això la portada del disc és un engranatge, on totes les peces sumen i on tota la gent que ve als concerts, vosaltres que ens entrevisteu… Tot suma i res tindria sentit sense tot això. És un agraïment, però alhora diem: al comboi encara hi cap gent i que si hi voleu pujar, podreu fer-ho, però si ho feu, ja no en voldreu baixar.
Un cop parlàvem amb El Petit de Cal Eril, que ens va venir a veure a un concert, i ens va dir que havíem de gravar els discs en directe, no per pistes. I aquesta és la nostra realitat: som un grup de directe.
Com sorgeix la idea de dedicar-li una cançó al Jimmy?
AR: En la gira anterior es va convertir en el protagonista, perquè va gravar el disc amb una mà perquè tenia el braç enguixat per una operació. Però no va voler cancel·lar els concerts, ni buscar un substitut i va aprendre a tocar-ho tot amb una mà. I a la gent li va agradar i, de sobte, el celebrava. Es va convertir en una mena d’heroi.
DP: Això sumat al fet que el Jimmy té un esperit aventurer i, a més, parla molt alt. Un dia érem al metro i explicava les seves aventures de la nit anterior, que n’havia tingut moltes… I en aquell moment, un senyor gran, que anava vestit molt elegant, li va donar dos copets a l’esquena i li va dir: “De gran vull ser com tu”. I va baixar del metro. I aquí vam pensar que havíem de fer una cançó del Jimmy.
En els darrers mesos, us heu guanyat la fama de tenir un directe molt energètic i divertit, en el qual la gent se sent partícip i gaudeix. Us fa sentir orgullosos?
AR: Ens agrada molt tocar. El que més fem és tocar. No som un grup que treballi massa a l’estudi. Un cop parlàvem amb El Petit de Cal Eril, que ens va venir a veure a un concert, i ens va dir que havíem de gravar els discs en directe, no per pistes. I aquesta és la nostra realitat: som un grup de directe.
DP: Fa mig any que no toquem i ja ens mosseguem les ungles. I per això animem a tothom que vingui als concerts, perquè és on realment som nosaltres. Encarem cadascun com si fos únic i la gent es queda amb aquesta sensació d’haver vist una cosa que mai més tornarà a passar.
AV: I això també fa que la gent gaudeixi. No saps mai què passarà. És un directe de veritat, no hi ha trampa. Fallem, passen coses.
DP: A la gent el que més li agrada és quan ens equivoquem!
Com gestioneu l’activitat del grup amb la resta de la vostra vida professional?
DP: Ha canviat. Fins fa no gaire, no cobràvem individualment. I quan no cobres, et pots exigir poc. Però des que hem començat a ser capaços de generar prou diners per cobrar, ha canviat la cosa. I estem molt contents que el que més ens agrada en el món ens doni calés. Però alhora tots som conscient que implica estar més presents. I és el que volem. La intenció és que aquesta sigui la nostra primera feina. I remem tots en la mateixa direcció.
AR: Tenim deu milions de grups de WhatsApp, fem reunions setmanals, però no una, dues o fins i tot tres! Fem llistes de coses… El telèfon treu foc! Els calendaris…
AV: Que la gent ens pregunta de què parlem en tantes reunions!
AR: La gent no entén la feina que hi ha al darrere.
DP: Malgrat que tenim una estructura de persones darrere, al cap i a la fi, som nosaltres els que hi treballem cada dia. És la nostra vida, el nostre projecte i ens agrada que sigui així. Volem saber-ho tot! Tenim molt clara la idea de com volem que sigui el Comboi i la volem aplicar.
Darrerament, es parla molt de l’aparició d’una nova escena musical en català que recupera les guitarres com a instrument principal. La Ludwig Band, Remei de Ca la Fresca, vosaltres… Existeix això? Us retroalimenteu d’alguna manera?
DP: Aquesta pregunta ens la fan molt, però sincerament és més una anàlisi que feu, que no pas una cosa nostra. Nosaltres no hem deixat de fer el que hem fet des de que teníem dotze anys. Sabem fer això. I sona així. No hi hem pensat.
AV: És un pèndol. Estàvem en un moment de música urbana, menys orgànica… I ara sembla que es recuperen els instruments. Grups que facin rock en català n’hi ha hagut sempre, però potser ara torna a ser més atractiu.
AR: La música sempre ha estat una qüestió de cicles. Hi va haver l’onada del rock català dels noranta, després es va desinflar i van aparèixer altres grups com Antònia Font, Manel o Els Amics de les Arts, que van suposar un nou boom i una nova escena. Ara potser som en un moment en el qual hi ha més interès per la música en català més guitarrera.
DP: Tendim sempre a romantitzar el passat, però tenim la sort que avui en dia podem escoltar-ho tot. Ho tenim a la mà. Podem escoltar des dels Beatles a Antònia Font. I això mola molt!
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
