La vetllada al claustre del Convent de Sant Agustí bé podria haver estat una exhibició de ferreteria, entre els ganivets d’Esmolets i l’instrument construït per Daniele Ledda. En efecte, en els dos darrers concerts de la programació del Dispositiu LEM, vam sentir materials poc convencionals. A més a més, tal com prometia el festival, vam presenciar artistes desafiant els límits del que fins ara coneixíem com a música. Una experiència hipnòtica i transformadora.
El rondineig d’un ofici perdut
La nit va començar a les fosques, amb el característic xiulet del xiflo (l’instrument que utilitzen els esmoladors de ganivets). Ningú sabia d’on provenia, fins que va fer-se la llum: eren les tres integrants del projecte ‘Esmolets’. Marina H.Asciutti, esmoladora professional, va muntar-se de seguida sobre una bicicleta que feia girar un torn i va començar a pedalar, marcant el ritme del concert. Tant ella com Lula Thomas van fer sonar en directe diferents eines, que vam poder seguir al detall, a través de la pantalla que tenien al darrere.
Eli Gras, creadora del projecte, va estar dirigint d’esquena al públic el concert performatiu. Al mig de la peça, però, va decidir girar-se i impressionar-nos, fent sonar un llarg cable metàl·lic. La multiinstrumentista va oferir una música espacial, pròpia d’una altra dimensió. Tot plegat, va resultar ser un exercici sonor inquietant però molt hipnòtic. I és que, al cap i a la fi, l’experiència va ressonar amb la nostra pròpia història, la del progrés tècnic de la humanitat.
El concert va acabar com havia començat, amb el xiflo. Aquesta vegada, però, el públic s’hi va sumar, amb els petits instruments que se li van repartir. Aquest gest va tenir molt bona rebuda entre els assistents, que van seguir experimentant amb el petit instrument, un cop acabada la performance.
Un instrument nou i inaudit
Després de la sacsejada d’Esmolets, va arribar el torn de l’artista sard Daniele Ledda per seguir jugant i experimentant amb les lleis de la física i de la música. Ens va oferir una proposta audiovisual trencadora, anomenada Clavius, amb motiu de l’intercanvi del LEM amb Festival Signal xec. El convidat internacional va fer sonar un teclat augmentat que ell mateix havia construït, a partir de peces extretes d’instruments de la família del piano.
Multiplicant cordes, virtualitzant el so i barrejant arc, tecles i percussió, va aconseguir una música amb infinites capes i textures. Un so d’un altre món que, a més a més, va resultar agradable per l’oïda. Daniele Ledda va acompanyar la seva actuació d’una pantalla on va projectar formes geomètriques i frases en italià que, repetides en bucle, parlaven sobre el dolor, l’arribada de la mort i la fi dels dies. La il·luminació de la pantalla, amb intensos flaixos de llum, va crear un ambient peculiar i frenètic: el músic de Sardenya semblava un geni posseït per la seva pròpia creació.
Deconstrucció, peça a peça
Què és i què no és música? I qui en fixa els límits? Bé, un surt del LEM amb moltes preguntes i amb l’horitzó una mica més expandit. En especial, els dos concerts de divendres van suposar una autèntica deconstrucció del concepte de música, tal com l’enteníem fins ara. Igual que passa amb l’art contemporani, la música experimental no sempre s’estén, perquè sol escapar-se dels paràmetres amb els quals copsem la nostra realitat. Tanmateix, és recomanable deixar-se portar: no cal entendre, sinó gaudir de l’espai que hi ha més enllà de la música.
Autores de este artículo
Júlia Palacín
Miguel López Mallach
De la Generación X, también fui a EGB. Me ha tocado vivir la llegada del Walkman, CD, PC de sobremesa, entre otras cosas.
Perfeccionista, pero sobre todo, observador. Intentando buscar la creatividad y las emociones en cada encuadre.
