Destroyer (solo): Menys és més

En un moment en què la indústria de la música en directe de masses s’encamina cap a un format d’espectacle multimèdia entès com a esdeveniment, en què elements com la realització audiovisual, els focs artificials o les coreografies són tant o més importants que la música, resulten encara més refrescants les propostes basades en la proximitat i la senzillesa. La gira en solitari que està duent a terme Destroyer —alter ego artístic de Dan Bejar— n’és un gran exemple. Amb només l’ajuda d’una guitarra acústica microfonada, el canadenc va embadalir la sala Upload i la va submergir en un silenci pràcticament absolut, amb una reinterpretació en acústic d’algunes de les peces més destacades dels seus gairebé trenta anys de carrera.

L’elecció per una posada en escena austera encara té més d’atrevida venint d’un músic com Bejar, que durant bona part de la seva carrera ens ha acostumat a arranjaments sofisticats i atmosfèrics, però, sobretot, maximalistes, construïts a partir d’una paleta molt variada d’instruments com les guitarres elèctriques, el piano, el saxofon, la trompeta i els sintetitzadors. D’alguna manera, aquest embolcall li permet amagar-se sobre l’escenari. De fet, en els seus concerts amb banda, és habitual veure’l acotxat, amagat dels focus i amb la mirada a terra mentre canta, cedint així el protagonisme als seus companys. En canvi, diumenge no va tenir cap problema a exposar-se, despullant el seu repertori fins a deixar-lo en la mínima expressió, però sense perdre la gran força evocadora que desprèn.

Quan passaven un parell de minuts de dos quarts de deu del vespre, Dan Bejar, amb cara i pentinat d’haver-se llevat del llit tres minuts abans, va aparèixer sobre l’escenari entre els aplaudiments d’un públic que feia prop d’una hora que l’esperava. Es va penjar la guitarra i va treure’s de la butxaca del darrere dels pantalons un full escrit a mà amb la llista de cançons, que va deixar desplegat a terra. Sense concedir ni un sol segon a la xerrameca, va començar els primers acords de Bologna, única picada d’ullet al seu darrer disc, Dan’s Boogie (Merge Records, 2025). Acte seguit, va ser el torn de Crimson Tide, durant la qual va taral·lejar melodies habitualment interpretades per la guitarra elèctrica per contrarestar la manca de capes sonores, en una cançó que originalment és molt més llarga i imbricada.

Com si es tractés d’una mena de ritual, en acabar cada cançó, Bejar mostrava la guitarra, un gest que acompanyava amb una reverència que culminava ajupint-se per beure aigua. “Heu de pensar que algunes d’aquestes cançons són techno”, va dir amb aires de justificació abans de tocar Tinseltown Swimming in Blood, en què va substituir el crescendo èpic generat per l’acompanyament musical per un joc d’acceleracions i frenades, i d’increments i descensos del volum que va despertar els aplaudiments del públic.

Aquest joc va ser una constant durant tota la nit, en què Bejar va aconseguir compensar la manca de potència sonora habitual en els seus concerts amb la solemnitat i l’impacte de la seva interpretació a la guitarra i, sobretot, amb la força dramàtica de les seves lletres, declamades amb un estil dylanià que encara potenciava més les inflexions vocals marca de la casa, tan habituals entre els cantautors amb fama de torturats. Una bona mostra n’és A Dangerous Woman Up to a Point, una delicada peça que va sonar més càlida del que ho fa habitualment amb banda d’acompanyament. Per contra, European Oils va sonar tímida, amb un Bejar de mirada perduda, sense dirigir-la directament cap al públic en cap moment. Com no podia ser d’una altra manera, el públic va aplaudir la menció a Barcelona a A Light Travels Down the Catwalk, una irònica cançó en què descriu un món glamurós en el qual apareix Satanàs.

En la part final, Destroyer va tornar a exhibir la seva connexió amb Espanya. Abans d’interpretar Foam Hands, va recordar que va compondre-la en una cala durant la seva etapa vivint a Màlaga. A més, Bejar és fill d’un científic granadí emigrant al Canadà, fet que l’ha portat a cantar en múltiples ocasions en castellà, a col·laborar amb músics com Sr. Chinarro i a mostrar obertament la seva admiració per figures com Joan Manuel Serrat o Kiko Veneno.

Tot seguit, va arribar Don’t Become the Thing You Hated, que va definir com una cançó infantil educativa, però que va acabar esdevenint el moment més potent de la nit, d’aquells que, quinze anys enrere, haurien provocat l’encesa col·lectiva d’encenedors entre el públic. Tot gràcies al seu joc de silencis i filigranes vocals, amb una veu nasal que semblava a punt de trencar-se en qualsevol moment. En els bisos, va ser el torn de Virgin with a Memory —amb l’homenatge a la mítica Fitzcarraldo, de Werner Herzog, inclòs— i Chinatown, desvestida de tota ornamentació, en què el repetitiu I can’t walk away, you can’t walk away ressonava a mig camí entre un mantra i el sermó d’un sacerdot.

Així, Destroyer va tancar una nit curta —poc més d’una hora de concert— però intensa, en què va demostrar que, a vegades, en la música, menys és més, i que la senzillesa encara pot ser una característica efectiva. En definitiva, si normalment Destroyer és comparat amb David Bowie per la seva ambició sonora, a la Sala Upload va semblar-se molt més a una versió anglosaxona de Joan Manuel Serrat.