Després de dos anys de persiana baixada, el Primavera Sound va tornar a acollir una multitud disposada a donar-ho tot durant el primer cap de setmana del festival. Tot i les nombroses cancel·lacions per part de molts artistes que sostenien els fonaments d’aquesta edició, com C. Tangana, The Strokes o girl in red, els assistents van acudir plens d’il·lusió, disposats a recuperar el temps perdut.
És cert que durant aquests mesos de “nova normalitat” hem pogut gaudir de música en directe amb unes condiciones més o menys favorables, però aquest cap de setmana el Primavera arribava com la prova de foc que ens permetria veure si tot seguia igual que quan ho vam deixar.
Dijous: Tame Impala i com oblidar el caos
Looks extravagants, anglès com a idioma transversal i una cua interminable per a entrar al recinte. Aparentment, tot en ordre, però el que semblava la típica filera tenyida d’un hype grupal es va convertir en un obstacle. L’espera va fer que molts haguérem de renunciar a l’actuació de Joan Miquel Oliver (que apareixia al cartell per apagar el foc de la cancel·lació de Lingua Ignota d’última hora), però la vigatana Carla, la qual actuava més tard, ens va proporcionar la dosi perfecta per a arrencar la jornada. Si alguna cosa va quedar clara després de l’actuació de la germana de Joana Serrat, és que ningú és capaç de barrejar l’electrònica i la senzillesa com ella.
La tarda va seguir amb El Mató a un Policía Motorizado, la banda argentina que no patina mai. El nivell es va mantenir ben alt, com sempre. Van optar per fer un repàs de les cançons de diferents àlbums, com La Dinastía Scorpio (Limbo Starr, 2013) i La Sintesis O’Konor (Laptra Discos, 2017) i com era d’esperar, va arribar el moment de El Tesoro; Santiago la va dedicar a una persona especial del públic. Tot millora quan saps que hi ha algú entre els assistents a qui li canten “Paso todo el día pensando en vos”.
S’acostava el capvespre i l’encarregada de protagonitzar una de les hores de llum més maques del festival va ser Sharon Van Etten, l’estatunidenca que, sense saber-ho, construïa un dels records més especials del dia mentre cantava Seventeen i el sol s’amagava.
L’idil·li va durar poc i amb el començament de la nit van sorgir els problemes; les barres van col·lapsar i l’espera per a aconseguir reomplir el got de cervesa es va tornar interminable. Les xarxes socials van inundar-se de crítiques a l’organització, en un intent de cancel·lar el festival. Però tots sabem com funciona Twitter, i la revolta es va alimentar per tots aquells que tot i no haver assistit al festival, van voler sumar-se a la crítica col·lectiva.
El caos regnava, però arribava l’hora de Tame Impala, una de les grans promeses del festival. Les projeccions inicials ens advertien el que estàvem a punt de viure: Un show carregat de psicodèlia. Després de tocar hits com Elephant o Breathe deeper, Kevin Parker, el líder de la formació, va confessar a un públic entregat que no preferia ser a cap altre lloc del món. I entre això, la tornada de Feels Like We Only Go Backwards i la versió de Last Nite de The Strokes, estic segura que molts ens haguérem deixat abduir per l’estructura circular de llums que protagonitzava el show. Sens dubte, un dels causants de la ressaca –només emocional– de l’endemà.
Divendres: Romanticisme i bomba Simz
Tot sigui dit. El caos del dijous va desaparèixer amb l’arribada d’una organització molt més adaptada a la quantitat d’assistents. Amb les barres funcionant com calia vam poder reprendre el ritme d’un festival que no descansa i que et fa córrer d’aquí cap allà sense parar.
Amb Cariño, les reines del tontipop i el costumbrisme, es va iniciar la franja romàntica del dia. La banda, nascuda gràcies a l’aplicació Tinder, amb la qual es van conèixer dues de les integrants, va revolucionar el públic millennial amb cançons com Canción de pop de amor, Te Brillan i Bisexual. María Talavero va confessar que anys enrere havia trobat l’amor al mateix festival. Storytelling 10/10 que tots vam agrair.
Però l’amor és complicat i l’Alberto, un noi mexicà que assistia al Primavera per primer cop, ho sap. Ell forma part d’aquelles parelles que van comprar l’entrada al festival mesos enrere i es van veure perjudicades per l’època pandèmica, ja que es van separar abans de l’arribada de l’esdeveniment, obligats a assistir-hi de manera individual. Però tot passa per alguna raó i l’Alberto va confessar que era la primera vegada que assistia en solitari a un festival, per tant, va convertir la situació en una experiència molt enriquidora.
Amb el torn d’Amaia vam poder viure la cara b de l’amor. El seu últim disc, Cuando No Sé Quién Soy, ha resultat ser un tresor introspectiu, carregat de cançons de desamor que ens van fer vibrar. Sabíem que no desafinava ni una nota i que era capaç de versionar a Yung Beef, però el que no ens esperàvem és el que va succeir el passat divendres. Està clar que el seu nou disc l’ha empès a ballar i agafar seguretat. Vam veure com omplia l’escenari amb un talent que, per sort, no s’ha vist gaire opacat per la mala reputació d’OT.
No podem parlar del segon dia del festival sense mencionar l’actuació de Little Simz. Ja fa mesos que el seu àlbum, Sometimes I Might Be Introvert, es va colar a l’Spotify de molts de nosaltres. Per tant, era d’esperar que un bon percentatge del públic del festival es concentrés en aquell mateix concert. Però l’escenari Cupra, l’escollit per al show, va provocar que molts haguérem de veure-la a través d’una pantalla situada a dalt de les escales del Fòrum. Això només va acabar de confirmar la gran repercussió de la britànica.
Dissabte: Dir adéu amb estil
Per si encara quedava algun dubte, l’últim dia del cap de setmana va acabar de confirmar que el Primavera Sound ha recuperat la seva essència. Res de shows amb aforament limitat i concerts individuals, aquest cap de setmana tornàvem a suar i a planificar les rutes dels concerts.
El cansament dels dies anteriors no era res comparat amb l’emoció de veure a Gorillaz, una de les bandes cap de cartell. Dues de les actuacions més sonades de la tarda van estar protagonitzades per Maria José Llergo i Jorja Smith. L’andalusa va oferir un show protagonitzat per una faldilla vermella amb una estructura peculiar que li proporcionava un magnetisme únic. Els que ens vam enganxar a ella a través del seu videoclip al canal Colors vam tenir l’oportunitat d’escoltar La Luz en directe, una cançó capaç de travessar a tothom. La preciosa Nana del Mediterráneo va acabar d’evidenciar el que tots ja sabíem: Escoltar-la a casa és un gust, però gaudir de la seva veu angelical en directe no té preu –o sí–.
El moment chill a l’herba va estar servit amb l’actuació de Jorja Smith, la qual va menjar-se l’escenari acompanyada d’un cor de veus de gran nivell. Amb una tranquil·litat admirable, l’anglesa va coronar-se com una diva R&B. En un festival tan frenètic és normal que acabis desitjant els instants de calma i amb la seva actuació vam entrar en un oasi de pau més que necessari.
Queia la nit, sinònim de plats forts. Vam ser molts els que creiem que Nick Cave no actuaria, a causa de la tràgica mort del seu fill, però l’australià va preferir pujar a l’escenari per a oferir un show que alçava el personatge obscur i carismàtic i que, a la vegada, ens emocionava amb cançons com O Children o Ghosteen Speaks. La icona és un showman capaç d’interpretar Get Ready For Love mentre corre d’una punta a l’altra de l’escenari i fa embogir les primeres fileres amb una proximitat admirable.
L’última nit va provocar la divisió del públic, que es va notar des del primer moment, a causa de la quantitat de fans amb samarretes de Gorillaz i Idles. Enyoràvem, fins i tot, aquests debats interns, però molts ho vam tenir clar i vam optar pel show de la banda de l’ex Blur, Damon Albarn. Les expectatives eren altes, però la formació es va encarregar de superar-les amb un show calculat al mil·límetre que va comptar amb infinites col·laboracions, projeccions amb les mítiques il·lustracions que arrosseguen des de l’inici del projecte i un mix de gèneres que deixava clar que, facin el que facin, ho faran bé. Els de les últimes fileres es van emocionar amb cançons com On Melancholy Hill, però una dona situada al davant de tot va arrencar a plorar quan en Damon la va abraçar. Van deixar els hits pel final, però el moment més destacat es va donar amb una versió dancehall de Clint Eastwood. Això és dir adéu amb estil.
Les cancel·lacions i el desordre del dijous ens van fer patir i semblava que la tornada del gran esdeveniment penjava d’un fil. Encara que el rei dels festivals barcelonins va presentar alts i baixos, va saber remuntar i fer feliç un públic que venia d’arreu del món amb un anhel comú.
Autores de este artículo
Paula González
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
