Tot apunta que el concert s’ha anticipat a un futur treball discogràfic, del qual encara no ha sortit a la llum la forma que prendrà i la data en què passarà a ser del públic. El que sí sabem és que BOYE –actor, cantant i creador escènic–, en col·laboració amb “el pulmó de Boye”, Arnau Vallvé, està cuinant una narrativa i un tipus de musicalitat sense deixar de banda el rap vinculat als seus principis. Per tant, els pals que toca l’interpret van des del hip hop i l’spoken word a l’electrònica i el pop amb una irreverència característica i una aposta per la llibertat creativa davant de la rigidesa que tradicionalment arrossega la divisió dels diferents gèneres musicals.
Entre la llar i la nostàlgia
Tothom es va sentir com a casa quan BOYE entonà Mi Casa, valgui la redundància. Fou un inici força tranquil en un directe que va anar in crescendo. L’actuació estigué marcada per un moviment corporal espontani i potent. A l’artista se’l veia còmode i desinhibit damunt de l’escenari. Es notava que el bagatge dels 10 anys treballant en la interpretació li donaven una presència i una seguretat escèniques, alhora que li havien brindat la construcció d’un personatge extravagant. Tot això el feia expressar-se amb bellesa i llibertat, qualitats que, de seguida, traçaven una connexió emocional amb el públic.
Els ànims es van calmar al ritme que BOYE pronunciava: “Dame un minuto de descanso”. Al temps que anava repetint la frase, es creà un clima serè i verge que va acollir d’una manera especialment tendre el següent tema, Otra Noche Sin Ti, esquitxat de nostàlgia. Després interpel·là els assistents, la majoria provinents del món de la cultura i la faràndula, preguntant-los: “¿A cuánta gente le ha traído el amor hasta aquí?”. El concert li dedicava, digué, al seu nebot, l’Arnau, que havia nascut aquell mateix dia. A continuació, el moment més emotiu del directe va culminar amb NIRBUNJATIS, cançó que va portar a la gent a cantar des de les entranyes per celebrar la vida de les persones que ja no hi eren i el futur de llum de les quals encara no havien arribat.
“Y canto, bailo, escribo porque al fin así me entiendes”
Aquesta segona etapa de l’espectacle va arrencar amb Chocotetas, el videoclip del qual formula una crítica bastant explícita del raper “al uso”. La tornada (“Y canto porque hablando no me entiendes / Bailo porque hablando no me entiendes / Escribo porque hablando no me entiendes / Y canto, bailo, escribo porque al fin así me entiendes”) ve a posar de manifest la pluralitat de facetes que concentra BOYE i la conseqüent confusió, enmig d’un viatge cap a la maduresa, que aleshores el va dur a no comprendre el que volia.
NA va sonar amb perfecta sintonia a posteriori. Els cors i el funk al voltant del track, a més de la repetició de “oye ayi, ayi boyi, ayi ayi no sabe na / ayi boye no sabe na”, que el cantant acompanyava amb un ball com de ninot, provocaren una resposta immediata de l’audiència. Aquesta, des de la pista i com si es tractés d’un cor bategant, volia esdevenir una branca activa de la performance, i així va ser.
Techno sensorial i missatges d’amor
BOYE s’acomiadà amb el techno sensorial i immersiu de Veni Vidi Vici, i deixà el llistó molt alt pels artistes que el succeirien a l’omplir la sala. Havent escoltat el conjunt del repertori tan heterogeni i tenint tan a prop la seva personalitat artística transversal es van percebre els referents que l’han inspirat i ha citat en certes entrevistes, com ara Childish Gambino, Kase.O o Stromae.
De la mà dels agraïments a Roger Pi, la ment rere les seqüències del directe, Julio Bernardo, el baixista que aporta flow i dinamisme al show, i Arnau Vallvé, amb qui Boye millor s’entén a nivell musical i de producció, el cantant va deixar anar que l’amor i l’escalfor que li transmetia el públic li arribava i l’omplia. Un missatge esperançador, el de l’estima i la calidesa, que cobra transcendència en instants vitals de desídia en què ens sentim perduts i instal·lats en un pou que ens ofega.
Autores de este artículo
Raquel Ashby
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
