Leiva: Música sense additius

Ja fa temps que parlar de Leiva no implica necessàriament acabar parlant de Pereza. Després de quatre discos en solitari, el músic madrileny ha aconseguit desprendre’s de la llarga ombra del seu anterior grup i convertir-se en un dels màxims exponents del pop rock espanyol. Prova d’això n’és el sold out de dissabte al Sant Jordi Club i la nova data que es va haver de programar l’endemà. Per telonejar aquest doble concert, Leiva es va acompanyar de Mi Capitán, un súper grup pop a la catalana format per músics de bandes consagrades com Love of Lesbian, Egon Soda o Standstill. Un tret segur que com era d’esperar no va decebre. Davant d’una gran pantalla situada al fons de l’escenari i amb el seu inseparable barret, Leiva va arrencar el concert amb una declaració d’intencions del que seria l’espectacle. A Expertos, la cançó que obre el seu últim disc Nuclear (Sony Music, 2019), la van seguir La lluvia en los zapatos, Animales, Guerra mundial i Lobos, per esbossar en aquest primer bloc l’essència del que seria el concert: les cançons més rockeres del seu últim disc, grans èxits dels tres treballs anteriors i petites dosis d’himnes de Pereza pels nostàlgics. Tot i que no es pot negar que aquestes últimes eren les més cantades i celebrades pel públic, temes com Sincericidio, La Llamada o Terriblemente cruel, aconseguien estar a l’altura, gairebé a tocar.

En aquesta nova gira el cantant s’acompanya d’una banda formada per baix, teclat, bateria, percussió, una cantant, saxo, trompeta i la guitarra del seu germà i líder de Sidecars, Juancho Conejo. Com a anècdota sense importància i totalment prescindible pel desenvolupament d’aquesta crònica, però que em ve de gust explicar, un servidor ha de reconèixer que després d’escoltar Sidecars per primera vegada, es va indignar i escandalitzar de com podien assemblar-se tant a Leiva i dissimular tan poc. Setmanes més tard vaig haver d’empassar-me les meves paraules en descobrir que l’explicació era tan fàcil com que les veus s’assemblaven perquè eren germans i que Leiva havia produït el disc al grup. Tornant al concert, ara que tinc la consciència més tranquil·la, Leiva va demostrar que pot fer un concert de 24 cançons sense que gairebé cap d’elles faci baixar el ritme del concert i no sigui cantada des del primer a l’últim vers pel públic. En aquest sentit, fa temps vaig llegir una entrevista a Santi Balmes, cantant de Love of Lesbian, en que entrevistador i entrevistat coincidien a que la majoria dels concerts de la banda s’acaben convertint en un macro karaoke de milers de persones. En el cas del músic madrileny passa exactament el mateix.

Amb un afany, cada disc més evident, de prescindir de tota postproducció que no sigui estrictament necessària per la cançó i fer-ho simple, els temes de Nuclear aconsegueixen arribar directament a l’emoció que volen transmetre. L’avançament No te preocupes por mi va fer arrancar un final apoteòsic en que cançons de Pereza com Como lo tienes tú, Estrella Polar o l’última Lady Madrid, van fer un pas endavant i van acompanyar a èxits en solitari com les anteriorment citades La Llamada o Terriblemente Cruel. La sensació és que Leiva s’està convertint en una de les icones de l’escena pop rock espanyola i personalment penso que n’hem d’estar d’enhorabona que així sigui. Amb ell, el mainstream d’aquesta escena està molt més ben representat i liderat que en molts altres estils.