El Marc Dorian apareix vestit, com sempre, de rigorós negre. Diu que està una mica cansat, però animat perquè toquen al la 3 de Razzmatazz amb motiu de la primera edició del Joker Festival. S’acosta el final de la gira de Justicia universal (Nacional Records, 2018) que els ha portat per Europa, Llatinoamèrica i Estats Units. El divendres 23 i dissabte 24 s’acomiaden a la Razzmatazz (aquesta vegada a la sala gran i de nou amb entrades exhaurides). Diu que tenen preparat un show bastant guai.
Amb 18 anys cridava A cualquier otra parte y avui estic aquí entrevistan-te. Les voltes que dóna la vida. A vosaltres us ha portat per algun camí que no imaginàveu quan vau començar?
Seguir en la música al cap de tants anys, per exemple. Encara que sempre ha sigut la meva vocació i la del grup. Mai vam tenir un pla b respecte a la música, diga‘ns inconscients. Així que sempre m’imagino vinculat a la música. Sorpreses en aquests anys ens les ha donat la carretera. Hem anat a molts països on hem conegut un munt de gent i hem fet molts amics. En especial a Mèxic, i arreu d’Espanya i a Catalunya també… La música et dóna la possibilitat de conèixer persones extraordinàries.
Com a la cançó Llévame?
Va d’això, sí. És un viatge per la geografia sentimental del grup, totes les ciutats i alguns raconets de Sud-amèrica que han sigut importants per a nosaltres; i d’aquí a Barcelona, on va començar el grup. Sorpreses, quasi totes han sigut agradables. Molta feina. Al principi va ser molt dur perquè no ens feia cas ningú.
Va ser llavors el començament de les xarxes socials?
Una mica abans del boom, però sí que hi havia algunes xarxes llavors. Suposo que li ha passat a molta gent això, forma part de tenir un projecte musical. Però ja et dic, els primers anys van ser molt complicats… tot i així, el balanç és molt positiu. Vam començar tocant a llocs diminuts i amb un segell que tenia dues persones. I ara el grup està omplint sales molt grans per tot arreu.
Totalment. Veniu de fer sold out tant a Madrid com ara a Barcelona… Ja no t’insiteixo més amb A cualquier otra parte i passem a parlar del disc, però què se sent al ser el papi d’un himne generacional?
Mira, una cosa que m’encanta d’aquesta cançó i d’altres del grup com La tormenta de arena o Los amigos que perdí, és que està traspassant el pas del temps. I això és un regal brutal, perquè hi ha moltes cançons que poden tenir una rellevància en un moment determinat. Tots els anys hi ha cançons molt bones. Però són molt poques les cançons que van traspassant els anys i passant dels germans grans als petits, o de pares a fills, ara ja cada vegada més. Estem molt orgullosos perquè això vol dir que la nostra música, o algunes cançons nostres, tenen la capacitat d’impactar a gent molt joveneta. Perquè tenen un foc. Un foc i una cosa especial. I això és una cosa que no pots controlar. Totes les cançons les fas amb la mateixa cura, totes.
Però hi ha algunes que exploten.
Hi ha algunes que exploten. Nosaltres sabíem que A cualquier otra parte era especial però també tenim d’altres que ens semblen igual d’especials. I el que sento és orgull. A cualquier otra parte és una cançó que mai ha sonat a les ràdios comercials i en canvi continua sonant als bars.
Us heu escoltat algun cop de festa?
Sí (riu), continua sonant molt. És maco. I ens sentim molt agraïts.
La corrupció política té molt a veure amb la falta de respecte.
Parlem de Justicia universal. En algunes cançons del disc t’has inspirat en obres literàries com Noches blancas de Dostoievski. Hi ha alguna altra referència literària, encara que sigui més llunyanament? Tinc entès que t’agrada molt llegir, que ets llicenciat en filosofia… A les lletres de Dorian es nota que hi ha alguna cosa més.
Sí, la literatura i la poesia han sigut una constant en les lletres que faig. Però a Justicia universal no tinc tantes referències literàries directes. Noches blancas, sí, obviament. És una novela de Dostoievski que va d’un personatge llunàtic d’aquests que té l’autor. És una novela petiteta, molt curiosa, molt moderna en la redacció. N’hi ha a Los amigos que perdí i a En busca del tiempo perdido de Marcel Proust; de El Quijote i Pablo Neruda a Arrecife; A El temblor de Rayuela, de Julio Cortázar… Vaig tirant petites senyals. Els versos que fan referències a altres obres literàries funcionen igual hagis llegit aquests llibres o no. Si els coneixes pilles el joc i això m’agrada.
Sona entretingut.
M’agrada fer homenatges als nostres herois literaris, és una manera d’agrair tot el que m’han donat. Des de molt petit que llegeixo molta poesia i prosa. La filosofia també ha sigut molt important per escriure les lletres i per anar per la vida en general. Llavors el que faig és això: jugar, plantejo un joc amb l’oient. Si l’enganxes en aquest joc, és guai; però si no, no passa res, la cançó funciona igual de bé.
I referències bíbliques també n’hi ha: àngels, dimonis, judicis finals… ‘el cielo caerá, la tierra se abrirá, cuando llegue el naufragio universal’?
Si, aquesta cançó (Justicia universal) parla del canvi climàtic, de la fi del món. Penso que el canvi climàtic és el repte més important al que s’enfronta la humanitat des de la segona Guerra Mundial. I ni els nostres governs, ni nosaltres com a ciutadans, li estem donant la importància que té. Ahir mateix vaig escoltar a TV3, per exemple, que d’aquí a 20 anys, el 2080, el 40% de la neu dels Pirineus hi haurà desaparegut. I d’aquí a 50 anys el 90%.
Sempre van sortint aquestes notícies, però per una qüestió de salut mental no acabo fent-ne cas.
Exacte. Això és així perquè l’ésser humà, i els animals en general, no estem genèticament preparats per entendre el perill a 40 anys vista. Estem genèticament preparats per si es cala foc aquí, sortir corrents; si ve un animal a depredar-te, pujar a un arbre. Aquest és el problema, i ens estimbarem quasi segur. Intento no dir això molt sovint, però és el que penso. Crec que anem malament en aquest aspecte. I Justicia universal també fa referència a la corrupció política. Crec que estem donant-li molta canya a la corrupció política darrerament, a Europa sobretot. També a Mèxic estan empresonant a molta gent. No està malament el que està passant, perquè abans era impensable. Però queda molt per fer. La corrupció política té molt a veure amb la falta de respecte. Les persones que roben diners és perquè es pensen que són més llestes que les altres i que no necessiten treballar. I aquí està el problema.
Totalment…
El neoliberalisme, la branca més a la dreta del capitalisme i que excita les passions humanes més baixes: l’egoisme, la vilesa humana, està íntimament lligada amb el canvi climàtic, amb l’explotació sense miraments del planeta. I les referències bíbliques o fenòmens naturals que deies abans van molt bé per escriure cançons. La Bíblia és una font inesgotable de mites i de paraules molt grosses. Funciona molt bé per descriure les passions humanes, igual que els fenòmens naturals, com les tempestes, els huracans, les pluges… Són molt útils per crear metàfores sobre el que ens passa per dintre. Junt amb els ingredients literaris, són part de l’ecosistema metafòric de les lletres del grup.
El canvi climàtic és el repte més important al que s'enfronta la humanitat des de la segona Guerra Mundial.
Altres temes del disc són les drogues i altres addiccions, també bastant de pessimisme perquè la vida que no acaba de ser el que un s’esperava… Ficció i literatura vostra o experiències personals?
Quasi totes les lletres del grup parlen d’experiències personals, o de persones del nostre entorn o que hem conegut pel camí. No m’agrada fer ficció amb les lletres, m’agrada explicar coses que són de veritat pequè es nota molt quan hi ha una cosa impostada en una lletra.
Clar.
Algunes lletres del grup mostren la fragilitat de l’ésser humà. M’interessa l’ésser humà tal com és amb les seves grandeses i les seves misèries. I és per això que molts dels personatges que formen part de les lletres de Dorian, o nosaltres mateixos, mostrem aquesta fragilitat sense pudor i sense por. Crec que això és fonamental. No anar per la vida de superheroi, sinó mostrar-nos tant com a artistes com a persones, amb les nostres fragilitats. Moltes cançons nostres com A cualquier otra parte, Duele, La tormenta de arena, El temblor… parlen de fragilitat i de personatges d’una forta noblesa. De vegades, això en la societat actual no encaixa. Una persona que tingui una certa fragilitat, una certa ètica, una certa noblesa, normalment se l’intentarà esclafar sempre. El que funciona és no tenir escrúpols.
Ja…
I altres cançons del grup són una invitació a la rebel·lia, a què cada persona dugui a terme els seus somnis, aficions, intencions al marge del que puguin pensar els demés i de la mirada de l’altre. Crec que aquesta és una raó per la qual tanta gent jove s’enganxa a la música del grup. Perquè troben en la forma de parlar de les lletres de les cançons el ressò de moltes sensacions que tenen a dintre. Aquesta frustració que a vegades es troba reflectida en les nostres lletres. Crec que per això connecta tant amb la gent.
La música et dóna la possibilitat de conèixer persones extraordinàries.
Diga’m si us plau quin projecte us molaria moltíssim fer, per aleatori i boig que sigui, musical o no.
Ja ho he dit alguna vegada: porto una pel·lícula dintre i algun dia la trauré, algun dia sortirà. Ja fa temps que porto rumiant i treballant en la idea. Em sembla increïble i tinc un enorme respecte per la gent que fa cine, perquè si fer discos és complicat, em sembla que fer una pel·lícula, amb tots els factors econòmics i ambientals que pot haver-hi pel mig, em sembla èpic.
Ja la tens mig pensada, tens guió, tens una idea mitjanament feta?
Sí! Tinc una idea bastant sòlida. A veure si tinc temps i forces. Algun dia.
Doncs tant de bo la puguem veure! Ara una ronda de recomanacions exprés. Documental imprescindible:
Fa poc vaig veure un de John Coltrane, saxofonista de jazz, que em va impactar molt. La història de John Coltrane és èpica. Va començar tocant, entre d’altres, a la banda de Miles Davis, però tenia molts problemes amb l’heroïna. Es va quedar molt enganxat, però va sortir de les drogues per la força de la seva familia i perquè va canviar la droga per l’espiritualitat. De tocar drogat, va passar a tocar pensant en déu, però no en el déu cristià, sinó en un déu holístic. A través de l’espiritualitat va començar a fer la seva pròpia empremta i la seva pròpia música jazz; l’extirpació del verí de la droga canviada per la potència de la música i de l’espiritualitat: ja no era el deixeble de ningú, ja era ell. Em va semblar una història brutal.
Me l’apunto.
També fa poc vaig veure un documental sobre Julio Cortázar. A vegades enregistrava la seva veu quan feia relats perquè deia que si funcionaven de forma oral, també funcionarien dins del cap de l’oient. Hi ha força gravacions d’ell llegint els seus relats o capítols de Rayuela. I en aquest docu sobre la seva empremta a la literatura argentina i hispana en general, surten moltes d’aquestes gravacions seves recitant, i et quedes hipnotitzat.
Llibre:
Ara estic llegint un assaig sobre Jung, deixeble de Sigmund Freud. Hi ha una línia que va començar amb Freud i que continua amb el seu deixeble, del que després es va emancipar i va superar en certa manera. Jung és el pare de la psicologia analítica actual. És la primera persona que en el segle XX va intentar sistematitzar els caràcters de les persones segons una sèrie de paràmetres. És molt interessant. I també estic tornant a llegir el meu poemari favorit de Pablo Neruda que es diu Los versos del capitán, que recomano molt.
Pel·lícula:
He tornat a veure Los duelistas. És una pel·lícula meravellosa de Ridley Scott de l’any 1978, que té com a protagonista a Harvey Keitel. És una història real de dos oficials de l’exèrcit napoleònic que es van estar barallant en duels al llarg de 16 anys sense arribar a matar-se l’un a l’altre perquè eren igual de bons. I total per una tonteria. És tota una epopeia que té a veure amb la part més absurda i més animal de l’ésser humà. Són dues persones que s’odien i ni saben perquè i són dues persones cultivades, no són dos animals.
L’absurd de l’orgull…
Exactament. A part que és una pel·lícula visualment extraordinària amb una fotografia que la pots tocar, tots els plans són quadres. Explica molt bé el que va ser la transició de França des de l’inici de Napoleó fins que ja l’envien a l’exili en tornar-se boig. I com va canviant la moda a l’inici del Romanticisme, de 1816-1820. És molt guai.
De moda et volia preguntar: les teves xupes dels videoclips molen massa.
Si (riu). De vegades treballem amb dissenyadors. Amb el Gori de Palma hem treballat força, a la Ciudad subterránea i al darrer disc. O les trobo per botigues de mods o gòtiques. Intento no anar al Zara i tot això (riu).
I per últim, garito favorit de Barna:
El meu garito favorit de Barna com a discoteca i com a club sempre ha sigut el Nitsa i l’Apolo. I dels nous el Bajofondo, a la Rambla del Raval, un club per 150 persones, amb un so de l’hòstia, i gratuït. Molt poca gent el coneix encara. Molt guai, molt bona música.
Autores de este artículo
Claudia Blasco Garcia
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
