El 26 de gener del 1970 l’Elvis Presley es va atrevir a lluir, per primera vegada dalt de l’escenari de Las Vegas’ International Hotel, un vestuari arriscat: un mono d’una sola peça. Bill Bellew era qui dissenyava l’armari personal del rei del rock des del 1968 fins l’any de la seva mort, el 1977. Però Bellew no només es limitava a assessorar l’estil d’un sol cantant grandiós com Presley, sinó que, al llarg de la seva carrera va treballar amb artistes –o, en termes generals, amb persones dins del món de l’espectacle– de la talla de Lena Horne, Joséphine Baker, Ella Fitzgerald, Brooke Shields, Joan Rivers, Gloria Estefan, Gladys Knight o Roberta Flack.
Tot i que els 60 van suposar una expansió pel soul i el Rock ‘n’ Roll –gèneres que van néixer gràcies a l’herència del blues i van servir de fonament per la música popular– des de fora semblava que Presley es trobés immers en una crisi creativa. Després de dos anys de servir a l’Exèrcit, el pioner del Rock ‘n’ Roll –juntament amb figures com Fats Domino, Buddy Holly, James Brown, Chuck Berry o The Everly Brothers– es va retirar dels escenaris i es dedicà a fer d’actor.
De tant en tant també treia temes pop, però ja no triomfaven als nivells desorbitats que estava acostumat a abastar. L’any 69, després de més de vuit anys sense fer cap show, tothom estava expectant envers la tornada al directe de l’Elvis. L’estrella va tornar a demostrar el seu talent descomunal i inqüestionable a Las Vegas’ International Hotel, passada una etapa de declivi artístic i excessos comercials.
Ha arribat l’hora, però, de celebrar el llegat musical d’Elvis Presley a través de quatre dels seus hits, dos canyeros i dos balades, que com molts d’altres del seu repertori seguirem escoltant pels temps dels temps.
1. Jailhouse Rock (1957)
La casa discogràfica RCA Records va llançar Jailhouse Rock el 1957, un any en què també va sortir la pel·lícula, el director (Richard Thorpe) de la qual va brindar amb el mateix nom. En aquest film Elvis interpreta un protagonista musical, Vince Everett, per primera vegada. El personatge que encarnava el cantant ingressa a la presó per matar un home accidentalment enmig d’una baralla en una cantina. Però, un cop torna a ser lliure, viu un amor amb una dona que li posa el seu somni al davant: tenir una carrera musical.
A la garjola, Presley treu pit per la seva veu prodigiosa i, juntament amb els altres presos, balla al ritme de Jailhouse Rock. De fet, la coreografia –creada pel mateix artista– es considera el primer videoclip de la història de la música. A part del reconeixement que suposa ocupar la posició 67 a la llista de Rolling Stone de les 500 millors cançons de tots els temps, no es pot obviar que la melodia del tema fa que l’espectador experimenti de nou els balls d’institut de Grease i recordi la posada en escena dels T-Birds, al taller, cantant Greased Lightening.
2. Can’t Help Falling In Love (1961)
Can’t Help Falling In Love fa sortir a la llum la vessant romàntica de soft rock de Presley. Fou interpretada a la pel·lícula Blue Hawaii, una comèdia musical en què el rol principal (Chadwick Gates) va ser assumit pel cantant. Aquest, després de sortir de l’exèrcit, en lloc de continuar pencant al negoci familiar decideix esdevenir guia turístic, fet que motivà al director de la peça (Norman Taurog) a exhibir plans que mostressin la bellesa paisatgística de la illa, emmarcada amb una banda sonora encisadora.
Segons Rolling Stone, Elvis va fer ni més ni menys que 29 proves abans de quedar satisfet amb la versió de la qual gaudim des d’aleshores. La melodia està inspirada en la composició de Jean-Paul Égide Martini del 1784, Plaisir d’amour.
Els dubtes de l’intèrpret a l’hora de compartir la vida amb la noia de la qual no pot evitar estar enamorat van descendint al llarg de la cançó. Comença entonant que tan sols els ximples s’apressen en una relació. Tot i això, més endavant es pregunta de manera implícita si fa bé de sentir desig per la seva estimada, malgrat que encara no s’hagin casat. Finalment, Elvis està segur que ella és el seu destí, la qual cosa equipara a la certesa de quan l’aigua del riu desemboca al mar.
3. Hound Dog (1956)
La versió original de Hound Dog, escrita i produïda pel dream team format per Jerry Leiber i Mike Stoller, fou gravada el 1952 per Willie Mae “Big Mama” Thornton des d’un enfocament blues. Elvis, però, la va reinterpretar l’any 1956.
Havent assolit xifres estel·lars en termes d’audiència a The Steve Allen Show, així com al Stage Show dels germans Dorsey o a The Milton Berle Show, Presley va aparèixer per primera vegada a The Ed Sullivan Show el 9 de setembre del 56. L’artista va firmar un contracte sense precedents de 50.000 dòlars per tres actuacions i, sota el criteri del presentador, acabà sent una inversió profitosa.
Tot i que el programa es filmava a Nova York, Presley va oferir l’espectacle des de l’estudi de Los Angeles de CBS, en tant que es trobava rodant la pel·lícula Love Me Tender a Califòrnia. Amb només 21 anys ja sonava a tots els televisors de les sales d’estar dels Estats Units amb un repertori exquisit: Don’t Be Cruel, el Ready Teddy de Little Richard, Love Me Tender i el llegendari Hound Dog, tema que Grease –entre altres films contemporanis– va recuperar per guarnir el ball de final de curs.
4. Unchained Melody (1977)
Al llarg dels anys 70, l’aparença física de l’Elvis Presley es va anar degradant i això es va fer patent a ulls del públic. Quan actuà al Market Square Arena d’Indianapolis el 26 de juny del 77, el que seria el seu últim concert abans de morir, va interpretar a piano Unchained Melody per honorar el clàssic del duo, The Righteous Brothers. Qui havia de dir que a l’agost del mateix any la seva parella d’aleshores, Ginger Alden, se’l trobaria cap per avall, a la mansió que compartien a Graceland (Memphis), havent perdut el batec del cor a una edat massa jove.
Potser, tal i com recitava a la cançó, Lonely rivers flow / To the sea, to the sea / To the open arms / Of the sea / Lonely rivers cry / Wait for me, wait for me / I’ll be coming home, l’Elvis havia arribat a un estat en el qual, conscientment o no, l’important per ell es reduïa a trobar la pau, un refugi on poder ser estimat no pel que representava, sinó per qui era en essència.
Autora de este artículo
![Ran Ran Ran [2018] - Foto © Néstor Noci](https://qualsevolnit.com/wp-content/uploads/2018/11/RANRANRAN-DESTACADA2-768x384.jpg)
