Avui, Dia del Pare, volem acostar-vos una història molt personal que alhora, per la seva universalitat, sentireu molt propera. Els músics i germans Christian i Salva Rey van perdre el pare fa un temps. Va ser una situació difícil i complicada, com ho són totes les pèrdues d’éssers estimats a la vida. El seu amic i company Alex Llovet, amb qui el Salva va formar The Pinker Tones i amb qui comparteixen el projecte NAVET, va viure el dol dels germans ben de prop i va voler escriure una cançó que, amb delicadesa, capturés la fragilitat d’aquella atmosfera.
Després d’una revisió per part dels Rey, va sorgir el tema Pare. La cançó recorda amb una dolça melancolia el pare absent i es converteix alhora en una peça molt universal, ideal per escoltar avui 19 de març i qualsevol altre dia. Sempre és bon moment per recordar l’estima cap al nostre pare.
En aquest dia especial, hem pogut parlar amb les cares visibles de NAVET (Christian i Salva Rey) sobre família, paternitat, ser fill i, per descomptat, sobre música. Els hem fet preguntes íntimes i tots dos han tingut el coratge d’obrir-se i compartir qüestions profundes i personals. A continuació, podeu llegir les seves inspiradores respostes:
Quan cantem la Pare se'ns salten les llàgrimes.
En què us assembleu als vostres pares?
Cristian: La nostra mare, alemanya, era una persona súper carinyosa. D’alguna manera, contrarestava la part que més li costava al nostre pare, la dels sentiments. D’ella vam heretar aquesta afecció i, per això, amb les nostres famílies i fills intentem tenir una relació estreta i sincera. És veritat que el pare s’emocionava molt amb algunes coses i li saltaven les llàgrimes. En això també ens assemblem, almenys jo. De vegades, quan cantem la cançó Pare, tant a en Salva com a mi, se’ns salten les llàgrimes. És inevitable.
I en què sou pols oposats?
Cristian: Una cosa en la qual no ens assemblem gens és en les sabates. La nostra família tenia una fàbrica de sabates al Poblenou i diverses generacions van dedicar-s’hi a aquest ofici. Van patir molt per aquesta feina. Les sabates dominaven la conversa als dinars familiars, però la professió no ens va cridar a cap de nosaltres; tots hem acabat fent feines creatives. El Salva i jo hem tirat per la música. Els nostres pares no tocaven cap instrument ni eren persones excessivament musicals, però s’estimaven molt la música que escoltaven. I això sí que ens ho van transmetre.
Quina música escoltaven els vostres pares i de quina manera us ha influït?
Salva: El nostre pare era més aviat de punxar discos de Rock and Roll. Li agradava molt la Creedence Clearwater Revival, Little Richard, The animals… També escoltava molt de R&B i de soul. Li encantava Otis Redding. I la mare era més aviat dels Beatles: quan ella agafava el control del tocadiscos sonava sempre la seva discografia, sencera. Per això, mai he sabut dir quin és el meu disc preferit dels Beatles. Tots tenen alguna cançó que em transporta a la infància. D’alguna manera, diria que la música que escoltes de petit és la que assenta els fonaments del que després acabaràs consumint com adult.
De sobte, ets pare i ja mai deixes de ser-ho.
Idealment, de quin músic us agradaria ser fill?
Salva: Si parlem metafòricament, m’agradaria ser fill de tots els grans músics alhora. Però si ens referim al món real, jo estic molt content d’haver nascut en una família no professional musicalment, tot i ser melòmana. M’ha anat bé, per la meva manera de ser, això d’estar en un ambient on podia desenvolupar la musicalitat al meu ritme, sense que se’m marqués amb excés des de fora. Potser un aprenentatge massa reglat de la música no hauria acabat d’encaixar amb mi.
Heu estat fills i ara potser sou pares.
Cristian: Dels tres que som, que fa 20 anys que treballem junts, jo soc el més jove i el que ha tingut els fills més tard. Tinc una nena de cinc anys i un nen “pandèmial” que està a punt de fer els dos anys. Ja venia avisat de moltes de les coses que comporta la paternitat, però també n’he descobert de noves per la meva banda.
Quina experiència teniu amb la paternitat?
Cristian: En primer lloc, de la paternitat destacaria aquella por visceral i primitiva que vaig sentir en tenir el meu primer bebè, la Gala, en braços. De sobte, ets pare i ja mai deixes de ser-ho. És una cosa que t’acompanyarà tota la vida. Després, els fills m’han ajudat molt a entendre aquesta història de la roda de la vida.
De fet, la cançó no només parla dels pares sinó també dels fills, de com ens ajuden a entendre que les coses no són tan senzilles com semblen quan ets un nen: “Ara he entès que els adults també ens equivoquem i que molt probablement mai n’aprendrem.” Aquesta és una de les meves frases preferides de la cançó. Com a fill tens idealitzat el pare, creus que és invencible. Com a pare, revius moltes coses de la teva infància, però des de l’altre punt de vista. Llavors, entens allò que en el seu moment no vas veure.
Autores de este artículo
