Després de sis discos, l’artista mallorquí Marcel Cranc ens presenta 7 (Runaway Records, 2017), el seu treball més madur i consolidat. Dimecres passat el vam anar a trobar a Barcelona per parlar sobre aquest nou àlbum i el moment actual de la seva carrera artística.
Amb l’anterior disc La vertadera història (cases de sucre) vas fer una recopilació de les teves millors cançons fins al moment. Aquest fet, vist ara amb perspectiva, creus va suposar el tancament d’alguna etapa?
Sí, totalment. Necessitava fer el disc anterior perquè havia estat una època bastant de crisi, de trobar-me a mi mateix musicalment i tenir els pilars clars del que volia fer. Fer aquell disc significava fer un repàs a tots els discs anteriors i extreure el que a mi m’agradava i em feia sentir més còmode. Va ser un punt d’inflexió bastant bo per després poder fer aquest nou disc.
Després d’aquest punt d’inflexió, com t’has pres el nou disc i quins canvis o novetats podem trobar a 7 respecte els treballs anteriors?
Ara que venim de fer promo i ho torno a escoltar bé, crec que d’alguna manera hi ha un concepte molt més definit i molt més clar en aquestes cançons. Instrumentalment també noto molta més seguretat. He trobat una comoditat que abans no tenia.
Hi ha músics que fan servir les seves cançons com un dietari per parlar sobre les seva vida i les seves emocions. És el teu cas també?
Jo crec que sempre hi ha d’haver una part biogràfica, un ha de ser honest, però la veritat és que no tot el que els hi passa als personatges d’aquestes històries em passa sempre a mi. De fet, les lletres em costen moltíssim, es la part que odio més. Intento trobar paraules que contin una història i sempre agafo paraules que em pertanyin i formin part de la meva vida, però em costa molt fer una lletra.
Doncs precisament la pregunta següent la començava destacant que un dels aspectes que més m’han agradat del disc són les lletres…
(Riu) Moltes gràcies.
Per això et volia preguntar si prioritzaves o donaves més importància a l’aspecte lletrístic que al musical o a la inversa.
No no, com hauràs vist al disc hi ha parts instrumentals, i, sempre he pensat… Què passaria si fes només instrumental? Però com que tinc moltes ganes de cantar, no puc prescindir de les paraules. I també perquè a mi sempre m’ha interessat molt la literatura, m’ha interessat molt la poesia i jugar amb això.
A més de fer música pop com a Marcel Cranc, també has tingut una vessant més clàssica com a Miquel Vicensastre. Què t’aporta cada una de les experiències?
Podríem dir que el pseudònim Marcel Cranc ho ha ocupat tot durant aquests anys. No he tornat a fer musica instrumental o contemporània, i si l’he fet, ha estat per fer música per teatre o documentals, però sempre també com a Marcel Cranc. És com si ja m’hagués batiat. Potser faré pornografia com a Miquel Vicensastre (riu) però música no.
Alguns dels artistes i grups nascuts a les Illes Balears reivindiquen la importància que ha tingut viure en aquest lloc a l’hora de crear les seves obres. Fins a quin punt t’ha marcat viure a Sencelles, en lloc de Barcelona, Madrid o qualsevol altre lloc?
Jo crec que allà on has nascut i viscut les teves primeres experiències t’ha de marcar. T’ha de marcar un paisatge, t’han de marcar els fets. Per exemple, hi ha molts autors catalans que m’agraden que trobo que les seves lletres són molt urbanes i això em fa molta enveja a mi. Jo sóc incapaç d’escriure una lletra urbana, perquè no visc en una ciutat, visc en es camp. Visc en un lloc al centre de Mallorca i visc en es camp d’aquest poble. No puc fer lletres urbanes, faig lletres on el paisatge de Mallorca està reflectit.
Ja has començat la teva gira de presentació del nou disc. Gaudeixes més del procés de creació i gravació o quan estàs de gira?
El fet de posar-te dins l’estudi i de començar a fer les cançons, això és molt guapo, però també és molt dolorós, perquè estàs patint, sempre sents un punt d’incomoditat. Les cançons i les lletres et retornen al cap i les has de plasmar, i fer i això és un procés violent i costós a vegades. Clar, durant tot el procés de promoció i gravació t’ho passes bé, però el que és espectacular i fantàstic és el directe.
El que enganxa…
Sí, té una màgia especial. I a més, no hi ha cap art que tingui aquesta màgia especial que té la música, perquè succeeix en aquell moment. Tu vas a un concert, surts i has gaudit d’aquell moment, has passat aquell gust, però no pots rebobinar, no pots tornar a fer-ho. Això és el que té la màgia de la música en directe.
Amb quina formació et trobarem als directes?
Ara el que tenim programat és en format de quartet. Difereix una mica de les gravacions però sona… És la vegada que estic més content de la banda que hi ha. Està formada per una bateria, violoncel, trompeta i jo, que m’encarrego de piano i guitarra. En aquest format em sento molt a gust. Crec que li estem donant una forma a ses cançons molt ‘xula’. Però també m’agrada molt i cada vegada més tocar tot sol. Tocar tot sol m’aporta un plaer i una comoditat que mai havia experimentat durant tots aquests anys. I ara que aquest any passat ho vaig començar a fer em sento molt a gust.
Ja per acabar, les teves influències d’ara són les mateixes que quan vas començar?
He escoltat molta música durant tots aquests anys. Ara mateix quan cerques la música amb el Google, et surten sempre les mateixes cançons i queda aquella referència ja per sempre, però hi ha moltes coses que m’agraden. Darrerament estic tornant a escoltar molta música instrumental, ja sigui clàssica, de pel·lícules o músiques d’autors que fan música instrumental. Feia temps que no ho feia i m’està ajudant moltíssim també.
Autores de este artículo
