A vegades el millor és parar-se en sec i escoltar. Per això de tant en tant demanem a lxs músicxs que s’expressin i que contin la seva història per ellxs mismxs. Sense guió, sense preguntes. Simplement els donem espai i ellxs parlen. Ara és el torn d’ESTHER. En aquest cas, l’artista ens explica com va començar el seu interès per la música i com ha arribat a publicar el seu primer àlbum.
Tenia 3 anys quan tinc el primer record de comunicar la meua necessitat d’expressar-me musicalment.
No sé si per herència d’un desig frustrat del meu pare a qui també li agradava cantar però mai s’ho va prendre com a res massa important, o si per la falta de músiques a la meua família.
Amb 11 anys escrivia les meues primeres cançons: totes en valencià i totes sobre el meu anhel de dedicar-me a això que m’omplia tant, CANTAR I FER CANÇONS. Però en aquella època no tenia referents de la música que jo volia fer en la meua llengua, i amb el temps vaig forçar els meus sentiments i les meues lletres al castellà i a l’anglès, convertint-les en una veritat a mitges.
Amb 17 anys faig fer el meu primer concert al passeig de la meua ciutat. I dies després marxava a València a estudiar a la universitat, i a explorar-me.
I va ser allà, entre càstings a talent-shows, covers a xarxes, i concerts acústics per als vianants dels als carrers del centre de València, que vaig viure un colp de sort: l’aparició d’Àlex Blat a la meua vida. El cantant del grup Tardor, que a mi m’agradava tant, s’havia fixat en les meues covers i li havia agradat tant el que jo feia que em va proposar treballar junts, i després d’un parell de projectes, em va proposar produir-me el meu primer EP junt amb el segell Primavera d’Hivern.
Després d’una pandèmia i molt de treball va sortir al juliol de 2021 aquell EP, Les teues ales. Un EP que va desencadenar una gira d’un any i mig amb més de 60 concerts pel País Valencià i algun a Catalunya.
I ara, publico el meu àlbum debut Les cartes que mai vaig cremar, un disc on, posant el focus en l’essència d’allò que soc i em porta a escriure, conto totes aquelles històries que viuen dins meu i que no han tingut, encara a dia d’avui, un punt final. Aquelles cartes pendents amb els amors que han passat per la meua vida, amb la meua terra i la meua família, i també, amb mi mateixa.
Un disc del qual no us vaig a contar més, simplement, que escolteu en ordre en el vostre lloc de seguretat, amb una espelmeta encesa i un cafè calent a les mans.
Autores de este artículo
